La futbolista reusenca i el sexisme al pati de l’escola

El debat sobre els camps de futbol als col·legis coincideix amb l’estrena de nous poliesportius lleugers al costat dels centres

JOSEP CRUSET

Whatsapp
Dimarts passat es va celebrar l’acte d’inauguració del nou polilleuger vinculat a l’escola Cèlia Artiga. foto: alfredo gonzález

Dimarts passat es va celebrar l’acte d’inauguració del nou polilleuger vinculat a l’escola Cèlia Artiga. foto: alfredo gonzález

Als partits de l’hora del patí, tots els participants vestíem amb la bata a ratlles blaves i blanques que identificava els nois, excepte la Sílvia, que portava la de ratlles roses i blanques corresponent a les noies. Més que per la indumentària, destacava perquè era una de les millors futbolistes de la classe, com quedava descarnadament clar quan al fer els equips era escollida per davant d’uns quants de nosaltres.

Això passava cap al 1974 i formava part de la normalitat de la nostra escola, ubicada al vell Mas Vilanova. Devíem fer quart d’EGB quan un dia la directora va venir a buscar la Sílvia a mig partit i li va explicar que aquell no era un joc per a nenes i que se n’havia d’anar amb la resta de companyes, que jugaven a coses considerades més femenines. Vam quedar tan astorats en veure com se l’emportava que li vam anar a dir que no seguiríem jugant a futbol si no la deixava tornar. La senyora –que era regidora de l’Ajuntament i dirigent de la Secció Femenina de Falange– ens va deixar clar que, en endavant, la Sílvia estaria amb les nenes a l’hora del pati. L’ombra de la protesta es va esvair ràpidament i l’endemà la pilota tornava a rodar amb tots els nois de la classe al darrere.

Com que al parvulari-escola Al·leluia –circumstàncies de l’època a banda, guardo un immillorable record de totes les professores i del col·legi– només es podia cursar fins a la meitat de l’EGB, els camins dels alumnes es van anar separant i vaig perdre la pista de la protagonista d’aquesta anècdota. Fins que quinze d’anys després la vaig veure en un diari esportiu, que li dedicava una entrevista o reportatge. El motiu era que Sílvia Roca era la defensa central de la selecció espanyola de futbol i de l’equip campió de la primera lliga femenina de futbol, disputada la temporada 1988-89. Després d’això, tinc notícia que també va ser jugadora i entrenadora del Barça, on va deixar una gran empremta.

En un moment de reivindicació i promoció del futbol femení, és bo recordar que de Reus va sortir una persona de referència en aquest llarg i difícil trajecte. I no sé si a la ciutat ho sap gaire gent.

Els rols als patis

L’episodi m’ha vingut a la memòria arran de la polèmica suscitada per la idea d’Educació de repensar els patis de les escoles i evitar la centralitat de la pista de futbol. Com que la informació es va conèixer el mateix dia que Alèxia Putellas guanyava la Pilota d’Or, l’assumpte ha estat víctima d’algunes simplificacions i demagògies. Cal admetre que les cauteles estan justificades, perquè problemes com replantejar l’arquitectura dels patis potser són menys urgents que altres, com la multiplicació de la demanda d’estudis de Formació Professional mentre la Generalitat està en la inòpia.

Però la idea té sentit. El que cal és explicar-la amb cura i aplicar-la sense menysprear el paper formatiu de l’esport en el desenvolupament físic, de valors i de salut. I evitant voler regular fins a l’extravagància la vida dels infants.

L’objectiu és repensar la distribució de l’espai per a no marginar a cap col·lectiu ni perpetuar desigualtats de gènere o d’altres tipus. El rol habitual és que els que juguen a pilota ocupen el centre i els que no s’han de situar en espais més apartats i desenvolupar jocs més estàtics, la qual cosa –argumenten– pot induir a pensar que hi ha activitats i persones més importants que altres.

El cert és que en la distribució dels usos dels patis hi intervenen múltiples factors, i és bo que cada escola ho reguli en funció del seu projecte educatiu, dels seus processos participatius, del programa esportiu, de la utilització com a aules externes, dels plans de naturalització... I de condicionants purament infraestructurals com la quantitat i tipus de superfície, les instal·lacions esportives disponibles, l’existència o no de refugis climàtics i un llarg etcètera.

És evident que el debat no va sobre futbol, sinó sobre aprenentatge i socialització, però també que una de les qüestions sobre què posa el focus són les pistes esportives de les escoles.

La casualitat ha volgut que la controvèrsia hagi coincidit amb la inauguració a Reus de dos poliesportius lleugers al costat de les escoles Cèlia Artiga i Joan Rebull. I crec que aquest context contribueix a valorar la iniciativa de l’Ajuntament i reforça l’aposta de dedicar-hi recursos públics. Recordem que els gestiona Reus Esport i Lleure i estan oberts a tothom, tot i que les escoles i les AMPA tenen prioritat d’ús en horari lectiu i extraescolar.

Els polilleugers van néixer ja fa una dècada, durant el darrer govern tripartit d’esquerres, als col·legis Ciutat de Reus i Doctor Alberich i Cases, i han estat continuats per l’actual (JxR, ERC, Ara) quan ha tingut capacitat inversora. Jordi Cervera, l’exregidor que va impulsar els nous, explica que són una realitat gràcies al fet que es va decidir dedicar-hi un romanent econòmic que tenia molts altres pretendents. La proposta va poder ser aprovada –recorda Cervera– mercès al suport del PSC, l’únic grup de l’oposició que s’hi va sumar. Uns i altres tenen ara motius de satisfacció.

Temas

Comentarios

Lea También