L’odissea musical de Maurice

El cantautor reusenc ha aconseguit dedicar-se al món de la música i ara enceta un camí individual on parla de la vida, l’amor i la quotidianitat

19 junio 2017 17:20 | Actualizado a 20 julio 2017 08:47
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

«Des de petit que escoltava música, però no va ser fins als 15 anys que vaig veure tocar una guitarra en directe que vaig enamorar-me de la música. Abans ja havia començat a tocar el piano, ja que la meva mare n’era professora. No em va ensenyar mai, sinó que em vaig posar un dia per mera inquietud i pel meu compte», enceta conversa el cantautor reusenc Maurice Gene. Referencia el seu repertori en el folk-rock renovat amb especial predilecció en el d’àmbit americà dels 70. «Vaig començar a escoltar molt Elvis i sóc devot d’autors com Jackson Browne o Neil Young. He tingut, però, moltes èpoques. També vaig ser professor de tuna (estudiantina) als 16 anys per poder comprar-me una guitarra», continua. Com bé diu, temps enrere, no hi havia Internet, i «he observat tot un desenvolupament en la indústria musical. Abans el que feies per treure un cover era immortalitzar les cançons a l’oïda. Així et creaves un estil propi». 

A partir dels 17 i 18 anys es va anar acoblant a diverses bandes de música. Són exemples l’agrupació Seres, d’estil pop-rock, la Ryan Dogs, d’un rock més clàssic, i The Hills Stret Blues Cats, en la qual abordaven el gènere del blues. «En aquests grups feia de guitarrista, però també de compositor i cantant», assenyala. I és que des dels 15 anys ha estat elaborant les seves pròpies cançons. «Al cap i a la fi, trobes quin és el teu estil tot fent cançons i sobre la marxa. 
L’any 2010, quan es va constituir la banda The Raining Frogs Band, d’alt country i rock, componia i, en molts casos, havia de descartar certes composicions.

M’havia d’adaptar al seu estil, un tret que em va demostrar que era capaç de ser versàtil i que m’agradava experimentar», corrobora Gene. El reusenc, doncs, no es tanca només en un estil, perquè l’objectiu final «és passar-ho bé tot fent música». 

Projecte individual

Del que sí que n’està segur és que havia d’agrupar les seves creacions més personals en un projecte individual. «Passen els anys i penses que ha arribat el moment. A finals del 2015 vaig debutar en solitari al Centre d’Art Cal Massó. Actualment, però, no visc de la música i a la vegada tinc la sort de poder-m’hi dedicar. Has de tenir molts contactes i implicar-te al 100%. He estat amb músics de primera línia, però això tampoc és garantia de res», detalla.
De fet, va construir-se un estudi d’entorn bohemi novaiorquès a la ciutat per poder assajar en la que ell anomena la seva ‘odissea musical’. Allà el també enginyer de professió ha reflexionat sobre la vida, l’amor i la quotidianitat. 

«Aquest 2017 he decidit recollir fruits i he publicat dos singles autoproduïts i masteritzats als estudis Masterdisk de Nova York pel prestigiós Scott Hull, he elaborat el tema del centenari de l’Escola Prat de La Riba de Reus, ‘Junts recordarem’, i ara treballo en la banda sonora d’un curtmetratge de l’Escola de Cinema de Reus», detalla.

Comentarios
Multimedia Diari