Les bèsties que no ho són tant

És possible que la ment d’una dona en la seva senectut difumini el passat? Pot la boira londinenca distorsionar els records? O potser és la por a les bombes alemanyes la que fa marxar lluny la imaginació? La història d’Esther Dandridge té aquests components i encara més. Una dona que en els seus últims dies escriu els records d’infantesa viscuts al costat del seu germà Alfons en la macabra escola Sant Mary d’Ely el 1939, quan encara Winston Churchill no podia ni imaginar les pernicioses intencions d’Adolf Hitler. Però no, no és una història de la Segona Guerra Mundial. Tampoc de l’exili republicà després de la desfeta contra Franco.

El relat arrenca quan l’Esther Dandridge envia vuit llibretes escrites a mà a un reconegut escriptor de nom Jordi Folck amb l’objectiu que les publiqui en forma de llibre. A mà. Qui escriu avui en dia a mà? Sense gaire convenciment, l’autor s’endinsa en les seves pàgines per transitar per uns fets esgarrifosos, de dubtosa credibilitat. I dic dubtosa perquè al cap i a la fi, encara que la realitat sempre supera la ficció, la ment busca la raó. 

L’Esther i l’Alfons van a parar a Sant Mary quan, orfes de pare i mare, es queden també sense els avis que els han cuidat amb devoció. Com moltes famílies il·luses i confiades, els ancians posaran els seus nets en les mans equivocades amb les millors de les intencions. A més a més, pagaran una bona suma de diners per la seva futura educació i, sobretot, per la seva seguretat, amb la voluntat d’allunyar-los dels perills dels carrers, de les amenaces de la vida. Cras error. Enlloc correran més perill que allà dintre.

I és que un cop rere els murs, similars als d’una presó, els dos germans s’adonaran que res no és el que sembla. Ell, l’Alfons, bon nan i càndid. Ella, eixerida, intel·ligent i decidida. No li tremolarà el pols a l’hora de jugar a detectius per treure l’entrellat d’allò que no es veu, però que s’intueix, unes investigacions amb què, amb l’Alfons, compten amb la condescendència del germà Samuel. Ficar el nas ara aquí, ara allà, accelerarà els esdeveniments que, per altra banda, canviaran les seves vides per sempre més i trasbalsaran els lectors en els seus somnis. El George, el senyor Thomas Springfield, la Caterina Wallace o el Henry Roth... Protagonistes i alhora espectadors de la seva dissort. 

El manuscrit de les bèsties no és una novel·la per a nens. Tampoc per a adolescents. És una història per a tothom, grans i petits, que vulgui passar por. Molta

Víctima i... botxí?
Així les coses, una Dandridge fantasmagòrica, que no convida a mirar la portada del llibre ni molt menys en una nit de lectura acompanyada de vent i tempesta, vertebra un relat ple d’udols, de secrets i tresors a custodiar enmig de les tenebres. Tot plegat en una fosca institució religiosa dirigida amb mà de ferro per John Dean, amb uns sentiments que res tenen a veure amb els que hauria de professar. Encara que, subjectin els seus pensaments. Hi ha humiliacions sí, però en forma d’expulsions, càstigs severs i estranyes desaparicions. El sexe no l’interessa al Dean. 

Avarícia, ambició i poder entre habitacions tancades, equacions químiques i un claustre terrorífic amb unes bèsties en forma de grans gossos aguaitant a les ombres. Nits sense dormir, els personatges i també els lectors, en un ambient diferenciat de classes socials perquè és clar, el Regne Unit les va crear. On els diners dels rics no compren el sinistre futur a què estan destinats ni tampoc els parracs dels pobres conviden a la compassió. Amb un final en què l’escriptor, empès a passejar-se pels llocs dels fets, haurà de retre comptes per la seva vanitat. Pel que fa a l’Esther Dandridge, jove afectuosa, enamorada, víctima i... Botxí? Els lectors jutjaran.

Com a colofó, una suggestiva reflexió sobre el món editorial i el perniciós joc de publicar.

El Jordi Folck, l’autèntic, l’escriptor i dramaturg reusenc, va guanyar el 2004 el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil amb aquest thriller. No obstant això, El manuscrit de les bèsties no és una novel·la per a nens. Tampoc per a adolescents. És una història per a tothom, grans i petits, que vulgui gaudir passant por. Molta. 

Per cert, en tenen vostès de mascotes? I les coneixen bé? Mirin-les als ulls.