La Casa Gasull corre perill

Quan a finals del segle XVIII Reus era una ciutat coneguda pels seus mercats d’aiguardent, adoberies (fàbriques de curtits) i exportadora, a través del port de Salou, de productes del Camp, també s’hi començà la construcció de cases senyorials que arribaren ben conservades fins passada la meitat del segle XX.

Cases com el Palau Bofarull, del carrer de Llovera; l’extens Palau dels Miró, barons d’Ortafà, de la plaça de Prim, entre el raval de Jesús i el carrer de Monterols, més conegut per Hotel de Londres i posteriorment d’España; la Casa Quer, de l’avinguda de Prat de la Riba, antic palau dels comtes de Griñena; la Casa Espuny (Vilar-Bofarull), a l’avui plaça del Teatre, i la Casa Borràs de March, del carrer de Sant Joan, número 13. S’hi pot incloure, en aquesta relació, per la seva importància, les obres modernistes de Lluís Domènech i Montaner: la Casa Navàs, de la plaça del Mercadal, i la Gasull, del carrer de Sant Joan, 29.

En arribar el nombrós turisme, coincidint simultàniament amb la desmesurada construcció de nous habitatges, comportà la destrucció dels següents històrics i nobles edificis de la nostra ciutat: a primers dels anys 1970 s’enderrocà el Palau Miró, que Enriqueta de Dueñas i de Miró, baronessa d’Ortafà, el vengué a un grup promotor; la coneguda Casa Quer, que el seu últim propietari, el diplomàtic reusenc Lluís Quer Boule, la malvengué, seguida d’una total demolició, alhora que l’Ajuntament hi mantenia un limitat interès, i la Cambra de Comerç de Reus, a conseqüència de la seva indecisió, perdia l’oportunitat de traslladar-hi la seu social a la planta noble i d’establir-hi unes galeries comercials a la planta baixa.

El Modernisme és el principal valor patrimonial de la ciutat, destacant, entre els 80 edificis catalogats, la Casa Gasull, de 1911, del carrer de Sant Joan, número, 29, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que a conseqüència d’estar durant quinze anys totalment tancada i deshabitada corre actualment un alt risc de progressiva degradació, afegint-hi un preocupant clivell iniciat al segon pis i l’aparició d’una molt visible taca d’humitat, a la façana nord, accentuada amb els aiguats del darrer mes d’octubre.

Reus no pot continuar contemplant passivament el possible ensorrament d’aquesta joia del Modernisme com és la Casa Gasull, i cal recordar que, gràcies a l’espontània mobilització ciutadana, s’assegurà, fa uns anys, la continuïtat d’una entitat de la ciutat en perill de desaparèixer. A finals dels anys 1970, el Teatre Fortuny, propietat de la Societat Cultural Recreativa El Círcol, presentava un lamentable estat de conservació: una malmesa teulada, goteres a la platea quan plovia, funcionament insuficient de la calefacció i una deficient i perillosa instal·lació elèctrica amb un perill d’un curt-circuit que podria provocar un incendi a l’escenari.

En aquestes circumstàncies, un grup de 30 socis de l’entitat, amb la finalitat de poder actuar El Círcol com a empresari, subscrivírem un aval bancari de 5 milions de pessetes (30.000 euros actuals), quantitat considerada molt important aleshores, per indemnitzar i liquidar definitivament l’empresari Zúñiga, del Teatre, i també permeté, seguidament, que El Círcol gestionés la creació del Consorci que restaurà dignament el Teatre Fortuny.

Amb la finalitat de vetllar per la conservació de molts edificis singulars en diferents poblacions de la nostra rodalia, els seus ajuntaments adquiriren les edificacions més representatives de les seves poblacions i que seguidament esmentem: a Vila-seca de Solcina, l’Ajuntament va comprar als hereus de Josep Maria de Sicart i Llopis, comte de Sicart, el castell i finca, situats a la sortida de la població; també al Morell, les oficines municipals s’instal·laren al noble edifici dels marquesos de Montoliu, conegut amb el nom del Castell, i el de Salou va adquirir i restaurar la Torre Vella, de 1530, i el xalet Torremar, actual Centre d’Informació i Turisme municipal.

La Casa Quer i Tarragona

També recordem que l’Ajuntament tarragoní esdevingué propietari de la coneguda i històrica Casa Canals, destinada a l’organització de conferències, concerts, exposicions i banquets d’importants empreses, i així mateix va procedir a emplaçar el Museu d’Història de la ciutat de Tarragona a la Casa-palau Castellarnau, del carrer de Cavallers, que en una de les seves dependències es troba instal·lada la completa sala de billar amb tots els seus elements i altres objectes, tot procedent de l’enderrocada Casa Quer, de l’avinguda de Prat de la Riba, de Reus.

Francesc Gras Salas, metge reusenc