Joan Magrané: “La nominació als Grammy ajuda a normalitzar la nostra feina”

Sorprès pel rebombori mediàtic arran de la seva nominació als Grammy llatins per les seves ‘Dues peces per a piano’?

Moltíssim! Els de la música clàssica a vegades estem una mica fora de lloc en aquesta mena de premis. La nominació arriba gràcies al fet que les ‘Dues peces per a piano’ van ser publicades en el disc ‘The butterfly effect’ de la Noelia Rodrigues, que a part de ser la pianista que les va estrenar i les va gravar, me les va encarregar, és a dir, que les va pagar ella.

És normal que un intèrpret encarregui directament les peces que vol tocar a un compositor?

Rebem encàrrecs d’institucions, ens públics o fundacions privades, i també de tant en tant dels propis intèrprets, per a projectes més personals. La Noelia Rodiles fa anys que treballa en el diàleg entre la música de gran repertori i la nova música, i em va demanar una peça que dialogués amb Schubert.

“El Conservatori de Vila-seca és dels millors que hi ha al país. Allà t’hi trobes professors que són músics en actiu, i això és clau”

Va lligat sobretot a una idea bastant schubertiana i que a mi m’interessa molt, que és la de fer música entre amics, d’una manera molt pròxima i molt íntima. Ara Schubert és molt famós, però en vida no era ni molt menys de primera línia, i feia música amb el seu grupet d’amics. ‘Dues peces per a piano’ és una obra –i també em sorprèn la nominació i és bonica per això, perquè és una peça íntima que no és massa expansiva– que busca un recolliment, tot i que alhora és complexa i difícil, perquè Schubert és un compositor realment d’una càrrega expressiva important. Sí que a la segona part –són dues peces que són com si diguéssim dos moviments– té com a base un adagio de Schubert que és el que està gravat al disc just abans de les meves peces, el D178. És una obra molt curta, i al principi aquest adagio és com una mena de coral. Vaig agafar aquests primers acords i els vaig anar transformant, cada vegada més, cada vegada més, fins que van acabar en una peça d’uns tres minuts. Si ho analitzes a fons, pots trobar-hi Schubert, però està molt amagat. Més que una cita, és a la base. Schubert és en el cor del que va sonant, com en una boira...

Les ‘Dues peces per a piano’ són representatives del seu estil, doncs? Això que diu de la boira hi remet. Sembla molt intimista, meditatiu, fins i tot com amb un toc zen.

Són especialment representatives de la música per a piano que faig últimament, perquè era un instrument que feia temps que havia deixat arraconat. Fa un parell d’anys que l’he reprès, i ja amb aquesta visió de diàleg amb el Romanticisme, que és un període que no em resultava proper. Sempre m’he sentit més lligat al Barroc i al Renaixement. Últimament, doncs, estic fent una música per a piano una mica més lligada al que és el pianisme, la manera de construir les coses del segle XIX. Evidentment sense ser tonal ni ser una música de l’època, però sí tenint en ment el pianisme del segle XIX.

Per això parlem de música clàssica contemporània? Avui dia cal l’adjectiu “contemporània” o és una etiqueta sobrera?

Per la meva educació musical i perquè vaig començar a tocar de molt petit amb orquestres, la meva música és la clàssica. No pretenc fer res que no sigui música clàssica. No intento trencar amb res, sinó utilitzar la tradició per dir-hi la meva.

La repercussió d’aquests dies, i el fet d’aparèixer en titulars al costat de Rosalía, ja li va bé, a un compositor de clàssica? Els mitjans no els fem prou cas, oi?

Bé, jo crec que la nominació als Grammy ajuda sobretot a normalitzar la nostra feina, que és una feina com totes, una feina de cada dia.

“Per a mi també va ser molt important conèixer el Joan Guinjoan, que també tenia aqusta visió del Camp com a nucli artístic del país”

Per a mi l’art és l’espai ideal per fugir d’aquest dia a dia tan lligat a la pantalla i a les coses fetes amb rapidesa. Obligar-me a tancar la pantalla, posar-me davant de paper i llapis, i veure què surt... per a mi és important.

Què significa que vostè és compositor resident al Centro Nacional de Difusión Musical de Madrid (CNDM)? Ja va ser autor resident a la Villa Médicis-Académie de France à Rome, i a l’Académie de France à Madrid, prova de la seva àmplia repercussió internacional...

Hi ha dos tipus de residència. Una significa que durant tota una temporada en aquella institució hi haurà concerts amb la teva música. Al primer lloc on vaig ser resident va ser a la Pedrera, l’any passat al Palau de la Música, i ara al CNDM. Després hi ha la residència de creació, que significa que estàs un any sencer en un lloc on et donen un espai, un sou i unes facilitats per només dedicar-te a escriure. És el que he fet amb l’Acadèmia de França a Roma el 2016, i amb l’Acadèmia de França a Madrid fa dos anys.

Com va anar a principis de mes l’estrena de la seva obra per a orquestra ‘Obreda’, precisament un encàrrec de l’Orquestra y Coros Nacionales de España en col·laboració amb el CNDM?

Molt bé, n’estic molt satisfet. Hi va haver una molt bona connexió tant amb l’orquestra com amb el director, el David Afkham.

‘Obreda’ s’inspira en un poemari de Perejaume. Abans del confinament, va estrenar al Liceu els ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’. Vostè sempre amb la literatura... En què més s’inspira, un compositor del Camp de Tarragona de 32 anys?

A mi no m’atrau fer una música només estructural, només basada en si mateixa, a partir de zero. El que em mou a escriure és alguna cosa que m’hagi arribat a dins. Pot ser una altra música o alguna cosa extramusical. En el cas dels ‘Diàlegs de Tirant e Carmesina’, hi ha el text de Joanot Martorell, però també hi havia la proposta artística prèvia que feia el Jaume Plensa, que em va influir també. Era un espai escultòric, però era un concepte més que res, un espai de llum... És aquest tipus de cosa, el suggeriment que et pot donar algú que sembla que ve d’un món que no és musical i que et fa fer camins que potser tu sol no haguessis fet. A mi el que més m’interessa és la poesia i l’art, i molt d’ara o molt d’abans.

Per relacionar-los?

Sí, i també perquè ens parlen molt de nosaltres. Estic molt interessat en l’època medieval catalana, en aquell moment d’esplendor. I és que Ausiàs March, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi... són molt moderns i en pots treure molt de suc. També els veig molt pròxims al Camp de Tarragona. Jo em sento molt del Camp, i ho reivindico. La vibració de la llum de Fortuny és la mateixa que hi ha a la música de Guinjoan, o en el trencadís de Gaudí, o en Miró. Hi ha una manera de veure el món, artísticament parlant, que jo crec que és molt nostra, molt del Camp de Tarragona.

“Les possibilitats que tenim de mostrar el nostre treball a Reus o a Tarragona són mínimes. És tristíssim i s’hi hauria de posar solució ja”

Depèn del gènere. En l’òpera hi ha una trama i estàs treballant a favor d’un ritme teatral i d’una història i uns personatges. En canvi, quan és música de creació pròpia, primer tinc com una mena no d’enlluernament però sí de meravellar-me amb alguna cosa. I amb el que em queda a dins vaig donant-li tombs, i al final... patapam, ja ho veig! Amb ‘Obreda’, el concepte del Perejaume és una arbreda d’obres, un bosc on en lloc d’arbres neixen obres d’art. Esclar, la meva peça no acaba sent això, sinó que jo em faig meva la seva idea i acabo imaginant un bosc on neixen gestos musicals més que obres acabades, i resulta en una mena de jardí musical on els elements es desenvolupen d’una manera gairebé forestal, com molt lliure. Tal com neix una planta, que va creixent segons el sol, segons el vent... Cerco que la tècnica també estigui influïda per la idea.

Sembla més difícil, encara.

Sí, i per a orquestra és una mica experimental.

Com comprova si el que escriu “sona bé” mentre compon?

Depèn dels instruments. En general, amb l’oïda interna. Si és el teu ofici i fa anys que el fas, la tens molt desenvolupada, i no és res de l’altre món. És com llegir una partitura d’orquestra i escoltar-la dins teu.

Vostè està molt present a les xarxes, especialment a Twitter, on va informant de la seva activitat, comenta literatura i també demostra un gran sentit de l’humor. Aquesta barreja d’artesania i virtualitat l’alimenta, o simplement és que és fill del seu temps i, com qualsevol persona de 32 anys, és a les xarxes i comenta les coses de la vida?

És una manera d’estar connectat amb molta gent. Hi ha molta gent que he conegut a través de Twitter, i he fet amics i hem col·laborat, i també públic que potser no s’hagués acostat mai a la meva obra, i al revés. Es tracta del que dèiem abans, de naturalitzar i normalitzar una feina. Els músics no som res de l’altre món. Fem la nostra feina i allò interesant és que vingui la gent, ens escolti i digui si li agrada o no. Això es el més important.

Vostè se sent ara en plena maduresa?

Jo no sé si dir-ne maduresa, però sí que fa uns dos o tres anys que vaig seguint un cert camí. He anat sumant coses que he trobat interessants. Per a mi la clau ha estat la reflexió després d’escoltar molta música del Renaixement vocal, que jo sempre he escoltat molt per gust i ha acabat influint els primers passos de cada nova obra. A partir de la reflexió sobre com treballaven Josquin des Prés i Orlando di Lasso, jo tampoc no creo acords, sinó línies que vaig sobreposant. Vaig veient com funcionen també a nivell vertical, però sobretot sempre hi ha el joc horitzontal i de contrapunt i de polifonia. Josquin des Prés per a mi és el gran compositor.

Què més té ara entre mans i quins reptes es planteja?

Just ara, el fet d’haver trobat aquesta veu més pròpia m’ha portat a encadenar encàrrecs cada vegada més exigents en el sentit de durada i de persones implicades. Ara estic començant una peça per a la Filharmonia de París que durarà una hora. Acabo d’estrenar a França una obra per a 18 veus amb textos del Canigó de Jacint Verdaguer, ‘L’encís’; el 17 d’octubre vaig a Aix-en-Provence, que tinc l’estrena d’un duo de viola i violí amb uns músics increïbles, ‘Deux études en hoquetus’; després una altra estrena vocal a París; i el primer de novembre tornem al Liceu amb una altra estrena, ‘Dànae recorda’. Per a la pròxima temporada tinc un altre encàrrec gran que encara no es pot dir.

Llegint el seu currículum, que impressiona i imposa bastant, veiem que una de les seves influències més determinants va ser la de Ramon Humet al Conservatori de Vila-seca. Com recorda aquells anys?

A la Selva del Camp jo havia anat a l’Escola de Música, i després la sortida natural era el Conservatori de Música de Vila-seca, que és dels millors que hi ha al país. Allà t’hi trobes músics en actiu, i això és clau. Allà hi havia orquestres, hi havia de tot, i hi havia el Ramon Humet. Em va encaminar i em va dir que després havia d’anar a l’ESMUC amb l’Agustí Charles, el gran pedagog de la composició. També per a mi va ser molt important conèixer el Joan Guinjoan. Sempre que anava a Barcelona, anava a casa seva, i vam tenir moltes converses. Em sentia molt pròxim a ell perquè també tenia aquesta visió del Camp de Tarragona com a nucli artístic del país, que és el que realment és.

Vostè, a la Selva, s’inspira?

Des dels quatre anys que visc a la Selva. Tot ho he fet a la Selva, i sóc de la Selva encara que nascut a Reus. Funciono molt anant a passejar el gos, entre els avellaners i les oliveres. És quan se m’acudeixen coses, i ho apunto tot a la llibreteta que duc.

Quina relació té amb les formacions i els músics d’aquí a casa?

Si es mira la nòmina d’intèrprets i compositors del Camp, és increïble, i, en canvi, les possibilitats que tenim de mostrar el nostre treball són mínimes, sota zero. Jo crec que això és tristíssim i s’hi hauria de posar solució ja. Jo he intentat fer coses moltes vegades, però sempre m’he sentit completament ignorat. Al Palau de la Música hem estat dos anys compositors residents nascuts a Reus. El primer, Josep M. Guix, ha trigat un bon grapat d’anys que pogués sonar una nota seva a Reus. Meu, encara no ha sonat res. No sé què passa, però hi ha desinterès. Potser els polítics de torn no saben que existeix tot això, i quan se’ls hi diu, no ho saben valorar. És dur. He de dir que a la Selva del Camp sí que em sento molt ben tractat. Fan l’esforç. El que fan a la Selva i a Vila-seca no ho fan a Reus ni a Tarragona, que és per on hauria de passar el món musical del Camp.