L'espoli de la residència sanitària de Reus

Fent un simple balanç de les coses que s’han perdut a la ciutat, avui toca parlar de la residència sanitària que ens van escamotejar sota el paraigua de la democràcia. Quan parlem del tema, són molt pocs els qui el recorden.

Reus a la dècada dels 70 tenia un dèficit sanitari molt important. L’Hospital de Sant Joan oferia un estat precari i la residència Sanitària de Tarragona va ser un alleujament, però a Reus hi havia picabaralles entre els qui ‘dominaven’ l’hospital, clíniques particulars, il·lustres famílies. Va ser llavors quan el Consell Comarcal de Treballadors de Reus i Comarca (CNS) es va marcar l’objectiu d’aconseguir una residència com la de Joan XXIII. La gestió va començar per demanar permisos a l’Institut Nacional de Previsió (INP) per millorar el servei.

La resposta de l’estament oficial va ser que Reus havia d’aportar els terrenys necessaris per a la seva construcció. Els regidors nomenats pel Terç Sindical que ens representaven a l’Ajuntament van iniciar les gestions. Els terrenys es van aconseguir en dues vegades. La localització del lloc era a la carretera de Castellvell, on anys més tard es va aprofitar per executar el ‘Pla raqueta’ de Renfe. L’INP va destinar 700 milions de pessetes per a la construcció. Quan el projecte ja seguia el seu curs, es va produir un canvi polític i va quedar estancat.

Com que la representació sindical havia quedat anul·lada, les gestions fetes van quedar sense efectivitat. Com a coneixedor del tema, vaig intentar –a través de Radio Reus E.A.J.11– crear un estat d’opinió pública, però no va donar resultat. Va ser quan, recent constituït el Centre d’Amics de Reus (del qual vaig ser fundador), es va proposar a la junta directiva la idea. El seu president, Josep Ferré Dalmau, va acceptar la proposta i va establir contacte amb diferents personalitats locals, com ara el primer secretari del Senat Nacional, el reusenc Emili Casals Parral .

Ell va ser qui va demanar audiència amb el ministre de Sanitat Nacional, Rovira Tarazona. Una vegada concedida, la comissió del Centre d’Amics de Reus –formada per Josep Ferré Dalmau, Jaume Dolcet, Pere Papaseit, Emili Tots i Antonio Zaragoza Mercadé– li va exposar el tema. Així ens vam desplaçar a Madrid per entrevistar-nos amb el ministre. En arribar a Madrid, el senyor Emilio Casals Parral ja ens esperava al Congrés dels Diputats i des d’allà vam anar al Ministeri de Sanitat.

Reunits al despatx del ministre, vam exposar el perquè de la nostra audiència. Com que l’únic coneixedor del tema era jo, vaig preguntar al senyor Casals si podia parlar d’una forma clara, i va accedir. Una vegada plantejat el tema de la residència, va lamentar molt no poder fes res en aquell assumpte. Les competències ja havien estat traspassades a la Generalitat de Catalunya i no podia intervenir. Així acabava la reunió.

En arribar a Reus, el senyor Ferré Dalmau va posar-se en contacte amb el doctor Laporte, membre de la Conselleria de Sanitat de la qual era conseller el Dr. Espasa, comunicant-nos que els crèdits, després de realitzar uns estudis, havien estat destinats a Tortosa. Des de Tarragona, el Govern Civil va comunicar-se amb l’alcalde de Reus, Carles Martí Messegué, donant detalls de la visita d’una entitat reusenca al ministre i li va caure molt malament. Per aquest i altres motius, l’Ajuntament de Reus no va moure un dit, considerant que la gestió es va començar dintre de l’altre règim. Ferré Dalmau va intentar comunicar-se amb gent influent de la Generalitat. Un d’ells va ser el diputat Soler Barberà, però ni cas. Els Amics de Reus vam quedar molt decebuts per la manca d’èxit de la gestió, per considerar que era un bé per a Reus. Vaig considerar necessari escriure una carta al rei Joan Carles I (en guardo la còpia), però no hi va haver cap resposta.

Anys més tard va començar la preocupació per aconseguir la Facultat de Medicina que tenim i gràcies a la gestió d’un bon reusenc, Francesc Cailà Metres. Tot i que la va aconseguir, li va costar el càrrec de president de la Diputació Provincial de Tarragona. Abans s’havia perdut una oportunitat important que, ara, no tindria sentit. Tenim la Facultat de Medicina, un majestuós hospital i la majoria de clíniques se n’han anat en orris. Però el tema de la residència sempre serà una espina que portarem clavada, pròpia d’una ciutat incansable que entre tots l’hem volgut fer més gran de cara al futur.