La cara humana del càncer explicada en primera persona

El reusenc Jordi Villalbí Anglès publica ‘Ara ja ho saps, mare...’, un llibre que relata les seves vivències amb una malaltia molt prevalent. Incertesa i angoixa, però també esperança i valor

01 noviembre 2020 08:44 | Actualizado a 01 noviembre 2020 16:50
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

«Per què jo?, Per què m’ha tocat a mi?, Què he fet perquè em passi això? Doncs estàs dintre del món i et pot tocar qualsevol cosa que passa al món». De ben segur que aquest pensament dit en veu alta pel Jordi Villalbí Anglès li ha passat pel cap a molts lectors. El Jordi és reusenc i en aquest cas ell parla del càncer, una malaltia de ronyó que li van diagnosticar ara fa gairebé deu anys. Després de tres intervencions, de tractaments interminables i d’una muntanya russa d’emocions, ha volgut reflectir la seva experiència en Ara ja ho saps, mare... Viatge pel món de l’oncologia o de la corda fluixa (Quorum llibres. 9 Grup Editorial). Un llibre de què tots els beneficis van a parar a la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i Terres de l’Ebre. 

Tot i el títol, l’autor nega que sigui una carta a la seva mare, a la qual mai li va comunicar en vida que estava malalt. «És el fil conductor que agafo, però en realitat vull explicar a tothom com és aquest món perquè des del 2012 he estat moltíssims moments entre infermeres, metges, personal sanitari, proves i més proves. Ara fa un any em trobava bé i em va semblar que era una bona idea poder escriure’l, poder explicar les meves vivències». En aquest sentit, avança que és un relat «subjectiu. Cada persona és cadascú i les malalties també són diferents. Per això no vull que sigui dogma de fe per a ningú ni vull donar consells». En el seu cas, el Jordi destaca la importància de l’actitud positiva, encara que no es pugui mantenir en tot moment. «En la mesura que es pugui, és qüestió de mantenir-la. I per això explico que sempre he intentat treure forces d’on he pogut, pensava que havia de ser molt fort i crec que la disposició positiva m’ha ajudat molt a tirar endavant». 

«En la mesura que es pugui, és qüestió de mantenir una actitud positiva. Sempre he intentat treure forces d’on he pogut»

Malgrat tot, com s’entoma una notícia d’aquestes característiques? «Et passen moltes coses pel cap», diu en Jordi. «Tantes, que en aquells moments és com un núvol d’interrogants. Sobretot d’incertesa. Molta. Incertesa sobre com ha avançat la medicina en la malaltia que tu pateixes, perquè cada càncer porta una línia d’investigació diferent. Inquietud i també angoixa sobre el futur més immediat. Sempre pensant en el futur i de sobte s’obren un munt de preguntes». 

En aquest context, ressalta l’equip que encara avui en dia el tracta a l’Hospital Sant Joan de Reus, al davant del qual es troba el doctor Josep Gumà, qui a més a més ha fet el pròleg d’Ara ja ho saps, mare... Ambdós, metge i malalt, es coneixen des de l’època escolar, relació que va fer que en aquesta ocasió, el facultatiu saltés a l’altre costat i em vaig posar encara més en la pell del malalt perquè, ara, era un amic, escriu Gumà. És l’empatia, un sentiment no sempre gens fàcil de trobar. «Tenir tot aquest equip al teu costat, que t’envolta, és un plus molt important. Jo dic que la força surt de dins i te la dona la família i els amics. Però els metges i infermeres, déu n’hi do, també el que et donen. Llavors el tractament, lògicament, ho acaba de rematar, però tot ajuda. És una simbiosi prou important i jo estic molt content del personal sanitari», manifesta l’escriptor. 

«La clau de la immunoteràpia està en el fet que és el teu propi cos el que lluita contra la malaltia. Amb ella no he tingut efectes secundaris»

Quant als tractaments, el pacient va ser sotmès a tres operacions, que van tenir lloc a l’Hospital Clínic de Barcelona. I el 2017 va començar amb la immunoteràpia. «Ha funcionat i prova d’això és que em trobo molt bé», comenta el Jordi. Abans, però, va prendre dues medicacions diferents. «Tractament i seguiment m’ho fan a Reus i des del 2017 no tinc efectes secundaris, cosa que sí que havia patit amb les dues medicacions anteriors. Amb la immunoteràpia, gairebé es pot dir que he tingut zero efectes. D’igual manera, la progressió quant a la curació o estabilització de la malaltia es pot qualificar d’excel·lent». 

I és que la immunoteràpia, a diferència d’altres processos, «no mata les cèl·lules, ni les dolentes ni les bones. Tot al contrari, el que fa és donar força als teus glòbuls, que són els que t’han d’ajudar». Fent una metàfora, «són els soldats interiors que miren de combatre una grip o un constipat. Doncs és el mateix. És el teu propi cos el que està lluitant contra la malaltia. Aquesta és la clau», assenyala Villalbí. «Si pel que sigui agafes un càncer, aquests soldats estan debilitats, el sistema immunitari està molt baix, i el que fa la immunoteràpia és justament donar forces», conta. 

En el viatge entre els passadissos dels hospitals, l’autor, però, també va agafar una via paral·lela a la de la medicina convencional. «La meva àvia deia, qui té mal, busca remei, i és el que vaig fer, sense dubtar de l’equip del doctor Gumà». De fet, el facultatiu sempre li contestava amb un Fes el que vulguis, però tot això no et farà ni mal ni bé. Així mateix, tot plegat va anar acompanyat d’un canvi familiar de dieta. Encara la fan? «Ho intentem», reconeix. 

Ara ja ho saps, mare... és, en definitiva, una història de la dimensió humana de la malaltia.

Comentarios
Multimedia Diari