'Hi ha molta recerca per fer sobre àmbits de sociabilitat a Reus'

Xavier Ferré (Reus, 1962) és doctor en Sociologia i en Història. Els seus centres d’interès com a investigador abasten la història de la cultura, el pensament social i polític i els moviments socials contemporanis. Actualment és professor al Departament de Pedagogia de la URV. És l’autor del capítol ‘Espais de sociabilitat reusencs: marcs i xarxes’ dins el llibre ‘Sociabilitats a la Catalunya contemporània’, que incorpora treballs de Ramon Arnabat, Ramon Xavier, Montserrat Duch, Pere Gabriel, Josep M. Pons, Antoni Gavaldà, Meritxell Ferré, Jordi Roca, Mercè Renom, Antonieta Jarné i Rosa M. Gil.

- Què us heu proposat d’assolir amb aquesta obra el Grup de Recerca Ideologia i Societat a la Catalunya Contemporània?

- Es tracta del resultat de un projecte d’investigació –2011-2015– que té per objectiu analitzar i comprendre el sentit de les variables associatives des de la base participativa de la ciutadania. El volum recull dotze recerques que aporten detalladament característiques associatives internes en el marc urbà i rural en el decurs de la contemporaneïtat. Es tracta d’una obra que actualitza l’estat del coneixement sobre les sociabilitats, en defineix les continuïtats i ruptures, i en contextualitza els canvis d’organització i tendències de filiació segons els interessos de classe i segons els canvis socials i culturals. Per aquesta raó hem volgut elaborar un treball que dialoga amb d’altres àmbits disciplinaris i que abasta fins a l’actualitat. No hem d’oblidar que el relat històric explica, en bona part, referents, qüestions pendents i actituds col·lectives del present. Però, en qualsevol cas, el llibre mostra una altra manera d’escriure la història. Actualment aquest grup estudia la funció dels espais de sociabilitat en la construcció de la ciutadania al Principat (1868-1939).

- Què podem entendre per sociabilitat?

- Hi podem incloure el conjunt de formes organitzatives i de sistemes de relació que delimiten interessos grupals i que, en conseqüència, basteixen marcs organitzatius –formals i informals– que institucionalitzen al seu torn concepcions de la realitat –els relats– i que estructuren una simbologia identificativa: sindicats, agrupacions culturals, ateneus, esbarts, espais de socialització política. Normalment, doncs, sociabilitat remet a formes d’agrupació des de la base, i, sovint, des de la informalitat constitutiva (mancança d’estatuts). L’associacionisme formal –és a dir, amb estatuts, local– seria una forma de sociabilitat, però no pas l’única.

- I com es pot estudiar?

- Es tracta d’un àmbit d’estudi integrador de ciències socials com sociologia, antropologia (sociabilitat com a formes de vida) i història. Alguns dels autors destacats en l’estudi de la sociabilitat i l’associacionisme –Simmel, Gurvitch, Tönnies, Maurice Agulhon, E.P. Thompson, Alexandre Galí, Pere Solà Gussinyer– són referents perquè analitzen les formes organitzatives a través del políedre que constitueix la societat. Encara però, resta aprofundir en aspectes com la relació entre la literatura i la sociabilitat… Per exemple, Artur Bladé –des del pairalisme– és un referent per a comprendre formes de vida de les Terres de l’Ebre.

- És per abastar la complexitat i significats d’aquestes organitzacions que el llibre es subtitula “Temps i espais en conflicte”?

- Sí. Podríem dir que la línia que articula la pràctica totalitat dels treballs és l’explicitació del fet que els temps culturals, socials i polítics no són viscuts i representats de la mateixa manera per tots els grups socials… Hi ha conjuntures i marcs de manifestacions –els espais– que poden arribar a expressar concepcions i interessos antagònics segons qui ocupi un espai, qui formi part d’una organització… Les formes associatives, de reunió, expressen maneres distintes d’una realitat sociocultural i política, la qual cosa porta a tactar les formes de sociabilitat a través de les seves continuïtats i ruptures. Un espai no és únicament “físic”, ans adquireix sentit segons la praxi ciutadana.

- Quin paper juga l’alfabetització de les classes populars en la construcció d’aquests espais?

- En el context d’un cert auge de l’associacionisme civicopolític –anys vint i trenta del segle passat–, més que no pas d’alfabetització, o formació, podríem parlar d’autèntiques escoles de ciutadania republicana, és a dir, centres associatius –CADCI, Ateneum Politechnicum– que articulaven una identitat políticocultural a través de la seva pràctica associativa.

- De quina manera els espais de sociabilitat i l’activitat que s’hi desenvolupa intervenen en el procés de construcció nacional? Quines activitats són les que més s’hi presten? Pot posar exemples?

- Una variable consusbtancial, gairebé transversal, a la identitat sociabilista i associativa de la contemporaneïtat als Països Catalans ha estat la confluència entre ciutadania republicana i ciutadania nacional (recordem l’assaig de Serra i Moret: ‘Ciutadania catalana’). És a dir, que un gran nombre d’associacions incorporaven un procés de nacionalització cultural que, a nivell d’organitzacions polítiques, assumien la catalanitat. Els aplecs a mans d’organitzacions valencianistes, catalanistes, mítings, les fogueres de Sant Joan, la institucionalització de diades –el solstici d’estiu– eren motius i vincles a través dels quals es traduïa una socialització, difusió, de la consciència nacional. Val a dir, però, que aquest aspecte –les festes nacionals– encara resta prou per desenvolupar en properes recerques.

- Quin va ser el primer impacte del franquisme en el teixit associatiu? Hi va haver una adaptació relativament suau per part del públic general, no significat políticament?

- És un tema que es tracta en el volum, encara que cal ser conscient que encara manquen treballs que acabin de fixar la seqüència dels anys quaranta, que és quan les associacions reben un impacte més dur de la política cultural del Nuevo Estado falangista. La depuració i repressió de quadres associatius, purgues de juntes d’avantguerra, comportà una ruptura en l’orientació d’entitats –ateneus, sindicats, agrupacions excursionistes…, joventuts de formacions polítiques– respecte dels anys trenta. Així, es dugué a terme una pregona tasca de substitució de la memòria associativa. L’espanyolització dels ateneus, per exemple, fou general, i podria ser un referent de relleu per a tractar aquesta conjuntura política.

L’adaptació pragmàtica –no sense lluita i conflictes– a la qual al·ludeix, és a dir, una certa permissivitat de la dinàmica d’entitats –orfeons, entitats corals–, es dugué a terme progressivament, en casos determinats d’ençà de la darrera dècada dels anys quaranta i, fonamentalment, d’ençà de les dècades dels anys cinquanta i seixanta, sovint arran d’un relleu generacional a les entitats, amb la qual cosa s’anava introduint una nova concepció ideològica i cultural alternativa a la del règim franquista. Les presidències dels centres de lectura i dels ateneus són bon exemple d’actes que contestaven, sovint implícitament, l’oficialisme cultural provincià.

- En aquest sentit, quina evolució mostra la sociabilitat cultural?

- En àmbits com les agrupacions excursionistes i ateneus l’activitat associativa reprèn, en cert sentit, una lògica que té connivències amb els anys vint i trenta. A partir dels anys setanta i vuitanta algunes associacions de nou tipus sorgeixen de moviments veïnals on es palesa la voluntat de contestació a la cultura tardofranquista en línies com l’impuls als cursos de llengua, la recuperació de referents com Pompeu Fabra, la constitució d’aplecs de concentració política… Amb tot, com mostra una investigació de l’obra que comentem, la professora Duch incideix en una ruptura generacional que, conductora dels canvis socials i “modes culturals”, fa que les maneres d’associació canviïn. Per exemple: el significat cultural del ball –nous conjunts musicals– a la joventut dels anys seixanta. Quan parlem de sociabilitat, doncs, cal tenir en compte factors fonamentals de context general per a comprendre’n els tipus i variacions associatives.

- Quines característiques fan de Reus la ciutat ideal per a la recerca sobre les sociabilitats? Per què Reus sí, i no d’altres ciutats potser més poblades?

- Aquesta ciutat ocupa un capítol de l’obra; però n’hi ha d’altres que analitzen Girona, o Lleida, el Baix Llobregat o el Penedès… Reus, com a metàfora d’una ciutat mitjana que arribà a ser la segona capital del Principat quant a activitat econòmica, desenvolupà una certa burgesia local-nacional i un arquetipus de menestralia urbana que foren els motors, amb codis culturals propis, de l’associanisme vuitcentista i del noucents.

- Quan i per què els espais de sociabilitat a Reus passen d’estar lligats només a l’activitat econòmica i comprenen també la mobilització política? Com es fa visible aquest canvi?

- Etapes com la Mancomunitat i la República esdevingueren marcs de manifestació social en què les activitats associatives –fins i tot part de les econòmiques– tenien una projecció política. Això passava perquè en aquesta etapa del segle vintè –premsa de masses, ràdio, auto…– les associacions es feien ressò dels nous fenòmens socials i llurs ressons culturals. Com a exemple polític (no pas l’únic), l’evolució del catalanisme en nacionalisme esdevingué fonamental perquè entitats adscrites a la burgesia comercial i a les agrupacions que representaven franges de classe popular en fessin bandera i aconduïssin les reivindicacions econòmiques. Entre el 1900 i 1939 la modernització –canvi– social era inseparable de la recepció de cultures polítiques. És quan l’associacionisme majoritari esdevé baula de politització.

- Per què Reus permet estudiar el vessant –de classe i nacional– de les sociabilitats populars?

- Era conseqüència de la dinàmica cultural de les classes populars, les quals, a través dels mítings, la lectura de la premsa, l’assistència a conferències –la funció social del Centre de Lectura als anys vint i trenta!– popularitza ideologies polítiques que, com el socialisme, confluïren, sota diversos registres orgànics, amb el nacionalisme. Hom deia que Reus era un petit París…, el formigueig ciutadà era molt més estructurat que no pas a Tarragona… i no és pendant localista! Aquest conjunt de factors –encara manca per aprofundir la vinculació entre associacionisme econòmic i filiació política– expliquen que a Reus –com ha estudiat Jordi Carrillo– entre 1931-1959 existissin 120 asociacions, nombre comparable a ciutats com Mataró, Badalona i Sabadell. És a dir, una molt notable representació associativa. Ara bé, la conjuntura en la qual el gruix sociabilista és més apreciable es dóna entre la segona meitat del vuitcents i el primer terç del segle vintè.

- Quin paper tenen les activitats lúdiques de les entitats en el poder de captació de nous afiliats?

- Les activitats lúdiques eren un vessant de la sociabilitat que abastava la burgesia i el proletariat industrial i agrari. La Palma n’és un emblema remarcable de democratització de la cultura popular. En aquest sentit, sí que tenien una capacitat notable d’afiliació. En canvi d’atres entitats com el Centre de Lectura i el Cercle dels Senyors tenien accés previ pagament de quota, per tant la filiació era més restringida.

- Quina influència territorial van tenir les entitats reusenques? Com van servir d’exemple?

- Era una influència de tipus comarcal per bé que entitats com el Centre de Lectura foren un referent quant a model d’associacionisme cultural al Principat. Recordo que, després de Mataró, fou el primer ateneu del país. Aquest aspecte de la irradicació territorial encara està pendent d’estudi, però un indicador potser definitori seria el nombre de conferenciants, o d’altres associacions, que vénen a una entitat –en aquest cas al Centre de Lectura– a fer-hi activitats. En aquest cas aquest ateneu sí que tingué un abast que depassà del tot l’àmbit comarcal.

- Hi ha, segons vostè, força recerca pendent de fer sobre àmbits de la sociabilitat a Reus. Quina seria segons vostè la més urgent o més profitosa, i per què?

- Partim d’obres de referència com les de Galí o Solà, però, com diu vostè, el vessant informal de la sociabilitat encara resta molt i molt per aprofundir, per bé que van apareixent recerques innovadores com les de Jordi Carrillo sobre la sociabilitat als bars, les de Meritxell Ferré sobre la sociabilitat femenina, i les d’Agustí Agramunt sobre l’associacionisme recreatiu ebrenc. Com veu, es tracta d’un àmbit d’estudi en evolució constant.

- En quins aspectes diria vostè que s’assemblen més les entitats d’aquells temps i les actuals, i en quins aspectes es diferencien més? Considera vostè que les xarxes socials virtuals poden acabar un dia amb els espais de sociabilitat ‘tradicionals’?

- Hi ha un component important de recuperació de lloc de memòria, de reconstrucció d’un espai mental. Aquest fil conductor definit per temps culturals, socials i polítics –no pas tan passats!– fa que entitats associatives actuals projectin una historicitat en una activitat formativa, o de lluita, en la conjuntura present. Tot té un origen. En aquest sentit, crec que les xarxes virtuals només són això: espais inventats, sense identitat històrica. Són una conseqüència de la mercantilització del llenguatge que precisa de marcs areferencials. Per aquest raó –i malgrat que poden tenir un efecte crida… molt conjuntural– la xarxa sociabilista, les maneres diverses d’agrupació col·lectiva, no poden ser substituïdes per la fredor d’un giny tècnic. Aquest tipus de comunicació cosmopolita vol reflectir un suposat “món feliç” que creu –il·lusòriament– que pot arribar transformar estructures socials a cops de tuit. Huxley –indirectament– va saber concretar molt bé com acaben aquest tipus d’horitzons “màgics”. Les xarxes poden ser un mitjà però mai una finalitat: el teixit associatiu històric roman.