Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Glòria vermutaire

Reclam turístic La Casa del Vermut i el Vi oberta a l’Estació Enològica és un pas més en el que està esdevenint una història d’èxit

Josep Cruset

Whatsapp
El Museu del Vermut, un dels llocs de referència en la Ruta del Vermut de Reus. FOTO: alfredo gonzález

El Museu del Vermut, un dels llocs de referència en la Ruta del Vermut de Reus. FOTO: alfredo gonzález

Tot just fa 30 anys, en un viatge a Madrid amb una colla d’amics, vam anar a fer l’aperitiu en un bar d’aquells que podríem anomenar castissos. No puc recordar la ubicació exacta, però estava entre la Plaza Mayor i el Rastro. La senyora gran que hi havia darrere la barra ens va recomanar que tastéssim el vermut. Com que tots el vam trobar boníssim i el lloc i la mestressa eren prou genuïns, ens vam quedar a fer-hi més d’una ronda. Al marxar, amb l’alegria que proporciona un llarg i generós aperitiu, vam felicitar la mestressa pel bon vermut que servia. «Us he sentit parlar i suposo que sou catalans. No hi haurà algú de Reus entre vosaltres?», ens va preguntar. En contestar-li que tots ho érem, va exclamar: «Doncs aquest vermut que tant us ha agradat el porten de Reus!».

Perdoneu la batalleta, però serveix per il·lustrar com molts reusencs teníem oblidat aquest producte no fa gaire i com han canviat les coses des d’aleshores. Fins i tot tombava la llegenda urbana que els espavilats italians havien vingut a Reus i l’havien copiat, per explicar el declivi del vermut local i la preeminència dels Martini i companyia, cosa absolutament falsa. De fet, la història és més aviat la contrària, perquè els vinaters reusencs van començar a elaborar vermut a finals del segle XIX a partir de l’expansió d’aquesta beguda d’origen torinès per Itàlia i França i la gran acceptació que tenia entre els consumidors. L’èxit va ser immediat i, en pocs anys, una trentena de cellers van començar a produir-ne i van convertir Reus en la capital espanyola del vermut.

Cal recordar que en aquella època les destil·leries reusenques no tenien gaires manies en fer una versió pròpia de qualsevol beguda existent al mercat. El Museu de Reus conserva una gran col·lecció d’etiquetes que mostra la sorprenent varietat de tipus de vins i licors que les empreses locals van comercialitzar. S’hi pot trobar des de Chartrès –escrit així–, a noms com Beso de novia, Leche de Vieja o Cualquiercosa, el gust dels quals resulta difícil de desentrallar.

La recuperació i l’embranzida comercial del Vermut de Reus apunta, salvant les distàncies, a una història d’èxit com al seu dia va ser l’aposta pel patrimoni modernista. L’empenta de les empreses productores i les esplèndides iniciatives i l’àmplia oferta desplegada pel sector de la restauració, amb la col·laboració de les instiutucions en la tasca de promoció, han sentat les bases perquè la Ruta del Vermut de Reus esdevingui el segon gran reclam turístic de la ciutat.

Aquesta setmana s’ha fet un pas més, amb l’obertura de la Casa del Vermut i el Vi a la planta baixa de l’Estació Enològica. El nou espai és un punt d’informació turística i de l’oferta d’activitats al voltant del vermut. Es tracta d’un projecte modest, que alhora contribueix a posar en valor la rellevància arquitectònica i històrica de l’edifici, un dels tresors modernistes de Pere Caselles. Un petit muntatge expositiu i la possibilitat de degustar el producte configuren l’espai d’atenció als visitants. El taulell s’ha tematitzat com una barra de bar, on es poden tastar les vuit marques actuals del vermut de Reus.

El temps dirà si aquest espai i la seva ubicació són el lloc adient per desenvolupar aquesta funció. De moment, la sensació després de passar-hi és que s’ha tematitzat amb bon gust i l’atenció que rep el visitant és exquisida. La Casa del Vermut i el Vi també serà –així almenys s’ha anunciat– el punt d’inici de les visites guiades a la Ruta del Modernisme. Reus 1900. Tot plegat estableix un interessant nexe d’unió entre el Modernisme i l’Enoturisme.

La conjuntura ha beneficiat enormement l’oferta que Reus està bastint al voltant del vermut, perquè el producte i el fet social que implica s’han posat molt de moda, igual com va passar al seu dia amb el redescobriment de l’estil modernista, l’esclat del gust per aquesta estètica i l’atracció cultural que no ha parat de generar. Està clar que una cosa és un moviment cultural i una altra ben diferent és el costum de l’aperitiu acompanyat d’una beguda alcohòlica, però les dinàmiques que han propiciat sí que tenen semblances.

La revifalla del vermut ha comportat, fins i tot, el seu propi impacte urbà. El més visible, les terrasses plenes i els anuncis i ofertes de bars i restaurants. Però la cosa va més enllà, en tots els sentits. Fa uns dies, passejant per Barcelona, vaig passar per davant del venerable Colmado Cerdà, al xamfrà entre Aribau i París. Un muntatge amb ampolles d’una de les marques de vermut de Reus omplia l’aparador. A Madrid, un recorregut per les tavernes més emblemàtiques permet contemplar la varietat de rètols anunciadors de vermut de Reus a les seves façanes: la Bodega de la Ardorosa al carrer de Colón, la Taberna de Ángel Sierra a la plaça de Chueca, Casa Camacho a Malasaña...

Segurament el cartell més cèntric i fotografiat és l’enrajolat que decora les parets exteriors de la cerveseria La Cruz de Malta, a la cantonada entre els carrers Victòria i del Pozo, molt a prop de la Puerta del Sol. El Vermouth de Reus és un dels anuncis que coronen les atractives il·lustracions ceràmiques. Curiosament, malgrat el que pugui semblar per la seva estètica, es tracta d’obres contemporànies realitzades cap als anys vuitanta pel ceramista Carlos Maroto Espantaleón, d’Aranjuez. De la mateixa època i del mateix autor són les exquisides composicions que es poden veure davant mateix, a la Fontana de Oro. Del cèlebre cafè i fonda que va existir allí només en queda el nom, perquè el pub d’estil irlandès que ara hi ha es va construir a finals del segle XX amb dubtós criteri si el que es pretenia era recordar l’històric tuguri que va inspirar la novel·la de Benito Pérez Galdós. Però això ja són altres històries.

 

Temas

Comentarios

Lea También