La nena del camp d'Oinofyta

Text escrit per Xavi Roca a partir de les notes de camp de Neus Vilalta

Moltes vegades he pensat que Reus és casa meva. Que els seus carrers són decorats d’un teatre que m’ha vist créixer, com ho van ser les parets de casa dels pares o les de l’escola. Moltes vegades he pensat, també, que totes les persones que viuen al meu voltant formen part del teatre, com si en fossin figurants, testimonis anònims de la meva història. Camino per la plaça de Prim i observo els vianants. Penso en la seguretat i la confiança que ens dóna la ciutat on vivim; en com de bé s’hi està a casa, quan una veu m’atura per saludar-me.

–Nena! Què dius? Com ha anat l’estiu? Que has anat de vacances?

És la Lluïsa, una antiga companya de feina.

–Sí –li dic–. He estat a Grècia.

La Lluïsa comença aleshores una conversa de viatges, evasions i benestars emocionals. Jo li segueixo el fil però sóc incapaç de dir-li que no, que no he estat a cap illa, que no he anat a cap platja ni he fet cap ruta turística. No sé ben bé perquè, però alguna cosa m’impedeix explicar-li que he estat dues setmanes a Oinofyta, a un camp de refugiats afganesos que hi ha a Grècia, a una hora en tren d’Atenes. Suposo que em tindria una bona estona parlant i encara m’he de refer i ordenar emocions. La Lluïsa continua parlant però em costa molt mantenir l’atenció. De veritat Reus és casa meva? Em pregunto què respondrien a una pregunta similar la Lisa, l’Alejandra, en Sonu o en Samin (algunes de les persones que he conegut a Oinofyta). Casa meva és Reus, però què són tots els camps de refugiats on els milers de desplaçats per les guerres o la fam esperen, sense una esperança concreta, que els governs (o tots nosaltres o tots plegats) obrim els ulls i els donem una solució digna?

Per sort, la conversa amb la Lluïsa es desvia cap a les típiques banalitats diverses. Després parlem de la seva filla, l’Anna, i em fixo en ella. La seva expressió d’infant és una barreja deliciosa d’ingenuïtat i avorriment, però a mesura que l’observo sento la necessitat d’acomiadar-me i seguir caminant carrer amunt. Vull estar sola. La raça humana és un conglomerat de famílies, un conjunt de conjunts que només l’atzar geogràfic predisposa. Jo sóc de Reus i visc en un món confortable. Tinc la meva feina i la vida m’és fàcil en aquest entorn desenvolupat. Però per sobre de tot, sóc persona. Per què ho han de ser menys, doncs, tots aquells que fugen d’allò que els ha devastat la vida?

Un drama encara recent

Sento ganes de plorar. Imagino que el drama que he presenciat encara m’és recent, i que la ràbia de trobar-me de cara amb tanta injustícia encara em respira amb intensitat. Malgrat tot, és estrany perquè, quan penso en Oinofyta, em vénen al cap records alegres. El dia a dia al camp era força entretingut i respirava vitalitat. El matí pertanyia a les dones, que cuinaven, rentaven roba i després l’estenien a les tanques o als estenedors improvisats. La tarda, en canvi, era dels homes. Després d’ocupar-se de la neteja de les instal·lacions, jugaven a cartes asseguts en catifes o en mantes a terra, o disputaven partits de volei que de vegades acabaven de nit. Més endavant, però, des del moment que hi va haver Wifi, molts homes es passaven el vespre concentrats en la pantalla. Els nens es passaven el dia al pati. Des que sortien de l’escola (els que hi van), farcint d’alegria tots els racons del camp.

Els repartiments de roba que realitzàvem tres dies a la setmana, eren també força divertits. Després d’hores de seleccionar totes les peces que ens arribaven en caixes o les hi havia en muntanyes, havíem de classificar-les per talles (i si eren d’home, de dona o de nen). Aquells repartiments representaven unes escenes semblants a les nostres, quan anem de botigues. Recordo la cara d’alegria d’una noia en trobar el vestit que li esqueia; la d’un senyor en sentir-se còmode amb unes sabates ben noves i de qualitat; la mitja vergonya d’una senyora que, a veu baixa, em preguntava si teníem roba interior; la frustració que alguns ens projectaven quan no trobaven el que volien; o com quedava tot de desordenat en acabar.

Ens encarregàvem també del racionament de menjar, els nens ens ajudaven concentrats en posar el que toca a cada bossa segons les persones per tenda o habitació. Els records de les estones afectuoses prenent te o xerrant amb les persones refugiades, de les seves mirades respectuoses i agraïdes, em proporcionen ara una mena de satisfacció contradictòria. Sí, he obrat en conseqüència amb les meves creences i he assumit la part de responsabilitat que crec que tots tenim. He dedicat uns dies a ajudar una de les ONG que s’escarrassen per minvar l’efecte deshumanitzador de la situació de Grècia, provocat pel règim injust de fronteres que impera arreu d’Europa. Sé que la nostra ajuda no resoldrà el problema. Però, quin destí els espera, als qui, al contrari que jo, no poden tornar a casa i hauran d’esperar dies, setmanes, o mesos, fins que es produeixi la desitjada cita per arreglar papers, amb l’esperança remota i improbable de poder emigrar a Alemanya, a Suïssa, o a Itàlia?

Protecció de la Unió Europea

La protecció que ofereix la UE (per dir-ho d’alguna manera) consta de tres categories: facilitació d’asil en condició de refugiat, protecció subsidiària i autorització de residència per raons humanitàries. Mentrestant l’objectiu d’Oinofyta Camp és fer de l’espai (una fàbrica abandonada) un lloc per viure; de cada tenda i cada habitació, una llar; i proporcionar activitats als residents per tal que cada vegada siguin més autònoms en la gestió del camp. Hi treballen diverses oenegés: la que s’ocupa de l’escola (ArmandoAid), la que s’ocupa de l’atenció mèdica (Adventist Help), una altra que dóna atenció psicològica (Institute of Medicine), la que proporciona tècnics i la que s’ocupa de l’organització i temes administratius dels residents. Aquesta última és amb qui nosaltres vam col·laborar (Do Your Part). Per altra banda, l’exèrcit grec envia cada dia un càtering amb menjar preparat individual i ACNUR proporciona aliments, mantes, estris de cuina i d’higiene personal i que nosaltres havíem de racionar i repartir. No puc deixar de valorar la gran feina de tots els voluntaris, com la posada en marxa d’una perruqueria, d’un taller de costura, o la instal·lació d’antenes Wifi.

Ara ho penso i em sap greu haver tallat la conversa a la Lluïsa. Ja sé d’on em venien les ganes de plorar. M’agradaria tornar enrere i dir-li que si he hagut de marxar és perquè m’he fixat en el cabell de l’Anna, la seva filla. Els records que ens colpeixen esdevenen imatges mentals d’una manera íntima, com si un cop de vent ens pugés des de l’estómac. L’Anna portava el cabell recollit amb una cinta rosa. En aquell moment he pensat en la nena, en la nena d’Oinofyta. Tanco els ulls i torno a ser allà, la tarda que la vaig conèixer. Jo em dirigia a la zona on construíem uns casellers amb palets per al magatzem, quan em vaig fixar en ella. Ella es va apropar corrent. Vam jugar una estona i em va caure a terra la cinta de recollir-me el cabell. Ella me la va agafar: ho recordo com si fos ara mateix. De seguida es va penedir de l’entremaliadura, però amb un gest del cap i de les mans vaig fer-li entendre que no passava res, que se la podia quedar. Pensar en Oinofyta és pensar en aquella nena. Era una de les més descuidades, bruta i despentinada, però no puc oblidar l’expressió de sorpresa, però també d’alegria amb què els seus ulls em deien:

– De veritat, me la puc quedar?

La incomprensió occidental ha arribat a límits irracionals. Europa no només tanca les fronteres sinó que també els ulls, i els nostres governs aparquen el problema. Uns euros provinents de l’ONU mantenen els refugiats allà, on no molestin ni facin massa soroll, mentre un contracte amb Turquia permet a Europa treure’s el problema de sobre, al mateix temps que Grècia és incapaç d’absorbir-ne més, amb la situació econòmica en què es troba. De sobte se m’acut que la nena d’Oinofyta esdevé una trista metàfora. Un gest tan senzill com donar-li la meva cinta li provoca una sorpresa semblant a la que senten aquells que no en reben, que s’han acostumat a no rebre’n cap, d’ajuda.

És el revers del miracle de donar. L’endemà d’aquella escena, la nena d’Oinofyta em va venir a buscar. Em va demanar gesticulant que l’acompanyés a la tenda. Allà hi havia una dona i quatre criatures de diferents edats. Em van oferir esmorzar. No parlaven anglès, però no importava. Jo li portava a la nena una pinta, gomes del cabell i li vaig fer unes trenes, mentre rèiem i les altres criatures m’abraçaven. D’una manera tendra i dolorosa, em veig reflectida en aquella nena. Jo també vaig ser petita i a també m’agradava que em pentinessin. Quan arribo a casa, el seu record és més intens que mai. Quan vaig acomiadar-me d’ella em van caure unes llàgrimes que ara sembla que volguessin tornar a brollar. Què en serà d’aquesta nena? I de tots els infants en la seva mateixa situació d’incertesa i precarietat?