La presó que Reus va haver de pagar a mitges

En l’etapa menys coneguda de la seva heterogènia història, l’antiga presó de la carretera de Montblanc va servir de magatzem de caixes de morts. Buides i per estrenar, és clar. Una de les entremaliadures més eixelebrades de bastants joves que als anys setanta vivien al barri o estudiaven al veí col·legi de la Sagrada Família era colar-se dins el vell centre penitenciari i experimentar amb els taüts. En aquells temps no feia gaire que la presó havia estat clausurada i l’Ajuntament la va aprofitar per a aquest ús, atès que la funerària de l’època no disposava de gaire espai.

Amb el seu tancament el 1968, Reus es va quedar per primer cop sense presidi malgrat les queixes i gestions polítiques per evitar la pèrdua d’aquest equipament i el trasllat dels interns a Tarragona. Avui en dia es fa difícil imaginar un posicionament d’aquest tipus.

Part de l’emprenyament era conseqüència del que havia costat anys enrere que la ciutat disposés d’un penal en condicions dignes. Diu la història que la primera presó de Reus era al Castell del Cambrer –la fortalesa del senyor feudal, a l’actual plaça del Castell– i que posteriorment se’n va bastir una en un lloc proper, el nom del qual encara es conserva: el carrer de la Presó.

El creixement demogràfic i urbà va motivar la necessitat de traslladar-la a un indret més espaiós i allunyat del centre de la vila. Així, el 1827 el jutge de Primera Instància va promoure la construcció d’una nova presó al solar que havia ocupat la bassa del Padró –que en desaparèixer havia donat forma a la plaça del Rei, actualment plaça del pintor Fortuny–, a tocar dels Quarters del regiment de cavalleria. Però l’edifici no va tardar a quedar vell i rònec, amb l’agreujant que el ràpid desenvolupament urbanístic de Reus va convertir aquella cruïlla en un espai cèntric i molt transitat –per allà passaven la majoria de viatgers que anaven o venien de les dues estacions de tren–. Entrats al segle XX, la presó preventiva del partit judicial de Reus s’havia convertit en un dels racons més tronats de la ciutat i l’Ajuntament va emprendre les gestions per intentar treure-la d’allí.

La petició de construir un nou centre penitenciari als afores, amb una concepció arquitectònica moderna que millorés la seguretat, la salubritat i les condicions de vida dels interns, es va plantejar per primer cop el 1908, però la Direcció General de Presons del Ministeri de Gràcia i Justícia en va fer cas omís.

Una vella reivindicació

Passats anys i panys sense cap avenç, el 1923 l’Ajuntament va oferir a l’Estat un solar a la carretera de Montblanc per acollir el nou presidi. Però tampoc n’hi va haver prou amb aquest gest i el govern va exigir que l’Ajuntament pagués a més el 50% del cost de les obres per tirar endavant el projecte. Fins i tot en serveis penitenciaris, Reus va haver de gratar-se la butxaca per poder disposar d’equipaments públics adients a una ciutat de la seva dimensió.

La nova presó es va fer realitat el 1929 i l’immoble municipal que ocupava la vella va ser venut a la Caixa de Pensions, que el 1931 hi va aixecar l’esplèndid edifici que allotja la seu de l’entitat financera a la ciutat.

Però la presó preventiva de la carretera de Montblanc no va arribar als 40 anys de vida. La construcció d’un nou i gran presidi a Tarragona, inaugurat el 1950, va propiciar la progressiva concentració dels serveis penitenciaris a la capital.

No van servir de res les queixes sorgides a Reus, on el tancament es va rebre com un greuge més de la política de centralització administrativa engegada a tots els àmbits. Un article crític publicat al Semanario Reus va rebre una dura i insòlita rèplica de les autoritats provincials, amb l’argument que mantenir oberta una altra presó a tan pocs quilòmetres de la de Tarragona constituïa un malbaratament de diners.

A la vista que l’edifici quedava definitivament abandonat a la seva sort, l’Ajuntament va sol·licitar a l’Estat que li retornés la propietat. Un cop en mans municipals, s’hi va reconstruir la porta de l’antic Palau dels Miró –després Hotel de Londres– que durant dos segles havia presidit la façana sud de la plaça del Prim, després que el casal fos enderrocat el 1973. Curiosament, la porta es convertia així en veïna de la dels antics Quarters de la plaça de la Llibertat, recuperada al col·legi del costat i que encara avui és l’entrada de l’institut Gabriel Ferrater.

Després de la utilització provisionalment com a magatzem de taüts funeraris, el destí de la presó va fer un gir radical quan va acollir la llar d’infants El Roser, que hi va romandre fins al 2013.

L’última reconversió de la vella presó s’ha posat en marxa només fa uns dies, quan l’Ajuntament ha obert el concurs públic per adjudicar el contracte per a la construcció del Centre Social El Roser. Amb un pressupost de dos milions d’euros, comptarà amb menjador social/cafeteria, rebost solidari, servei d’acollida per a persones sense sostre, dormitoris, patis i una sala per a l’associació de veïns.