Fotogaleria: Quan el Parc de Sant Jordi de Reus era l’estació vella

Acabada la Guerra Civil van ser  anys difícils. Les necessitats feien que la vida fos més aprofitada en tots els aspectes. D’alguna manera, les coses s’assaborien molt més. No es feia tant d’esport com avui en dia, però qui no recorda les passejades amb l’àvia o els familiars pels camins  de la ‘bassa nova’ o la ‘boca de la mina’? Per fer, la que avui en dia es coneix com a ‘Ruta del colesterol’. Aquesta es va convertir en un costum que, fos en grups o  en solitari, es feia -més que per fer salut- per eliminar greix. Hàbit que han inventat els grans, deixant de banda als petits que ja tenen prou feina amb els llibres i l’escola. S’han invertit els termes com a forma de fer salut.

Un dels llocs molt freqüentats  per la canalla, perquè prengués el sol o a l’estiu la fresca, era el sector de ‘munta i baixa’ (Riera de Miró) traspassant les vies. Era una forma pobra d’entrar en contacte amb la natura i de passada fer salut. També, les ‘novenes’ d’ ous, com a remei casolà com es consideraven aquells vins especials. És per això que per recordar temps passats, dirigirem  la mirada a la ‘munta i baixa’, que va ser un dels llocs més concorreguts en aquest aspecte per cercar més salut a la joventut.

A la part alta de la Riera de Miró, on hi havia el Bar Tobogán, podíem trobar un abeurador pel bestiar. Allà començava el particular ‘safari’. La primera parada era després de creuar la  via del ferrocarril de Reus a Tarragona, separades pel Mas Sabater. A la part de dalt estava la línia que provenia de Lleida i la terminal de la qual era l’estació ‘Reus Avenida’, avui en dia La Fira Centre Comercial i el Parc de Sant Jordi. Allà es podia contemplar l’anar i tornar dels trens i les corresponents maniobres de l’estació.  Tot un espectacle que els més petits recordem, apropant-nos als protectors i a la mateixa barrera del guardaagulles que hi havia a la casella.

Podem recordar l’època de l’‘estraperlo’ quan en arribar a l’estació, la Guàrdia Civil intentava apressar aquells aliments de primera necessitat com era el pa. No se sap com pero, els ‘estraperlistes’ ja tenien coneixement de la presència de la Guardia Civil abans d’arribar a Reus. D’aquesta manera, com si fos per art de màgia, a la ‘munta i baixa’ ja començaven a llançar els sacs plens de pans per les finestres o plataforma dels vagons. Aquests eren recollits pels ‘col·laboradors’ que, una vegada recollits, els traslladaven als respectius domicilis on es feia la distribució, com si fos una botiga més (eren pisos particulars).

L’únic record
De l’estació vella, batejada com a ‘Reus Avenida’, només hi va quedar com a testimoni un eix amb un  parell de rodes de vagó. Va ser un indret molt popular, carregat de records, punt neuràlgic de molts dels pobles de les zones de Lleida com a eix central de comunicacions. Sense oblidar els excursionistes que tenien com a punt de partida les estacions per connectar-se amb pobles de la línia fins a Lleida i també  la que continuava direcció Vila-seca, Tarragona, i Roda fins a Barcelona. També, recordo aquell vestíbul que donava la sortida als correus de Lleida i Tarragona, on es podien veure les taquilles del tipus «vuelva usted mañana», a mode de forat  amb la mirada   ‘acollidora’ de l’empleat invitant a quedar-te a casa. No es pot explicar, però la Renfe, tenia un protagonisme deshumanitzat que millor no recordar i sempre va tenir molt en compte  la disciplina imposada.