La cultura i els cadàvers il·lustres

Eels darrers dies, a Reus han passat coses culturalment interessants: Montse Guallar ha fet d’Electra al Fortuny per estrenar una nova edició del cicle Grans Mestres que dirigeix Francesc Cerro; al Bartrina s’han lliurat els Premis Beca Roseta Mauri adreçats al món de la dansa i el mateix teatre ha acollit diverses sessions de Cosas que se olvidan fácilmente, un espectacle per a cinc espectadors creat i interpretat per Xavier Bovés; el Museu ha obert Semblar Déu i tot lo món.

Els carnavals reusencs 1859-1939, una exposició molt recomanable; està en marxa un interessant cicle de conferències i activitats per commemorar el 80 aniversari de la fi de la Guerra Civil; s’ha instal·lat un bust de bronze d’Eduard Toda a la façana del Museu del raval de Santa Anna tres anys després que la ciutat celebrés l’Any Toda; Maria Lluïsa Amorós ha inaugurat l’Any Peret Ganxet amb una conferència a la Biblioteca Central... 

Comença a costar recordar-se dels anys que portem celebrats i de les personalitats homenatjades. El 2019 està dedicat a la ballarina Roseta Mauri i al personatge de ficció Peret Ganxet. Aquestes i totes les anteriors són figures que tenen més que merescut que la seva ciutat les commemori, però la reiteració un any sí l’altre també de la fórmula, i més si s’aplica per partida doble, comporta el risc de devaluar-la. En qualsevol cas, reflecteix una manera d’entendre la política cultural. 

També han passat altres coses que, a més d’interessants, són significatives. En primer lloc, la mort del Festival Europeu de Curtmetratges (FEC). Després de vint anys d’existència, és un il·lustre cadàver que queda damunt la taula. La regidora de Cultura ha justificat la supressió del FEC pels nous signes dels temps en els formats i esdeveniments audiovisuals i caldrà valorar-la a la vista del projecte alternatiu que s’anuncia.
D’altra banda, l’assemblea del Centre de Lectura ha donat llum verda al conveni amb l’Ajuntament per iniciar les obres d’ampliació de l’entitat. Aquest és un projecte llargament ajornat, que finalment es farà realitat en una versió molt més acotada que l’ambiciós plantejament urbanístic inicial. I haurà de ser pilotat per una nova junta directiva, atès que l’actual president, Jaume Massó, ja ha anunciat que no repetirà. 

Enmig d’aquestes notícies, el Centre d’Art Cal Massó ha estat l’escenari de la Conferència Espectacular de David Espinosa, dins el projecte Noves Escenes de la Xarxa Transversal, mentre el Centre de la Imatge Mas Iglesias (CIMIR) ha projectat l’impactant documental Comandante Arian, amb presència de la seva directora, la reusenca Alba Sotorra. Dos espais singulars, que també amenaçaven esdevenir cadàvers il·lustres, han tornat a donar senyals de vida, després de ser els dos centres més castigats per les retallades en matèria cultural arran de la crisi. Cal Massó porta any i mig tancat en espera que els nous gestors que han guanyat la concessió retornin l’activitat al centre d’art. Desconec si el calendari electoral ha influït en aquesta resurrecció anticipada, però el cert és que la Conferència Espectacular va deixar petit l’aforament previst. 

Tres quarts del mateix va passar al CIMIR amb la pel·lícula d’Alba Sotorra. Comandante Arian es va estrenar al novembre i la història que retrata ha aconseguit moltíssim ressò. La directora reusenca explica la lluita d’unes dones per la llibertat enmig de la guerra de Síria, a través d’una comandant de les YPJ (Unitats de Defensa de les Dones), l’exèrcit femení kurd que combat contra Estat Islàmic. El llargmetratge va passar pels festivals de cinema documental de referència al Canadà, els Estats Units, Anglaterra, Xina, Brasil o Iraq i fins i tot es va projectar al Parlament Europeu. 

Els èxits d’Alba Sotorra són sempre una bona notícia que ens fa recordar que, allà pel 2011, ella va ser la guanyadora del II Premi Beca Cal Massó amb el projecte Wargames, una videoinstal·lació que tindria continuïtat amb Game Over, guanyadora del Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental el 2016. El Premi Beca Cal Massó volia promoure nous talents i impulsar joves creadors. La mala notícia és que Sotorra va ser la darrera guanyadora perquè a l’any següent va ser liquidat. Un altre cadàver que el pas del temps està convertint en il·lustre.