La tragèdia de la processó del Divendres Sant de 1955 a Reus

El Dimecres Sant de 1955, el diari La Vanguardia dedica tota la seva portada a dues fotografies de la Setmana Santa reusenca: una imatge és el Crist jacent de la Puríssima Sang i l’altra el Crist Crucificat de la Prioral de Sant Pere després de la funció de l’Agonia. El text que les acompanya destaca la importància de la processó del Sant Enterrament, a celebrar-se dos dies després, «una de les més belles i impressionants de la regió».

Efectivament, la processó que culmina les commemoracions de la passió i mort de Jesucrist ha agafat una dimensió sense precedents. Aquest Divendres Sant de 1955 hi pren part per primer cop la Confraria de Sant Bernat Calvó formada per reusencs residents a Barcelona. Les 5.000 cadires que s’han distribuït pel tomb de ravals per presenciar el recorregut estan totes ocupades.

L’estendard principal, el de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, el porta l’advocat reusenc Ramon Guardans, gendre i administrador del llegat del polític i empresari Francesc Cambó. L’acompanyen com a cordonistes Eusebi Güell, marquès de Gelida i vescomte de Güell –nét del cèlebre mecenes de Gaudí–, i Lluís Maria Millet, director de l’Orfeó Català i fill del seu fundador.

La processó parteix de la plaça de Sant Pere a quarts de nou del vespre. L’inicien els armats, seguits pel Guió de la Reial Congregació de la Puríssima Sant portat pel nen Ricard Climent, i com a cordonistes els nens Jordi Llevat, Francesc Xavier Buqueras, Pau Tapias i Enric Tarrats –fills de famílies benestants i que amb els anys esdevindran persones força conegudes als seus àmbits a Reus, Tarragona i Barcelona–.

Moment de pànic

A les 10 de la nit, quan els armats i els nens ja circulen pel raval de Santa Anna després de superar la plaça Prim, el balcó del primer pis del número 19 del raval, que està atapeït amb una desena de persones presenciant la comitiva, s’esfondra. El sòl del balcó cedeix i tots els ocupants es desplomen sobre la vorera, excepte un home que aconsegueix aferrar-se a la barana de ferro, que ha quedat intacta, i evita la caiguda.

El moment de pànic entre la multitud s’agreuja perquè l’ensorrament s’ha produït al pas del Guió infantil, amb el consegüent esglai pels pares dels participants. Jordi Llevat Briansó rememora al Diari uns instants que mai oblidarà. «Nosaltres érem a uns 20 metres. De sobte, se sent un terrabastall i quedem envoltats d’un núvol de pols. Enmig de la confusió i la cridòria, unes persones ens estiren i ens resguarden dins un portal.

Allà veiem com traslladen els ferits ensagnats, que són portats en braços en direcció a l’hospital. Després ja ens pugen a un pis per tranquil·litzar-nos i esperar que tot hagi passat».

Els primers a intervenir són els mateixos armats de la Sang, que formen un cordó de seguretat perquè es pugui atendre i evacuar els ferits. La Creu Roja dels punts de socors instal·lats a les places de Prim i del Mercadal també arriba ràpidament. L’empresari Salvador Urgellès agafa el seu cotxe i trasllada els primers ferits cap a l’Hospital de Sant Joan, a on també acudeixen ràpidament els metges de la ciutat que estan contemplant la processó en assabentar-se de l’accident.

El ferit més greu és Jordi Casas, un jove de 23 anys que estava sota el balcó i ha patit l’impacte directe de la llosa de pedra. A l’Hospital li amputen el peu, però mor al cap de poques hores víctima del brutal cop rebut al cap. També presenta una commoció cerebral gravíssima la propietària del pis, Carme Fornés, de 65 anys, que morirà el Dilluns de Pasqua.

Les altres vuit persones caigudes del balcó, la majoria d’edat avançada, presenten fractures i contusions, però les seves vides no corren perill. A més, s’han registrat sis ferits lleus entre els assistents que estaven a la vorera, per l’impacte dels fragments de pedra i contusions, que també són atesos al mateix lloc dels fets, a l’Hospital i a la clínica Ibarz.

La processó va continuar

Malgrat la fatalitat, hom considera que les conseqüències podrien haver estat molt pitjors si el despreniment hagués afectat els espectadors assentats a les fileres de cadires o enxampa més persones a sota. Mitja hora després de la tragèdia, la processó reprèn la marxa fins a concloure el recorregut previst. Una decisió inversemblant des de l’òptica actual, però no tant en el context polític i religiós de l’època.

Jordi Casas serà enterrat el Diumenge de Resurrecció i Carme Fornés dos dies després. Ambdós funerals constituiran grans manifestacions de dol ciutadà. Als dies següents, tot Reus passa pel raval per veure el lloc dels fets, mentre de la barana del balcó hi continua penjant un tètric guant. El paviment de la balconada tardarà mesos a reconstruir-se.

No conec que existeixin imatges de la tragèdia, ni posteriors que mostrin l’estat en què van quedar la vorera i el balcó. La premsa no va publicar cap fotografia relacionada amb l’accident. Tot i ser un succés que va quedar gravat en la memòria col·lectiva, les referències posteriors són molt poques i menys el record del tràgic balanç, probablement per les especialíssimes circumstàncies en què es va produir.