La mansió de l’amic de Prim

Els canvis. L’immoble estava situat al número 34 del carrer de Sant Joan i si ara aneu al lloc us adonareu de quina mena d’edifici el va substituir

31 marzo 2019 18:19 | Actualizado a 01 abril 2019 18:11
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Els pares em van portar a viure a Reus el 1963, quan jo només tenia sis anys. L’abril de 1979, quan es van reprendre els ajuntaments democràtics, la seu local del Banc d’Espanya (ara un museu) fou cedida a la ciutat i jo estava a punt d’acabar els estudis universitaris. 
La meva dedicació professional a l’arqueologia m’ha fet veure l’evolució de la ciutat tot posant especial atenció en la seva transformació física, espacial i volumètrica. La població de Reus va anar creixent considerablement i això va comportar la construcció d’un gran nombre d’habitatges, amb la consegüent urbanització d’àrees suburbials que avui ja no ho semblen, i l’aparició de nous topònims, alguns ja ben consolidats. 

Als darrers anys, amb noves onades migratòries, hi ha molta més diversitat sociocultural entre els conciutadans que trobem pel carrer i que parlen en diferents idiomes pels telèfons mòbils. I també, val a dir, actualment s’hi veuen circulant –per l’asfalt o, ai, per les voreres– molts més cotxes, motos, bicicletes, patinets, patins i gossos de tota mena que fa quaranta anys. Per sort, ara hi ha zones reservades o preferents per als vianants. 

Farcint els solars buits

Al barri en què vivia al final de la dècada dels setanta –i on encara visc, als voltants de l’antic escorxador municipal, afortunadament esdevingut una moderna biblioteca pública– s’han anat farcint –com una taca d’oli ben grossa i d’avenç inexorable– tots els solars buits o abandonats que havien estat fàbriques, magatzems i, sobretot, terrenys agrícoles. 

Els promotors i constructors van trobar molts espais edificables i van tancar molt bons negocis. L’especulació incontrolada dels seixanta i setanta va aconseguir eliminar força edificis d’evident interès històric, artístic o arquitectònic, i això –malauradament– va durar encara uns quants anys més. 

Un cas voluminosament evident fou l’enderrocament, el 1980, del casal senyorial que havia estat –a mitjan segle XIX– el domicili del gran empresari igualadí Macià Vila, qui entre moltes altres coses va ser amic de confiança del general Prim, propietari de la Fabril Algodonera (l’anomenat Vapor Nou) i promotor del Banc de Reus. 

El casal, davant del qual passo cada dia uns quants cops, era situat al número 34 del carrer de Sant Joan (amb cantonada al carrer del Vapor Nou) i si ara aneu al lloc us adonareu de quina mena d’edifici el va substituir. La fàbrica tèxtil, que era darrere mateix, es va transformar –d’una manera menys dramàtica– en la seu de l’actual facultat de Medicina. 

Hi ha indrets que s’han incorporat a la fesomia urbana, com la placeta dedicada al Dr. Sabater (a tocar d’un antic convent que el 1979, i per uns quants anys més, era l’hospital de la ciutat), així com d’altres espais han estat transformats amb més o menys encert o fortuna, com el parc de Sant Jordi. 
Una altra qüestió seria la de la realització de diversos pàrquings subterranis que, a més de destruir uns quants refugis antiaeris de la guerra Civil (que havien estat construïts amb eficiència i gran esforç públic), van canviar destacadament l’estètica o fesomia urbana de les places de Prim i de la Llibertat. 

Com a parcial compensació, el refugi de la Patacada ha pogut ser recuperat en la seva major part i esdevé un element patrimonial visitable de gran interès, així com les restes de la muralla medieval existents al Pallol i a la plaça de Catalunya, que s’han pogut estudiar i conservar. 

És clar que pitjor va ser, a l’època tardofranquista, veure com anaven a terra edificacions tan emblemàtiques com el palau dels Miró (a la plaça de Prim), cal Quer (a l’avinguda de Prat de la Riba) o la casa natal de Prim (on ara hi ha el Gaudí Centre).  Potser és que ja començo a tenir una certa edat, però em sap greu veure com desapareixen fàbriques –com la de dolços i torrons de Rodríguez Hermanos– o tanquen botiges ‘de tota la vida’ –com la sastreria Queralt... Nogensmenys, el nucli vital del reusenquisme segueix encara prou actiu. Que sigui per molts anys!

Comentarios
Multimedia Diari