Joan Guinjoan, figura clau de la música contemporània més universal i més tarragonina

El 3 de novembre de 2004, Joan Guinjoan estrenava al Liceu la seva òpera Gaudí. L’orquestra i cor del Gran Teatre, sota la batuta de Josep Pons, el seu actual director, i l’escenografia de Manuel Huerga, atorgaven al compositor una fita que ben pocs de la seva generació havien assolit: una peça del format més gran, en un dels temples mundials del gènere. Guinjoan, mort ahir a 87 anys, era efectivament un artista empadronat al mapamundi de les arts i la cultura. Va fer la música contemporània més universal, però des de voler ser tossudament nostra i específicament del Camp de Tarragona.

Tota l’òpera te aquest flaire d’aquí: Guinjoan, de Riudoms; Gaudí, de Reus amb accents posats pels de Riudoms, i el llibretista, Josep Maria Carandell, també vinculat a Reus. La música, llenguatge universal, recull els aires populars d’aquesta genètica, que Guinjoan, conscient que escrivia potser la seva gran obra, va voler evocar. Hi ha les campanes de l’església, els cants litúrgics de la Setmana Santa, i un Himne a la llum que evidentment és la del Camp. Un dvd impagable va reeditar l’òpera uns anys després. Quan el va veure per primera vegada, es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar els ulls. De seguida, com que era de la broma, per treure ferro va dir amb calculada falsa modèstia irònica: «Vols dir que això és meu?».

Guinjoan va viure la seva infantesa a Riudoms, entre la casa pairal del carrer Major, 17, i el Mas Barriach, als defores, on feia de pagès entre espigolar avellanes i suar la carcanada a la verema. Estava enamorat dels paisatges de la comarca, però, vis musical des de l’origen amb el que titula un llibre brutal sobre ell i la seva música, més que mirar-los, ell els escoltava: la remor de les fulles i els camps de blat, el batec de la sínia, el zum-zum dels insectes, el cant dels ocells! El llibre, Ab origine l’il·lustra Josep Mª Subirachs, l’escultor de la Sagrada Família, per no sortir del cadastre.

El so del primer instrument que el va enamorar no podia ser altre que el de l’acordió, el pianet motxilla que amenitzava les festes majors sense pressupost per pagar una orquestrina. No va deixar mai de manxar el vell acordió, que guardava com una mena de relíquia viva: un músic no suporta tenir a casa un instrument com a objecte decoratiu, l’instrument s’ha de fer sonar. Quan l’agafava, tocava La cumparsita en la versió canònica de Luigi Oreste Anzaghi, i recordava els primers anys de guanyar-se la vida com a músic de bolos, a cabarets i envelats. 

Volia ser pianista i com tots els pianistes, les primeres passes les fan més amb les mans que amb els peus. La seva primera formació va ser a Riudoms i Reus. A la capital del Camp va debutar, al Teatre Fortuny i al Centre de Lectura, i en acabat, el Metropol de Tarragona, ciutat que tot i ser ell d’on era, estimava sense ni tan sols la jocosa rivalitat entre ganxets i pelacanyes. A Tarragona hi va instituir, el 1993, el concurs internacional de composició amb el nom de la seu al logotip, i la URV el va doctorar honoris causa el 1999.

Va continuar els estudis al Conservatori del Liceu de Barcelona i un salt a París el va convertir a la composició; tocava els pentagrames clàssics més carregats de semifuses, però feia broma a compte d’uns suposats dits com botifarrons i ferrenys per les seqüeles de l’agricultura. 

La seva dona, Monique Gispert Défosses, de pare de també de Riudoms i mare francesa, li va facilitar la logística, i a París se li va obrir el món de la música que revolucionava Pierre Boulez, i de la generació dels fills de Schönberg que ja es revelaven contra el pare com el pare s’havia rebel·lat contra els seus avantpassats que componien sobre escales de set notes. Allà hi bullia tota una generació, els serialistes, els pots-serialstes, els webernians, els electró-acústics, Berio, Stockhausen, Ligeti, Nono, Xenakis... I ell, Guinjoan. Però ell era ell.

Per aprofundir en les noves músiques, que també es llegien en noves claus i nous codis aptes per a la criptografia, Guinjoan va crear el grup Diabolus in Musica, amb el clarinetista Juli Panyella, als quals devem, en els vint anys que van tocar, versions sonades com la Història d’un soldat, d’Igor Stravinski, i un enorme repertori dels seus coetanis. Eren, en prou cassos, obres experimentals, més especulatives que comunicadores, però Guinjoan ho va sobrepassar amb la seva voluntat popular, amb la seva passió per la música tradicional, especialment pel seu profund sentit del ritme que l’havia impregnat des del jazz, pel respecte pel melòdic, que és en definitiva el que enganxa l’orella, complementat per la veu de la profunditat del flamenc, i per la recreació harmònica. 

Guinjoan va fer tots els papers de l’auca en el món musical, tots i algun més: intèrpret, director, crític musical i responsable institucional de la matèria a l’Ajuntament de Barcelona, però és en la composició on s’ha imprès el seu nom amb lletres daurades. L’avala un catàleg extensíssim que supera el centenar de títols, una opera magna per a instruments solistes, orquestres i cors... Ha recreat textos d’Espriu i Espinàs, l’han dirigit els podis més alts: Ros Marbà, Mas, Pons..., li han estrenat i recreat partitures els millors solistes, de la seva estimada veu d’Anna Ricci al violoncel·lista Lluís Claret i els germans Evelio i Cecilio Tieles, que procedents de Cuba i de l’Escola russa es van deixar influenciar pel Mediterrani de la Vila-seca la que els va acollir.

Tota mena de premis i distincions

Una munió de premis i distincions avalen la seva carrera. Li va agradar especialment que el ministre de Cultura francès el nomenés Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres, el 1981. Va rebre amb emoció que l’honores aquella venerada França on va descobrir que el so no te fronteres tonals. Va agrair els premis nacionals de Cultura d’Espanya i de Catalunya, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Però, com que als músics els agrada allò que sempre te vida, com els instruments que mai no han de ser considerat mobles, l’emocionava que a Riudoms haguessin posat el seu nom a l’institut. Allà on, com la seva música, la vida hi viu en plenitud i sempre s’està fent.