La Cambra i l’Ajuntament de Reus, dos veïns no sempre ben avinguts

La casualitat i els vaivens de la política han fet que els processos electorals a l’Ajuntament i la Cambra de Comerç hagin coincidit en el temps. I aquesta setmana, les dues institucions tenen cites clau: dimecres, la Cambra, amb la constitució del plenari i l’elecció de nou president; i diumenge, el consistori, amb les eleccions municipals.

La relació entre ambdues cases sempre ha estat complexa, alternant períodes d’entesa i de tensió. El mandat del president sortint, Isaac Sanromà, no ha estat una excepció. La gestió de la nova Fira, les propostes estratègiques de l’Eix 2015 impulsades per la Cambra i aparcades per l’Ajuntament, o les amenaces rebudes des del PP –aleshores al govern municipal– en relació amb el posicionament de la Cambra envers el procés sobiranista, van ser episodis de notòries tibantors.

A Reus, aquestes estires i arronses acumulen molts antecedents en els 133 anys de vida de l’entitat, però segurament cap enfrontament ha estat tan ferotge com el viscut el 1913, amb final tràgic inclòs. L’episodi s’emmarca en el greu problema de manca d’aigua que històricament ha patit la ciutat. L’Ajuntament d’aleshores, governat pels republicans possibilistes, volia posar solució a l’abastiment d’aigües amb el projecte Caballé i Goyeneche, que proposava un nou pla de subministrament a canvi de la concessió del monopoli d’aigües durant 50 anys a l’empresa privada promotora. En aquell moment s’estava construint el pantà de Riudecanyes, impulsat a començaments de segle pel mateix consistori reusenc i la potent burgesia local. Era, per tant, l’opció preferida pels poders econòmics de la ciutat.

Possibilistes i lerrouxistes, secundats ocasionalment pels socialistes, eren els defensors del projecte Caballé, mentre que el bàndol contrari aglutinava els altres partits, amb el Foment Nacionalista Republicà i les entitats econòmiques –en especial la Cambra de Comerç– al capdavant.

La polèmica va derivar en una veritable batalla campal entre partidaris i detractors. Si la contesa política entre els partits que donaven suport al govern municipal i els opositors va ser d’una virulència extrema, la trifulga entre els diaris editats a la ciutat va assolir nivells irrepetibles.
Amb les eleccions municipals de 1913 a la vista, els contraris a la concessió del monopoli de l’aigua van aplegar-se en l’anomenada Candidatura Patriòtica, recolzada per sectors d’ideologia tan dispar com el diari Foment, portaveu del Foment Nacionalista Republicà, i el Diario de Reus, monàrquic i conservador. Josep Montserrat i Vergés, president de la Cambra de Comerç, va encapçalar la candidatura.

Montserrat era un industrial confiter establert als Quatre Cantons –nom popular de la cruïlla entre els carrers de les Galanes, la Presó i Santa Anna– i era també comptador de la Junta d’obres del pantà de Riudecanyes. Enfront tenien els candidats possibilistes, lerrouxistes i carlins. El portaveu del Partit Possibilista era el diari Las Circunstancias, mentre que el setmanari El Consecuente era l’òrgan del Partit Radical de Lerroux.

Espanya vivia sota la monarquia d’Alfons XIII i els regidors guanyadors governaven l’Ajuntament, però això no assegurava obtenir l’alcaldia, perquè l’alcalde era nomenat per Reial Ordre. Pocs dies abans de les eleccions, El Consecuente publica una notícia escandalosa, amb l’aigua també com a protagonista: «Como que el señor Montserrat (candidato de la amalgama acuática) no ha contestado a la pregunta que le dirigimos, referente al servicio de agua de su fábrica de dulces, vamos a contestar nosotros mismos. De la inspección verificada en su casa, por el arquitecto municipal, resulta que el señor Montserrat surte de agua su fábrica por medio de una cañería clandestina».

El 3 de novembre, Las Circunstancias es fa ressò de l’acusació i rebla el clau: «I vet aquí que aquell senyor industrial, per tota defensa de la seva honorabilitat ciutadana compromesa amb motiu de la denúncia, decideix plantar cara a l’Ajuntament i al partit que fa tants anys que hi governa, i es presenta candidat, com si tots els electors del seu districte estiguessin entusiasmats amb motiu de les infraccions per ell comeses, entenent de passada que la millor manera de corregir els que no serveixen per a ser governats és la de dona’ls el govern».

Montserrat, enfurismat, va a veure l’arquitecte municipal Pere Caselles i aquest li lliura una carta en la qual fa constar que l’aigua que consumia a la seva fàbrica del carrer de la Presó passava pel comptador de la casa habitada per ell mateix al carrer Santa Anna número 2, pagant per tant mensualment el seu import.

El president de la Cambra no es dóna per satisfet i l’endemà exigeix a Caselles que enviï un desmentiment directament als dos diaris perquè rectifiquin, però l’arquitecte municipal no vol anar més enllà. Després de la discussió, Montserrat torna a casa, on mor sobtadament. Tothom apunta a l’enrabiada provocada per l’afer com a causa de la mort. La commoció a la ciutat és enorme i la batussa mediàtica es desborda: el Foment parla de crim perpetrat per la premsa rival i titlla Las Circunstancias de «portaveu de les bagasses polítiques de Reus».
El final de la història és que la candidatura del difunt Josep Montserrat va guanyar les eleccions municipals i el projecte Caballé va ser tombat. El pantà de Riudecanyes va entrar en servei el 1919, però tampoc va servir per solucionar definitivament la manca d’aigua a Reus.