Más de Reus

Reus Munta i Baixa

La dècada trituradora

Deu anys d’un canvi històric. Dels líders polítics de les municipals de 2011, només Carles Pellicer segueix en actiu, però amb el partit trencat 

Josep Cruset

Whatsapp
Josep Cruset

Josep Cruset

Maig de 2011. Enmig dels estralls de la gran recessió provocada per la crisi financera esclatada tres anys abans i amb el moviment dels indignats agafant força als carrers, el dia 22 arriben les eleccions municipals. Més enllà del balanç de gestió als ajuntaments i les batalles polítiques locals, els comicis serveixen per calibrar la magnitud del descontentament social i la seva repercussió electoral.

A Reus, com en moltes altres ciutats, la nit d’aquell diumenge la sacsejada és històrica. Per primer cop el PSC perd les eleccions i l’alcaldia, després de trenta-dos anys ininterromputs al capdavant de l’Ajuntament. Els seus dos socis de govern, ERC i Iniciativa per Catalunya-Verds, ni tan sols obtenen representació.

Convergència i Unió és la força més votada, amb el 28% dels sufragis i 10 regidors, dos més que els socialistes, mentre el PP és tercer amb sis. L’assignació dels tres escons restants està molt disputada, amb sis partits separats per només un punt percentual i poc més de 400 vots. Finalment, el quart lloc i dos regidors sel’s adjudica la nova formació municipalista Ara Reus i el darrer escó és per la CUP, mentre la CORI d’Ariel Santamaria i el partit xenòfob Plataforma x Catalunya es queden a un grapat de paperetes d’entrar a l’Ajuntament, tot i superar ERC i ICV. Darrere seu, el segon intent de Ciutadans de tenir presència municipal i la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència no passen de testimonials, amb mig miler de vots cadascun.

Pellicer celebra el triomf, la nit del 22 de maig de 2011. FOTO: Alba Mariné / DT

Primera victòria de CiU

El cap de llista de CiU, Carles Pellicer, aconseguirà l’alcaldia gràcies a un pacte amb el PP liderat per Alícia Alegret. En aquests deu anys sota la batuta de Pellicer, el model de gestió de l’Ajuntament ha canviat substancialment, però pel balanç final encara falten dos anys. En qualsevol cas, el que és evident és que el mapa polític de la ciutat ha canviat molt en aquests temps.

Des d’aquesta perspectiva, la dècada 2011-21 ha estat una veritable trituradora política, a la que sense dubte ha contribuït, com a tot el país, l’acceleració del procés independentista i la cronificació de les crisis econòmiques. L’altre factor a tenir en compte són les peculiaritats pròpies de la política reusenca. No en va, el 2011 Reus era una de les ciutats catalanes amb més candidatures –11, en total– gràcies a la presència de llistes independents, escenari que s’ha consolidat i reforçat a les següents convocatòries –12 candidatures el 2019–.

De tots els caps de llista que es van presentar a aquelles eleccions municipals, només Carles Pellicer segueix a la política activa. Si l’alcalde ha sobreviscut, no ha passat el mateix amb el seu partit, instal·lat en un carrusel de refundacions i canvis de nom fins a arribar a la trencadissa actual entre el PDeCAT i Junts. De l’equip que va acompanyar Pellicer el 2011, només dos regidors segueixen al govern municipal: Montserrat Vilella i Hipòlit Monseny. Tot i ser pocs, són més que els que continuen de les altres llistes, exceptuant la socialista.

Amb totes les batzegades que ha patit l’agrupació local del PSC des d’aquella derrota i l’adéu de Lluís Miquel Pérez, és curiós comprovar que és l’únic altre partit que presenta una certa continuïtat, amb Andreu Martín i la diputada Sandra Guaita –va dimitir com a regidora fa unes setmanes per centrar-se a la seva activitat al Congrés, però això no vol dir que no torni a la política municipal–. L’altra persona d’aquella llista que roman al ple és Teresa Pallarès, tot i que ara les files de Junts.

Renovacions

La renovació va ser total a ERC després del revés de 2011. A les dues eleccions següents, el lloc d’Àngel Cortadellas l’ocuparà Noemí Llauradó, conduint els republicans a ser segona força el 2019. En canvi, elscomuns no han aconseguit sortir del pou, tot i tot i les noves fórmules i aliances amb què s’han presentat a les municipals des d’aleshores. Ernest París va deixar la política arran d’aquell mal resultat.

Per la seva banda, l’evolució del PP ha estat absolutament inversa a la d’ERC. Dels grans resultats de 2011 i l’entrada al govern municipal, ha passat a quedar-se sense representació a l’Ajuntament, una desfeta sense precedents. Cal recordar que el PP ja es va enfangar en problemes interns en aquella legislatura, quan el partit va destituir Alícia Alegret com a portaveu municipal i aquesta va renunciar a l’escó. Sebastià Domènech, que va agafar el relleu, també va anunciar el seu adeu després del daltabaix de fa dos anys i els populars es troben en ple procés de reconstrucció.

Probablement, l’acta de regidor més rendible aconseguida el 2011 va ser la de David Vidal per la CUP. La seva tasca d’oposició va impulsar els cupaires a obtenir sis regidors quatre anys després, tot i que Vidal va plegar i va abandonar la primera línia política per motius personals l’any següent.

L’altre èxit va ser el d’Ara Reus, que amb Jordi Cervera al capdavant va implantar sòlidament la formació municipalista, revalidant aquest resultat a les dues eleccions municipals següents, tot i que Cervera ja no va poder repetir com a cap de llista el 2019 per normativa interna del partit.

Com veiem, per unes raons o per altres, ni la resta de triomfadors dels comicis de 2011 s’han mantingut en política, excepte Pellicer.

Aquests deu anys han donat per tant que fins i tot un partit relativament nou com Ciutadans ha tingut temps de pujades, baixades, purgues, escissions... El 2011, amb Pepa Labrador al capdavant, va obtenir 550 vots, que va multiplicar per 10 quatre anys després, sense que l’èxit portés l’estabilitat interna a la formació, ans al contrari. I caldrà veure com arriba al 2023, si hi arriba.

Temas

Comentarios

Lea También