Jordi Folck: «El món de la producció teatral per a infants i joves és d’altíssim risc»

Jordi Folck. Teatre i musicals 2002-2020 inicia la nova col·lecció de teatre destinada a nens i joves, posada en marxa per Arola Editors.

Folck (Reus, 1961), és un escriptor, dramaturg i professor de creativitat. Enguany és el Comissari del Centenari de Gianni Rodari de la secció de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Com a novel·lista ha publicat vint-i-nou llibres i ha guanyat onze premis. La seva obra ha estat recomanada a escoles i instituts on ha celebrat, des de l’any 2002 fins a l’arribada de la Covid-19, més de 700 fòrums.

Ara, aquest nou volum integra sis de les seves novel·les fetes teatre i que han tingut molt ressò, tant a les pàgines com als escenaris. En són La guerra dels xiclets; Ningú és un zombi; E-D.O.L.L; Mirall, mirall màgic; Tap-Tapa-Tapa-Tap-Tap! i Della fantasia. Instagram: @jordifolck. Twitter: @jordi_folck. 

Estan totes les que són?
Estan adaptades les obres que han tingut més repercussió com a novel·la. El problema és que hi ha un buit enorme de creadors dintre del teatre infantil i juvenil català. De fet, Arola, que és l’única gran aposta de teatre que ha funcionat, pren una decisió important en obrir una col·lecció nova per crear un corpus de literatura dramàtica catalana per a públic familiar, que no existeix. Aquest és el primer exemplar. 

On les posa en escena?
Has de buscar recursos propis, recursos aliens amb una coproducció i sabent que el Departament de Cultura de la Generalitat, que sí que ha apostat sempre pel teatre, fa una aportació a fons perdut d’una tercera part de la teva producció. El Festival Grec va valorar la producció de La guerra dels xiclets, amb molts personatges, en 90.000 euros. Ara per ara, és impossible que surtin de recursos personals o d’una coproducció. 

Escriure dramatúrgia infantil i juvenil és posar-se bastons a les rodes?
Vol dir que estàs boig, literalment. O ets un emprenedor o difícilment allò veurà la llum en certes condicions perquè el que s’ha vist al teatre els últims trenta anys ha estat nefast i ho segueix sent. Les obres més representades d’infantil i juvenil són adaptacions dels contes clàssics i no hi ha hagut una renovació. Són Els Tres porquets, Peter Pan, Pinotxo, El Màgic d’Oz i El Conte de Nadal, fetes amb una sabata i una espardenya. És trist que el públic familiar segueixi apostant més per produccions pobres de clàssics que per noves adaptacions o obres de nova creació de qualitat. El món de la producció és d’altíssim risc. 

Quan decideix que una novel·la serà un musical?
Per l’argument, pels sentiments que desperta i la seva repercussió com a lectura als centres escolars.

Com ‘Ningú és un zombi’, que parla d’assetjament escolar.
Cert. Jo des de petit vaig ser un entusiasta del musical americà. José Martí, revolucionari i poeta cubà, va escriure una frase que em va cridar molt l’atenció, que deia que qualsevol crítica feta amb una rialla entra molt millor. En temes dramàtics com Ningú és un zombi, posant-hi unes cançons pots aconseguir lliurar el missatge sense que directament els infants el percebin, però a la vegada emocionant-se. Sí que és veritat que em sento més atrapat per fer teatre musical perquè sempre he tingut certa facilitat de construir cançons, de fer rodolins. És una manera de fer una aportació actual a una poesia catalana per a infants i joves que tampoc no tenim en abundància, més enllà de la Joana Raspall, Miquel Desclot i de les traduccions. 

Llegeix teatre vostè?
Sí, encara que em costa molt de trobar-lo. Sort d’Arola. Però costa llegir teatre i per això ha tingut tantes dificultats per mantenir-se viu al món editorial. De fet, en general una obra llarga els més joves no l’aguanten. 

Però una pel·lícula llarga, sí.
Els nens no volen llibres llargs. I el teatre, a diferència de la literatura et permet donar molta més profunditat als personatges. A qualsevol novel·la infantil fins als 10-11 anys, els personatges són gairebé plans. En canvi, el teatre t’obliga a anar molt més enllà. Al Zombi, al teatre, em permetia crear una pseudohistòria d’amor entre una humana i un mort, i estendre’m en el tema dels indians. 

Això vol dir que costa llegir.
A mi m’agradaria que el teatre fos una eina vehicular fonamental per llegir en veu alta a classe. Perquè molts infants i adults tenen un enorme problema de comunicació i por de parlar de cara al públic. Imagina’t si els membres d’una família es repartissin els papers i cadascú fes el seu. Quina manera de cohesionar! 

Va crear l’‘E-D.O.L.L’, qui creu que està guanyant, la màquina o l’humà?
En cinc pàgines d’un llibre poden passar tantes coses... Però en una pantalla d’un mòbil passen moltes més. Estem en un moment crucial perquè pares i educadors es posin les piles, i això no vol dir que prohibeixin res. Jo diria que és una guerra, no perduda, però...

No obstant això, vostè està entestat a recuperar l’esperi d’en Gianni Rodari.
Sí perquè va ser el primer a dir que hem de ser creatius. 

I tanmateix, estem en un punt pitjor que quan ho va dir.
Sí. L’esperit revolucionari del Rodari s’ha de recuperar i mantenir.

De fet, a aquest volum, ‘Jordi Folck. Teatre i musicals’ li ret un homenatge.
Dos. Della fantasia i Tap-Tapa-Tapa-Tap-Tap!

I de totes elles, falta alguna per escenificar?
Della fantasia s’havia d’estrenar aquest novembre a Barcelona, per a infants. És una història que interpretarà Marisol Casas, que és de Vimbodí, pallassa professional molt de temps i el David Anguera que ha fet un munt d’obres al Teatre Nacional. S’estrenarà a l’abril i vull portar-la a Tarragona. 

‘El manuscrit de les bèsties’ no serà teatre?
A la portada d’aquest llibre que emula Broadway hi ha missatges amagats... De fet, vaig començar però és molt difícil. Ho vull fer per a dues persones amb imatges fotogràfiques com de cinema mut, clàssic. Però només és una idea, encara. 

Li agrada Anglaterra? Perquè és escenari d’algunes de les seves novel·les.
La gent m’ho diu. Jo llegia molt Agatha Christie, Sherlock Holmes, la boira de Londres, els assassinats... Hi ha un munt de referències. La guerra dels xiclets no podia ser a Barcelona. No tenim reina ni la volem, i a més la reina d’Anglaterra és un personatge de conte.

Què ha suposat la Covid-19 per als escriptors d’infantil i juvenil?
La Covid-19 no ens ha afectat. Escrivim sempre i de fet amb el món tancat no podem fer altra cosa. Crec que de fet la producció creativa ha anat a més.

Però no poden presentar les obres als instituts.
És cert que de les meves 82 xerrades previstes, només vaig poder fer deu. A nivell econòmic, pels escriptors ha estat el pitjor any, sense visites a escoles. Sé que l’SGAE i Cedro donaven subvencions perdudes o ajudes a persones amb extrema necessitat. També el Departament de Cultura les ha augmentat per arribar a més creatius. Mai s’havia arribat a aquest extrem. Però s’ha demostrat, amb tota la gent que s’ha presentat a aquests ajuts, que en aquest país hi ha un talent extraordinari.

Amb què sorprendrà els seus futurs lectors pròximament?
En aquests moments tinc quatre novel·les presentades a concursos. Dilluns enceto un curs en línia per aprendre a escriure novel·la en el qual tinc alumnes de Nova York, el Japó, Argentina, Lima i la resta d’Espanya. I aquest quadrimestre també donaré classes de pensament creatiu a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). I escriure, és clar, sempre.