Marcel Gorgori: «L’òpera és a tot arreu, a la vida quotidiana»

El comunicador presenta aquest divendres 7 al Teatre Fortuny ‘Òpera, de què vas?’ una producció de Simfonova que fa un paral·lelisme entre els arguments de pel·lícules famoses i peces de grans compositors

06 febrero 2020 19:14 | Actualizado a 06 febrero 2020 20:06
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Marcel Gorgori és periodista i també divulgador de l’òpera, gènere musical que l’apassiona. Avui arriba al Teatre Fortuny de Reus amb la gira de la tercera producció de Simfonova per a presentar Òpera, de què vas? (21 hores), amb la voluntat de «desmantellar el tòpic que diu que els arguments de les òperes són infumables». Així mateix, Gorgori també imparteix cursos, xerrades i presentacions (marcelgorgori.cat).    

Per què és tan especial Simfonova?
És un segell que produeix concerts operístics de gran format. A més de ser un concert tradicional d’òpera, inclou tota una sèrie de recursos comunicatius que habitualment no es fan servir en aquesta mena d’espectacles. 

Com ara?
Tots els concerts tenen un argument que justifica les peces que s’interpreten, argument que m’encarrego de desgranar des del començament fins al final. A més a més de les peces, que és el gran gruix de l’espectacle, hi ha un disseny de llums especials per a cadascuna de les interpretacions i també incorporem la projecció de vídeos que completen el que s’està explicant. Això fa que siguin concerts molt enriquits.

«No soc un convertidor d’infidels. El que transmeto és que perquè t’agradi l’òpera no has de ser professor de conservatori»

Són didàctics?
No. Més que anar a ensenyar coses, el que volem és encomanar el cuquet de l’òpera a un públic que té una certa curiositat però que no sap per on començar. Els recursos tenen l’objectiu de fer més atractius, més passadors els fragments que interpretem per gent que potser si li fas un concert a l’ús, de cap a peus, li costaria una mica més d’entrar-hi.

Per on va començar vostè?
Encara que ja m’agradava abans, per mi el boom va ser el de la generació del Tutto Pavarotti.

S’ha entestat a fer-la arribar a tothom de forma divulgativa.
No. Jo no soc un convertidor d’infidels. El que transmeto és que perquè t’agradi l’òpera no has de ser professor de conservatori. Està a l’abast de tothom que hi tingui un mínim d’interès. I una bona manera de fer-ho és venir als concerts de Simfonova. 

«L’himne de la champions és de Haendel, la gent es casa amb la marxa nupcial de Lohengrin i al mòbil porten les valquíries»

És cert que un cop es coneix es fa imprescindible?
Això depèn de cadascú. Però, igual que passa amb el vi, en el moment en què t’interesses i estires el fil, són una font de plaer que no tenen fi.

En el segle que estem, l’òpera encara costa d’arribar.
És normal. En primer lloc sempre està cantada en un idioma que no és el teu, encara que això també passa en el rock i a la gent li agrada. L’òpera té més de 400 anys d’història, la qual cosa vol dir que no té les característiques de consum ràpid, immediat, d’una cançó de tres minuts que repeteix tres vegades la mateixa tornada. L’òpera costa més de recordar, té una dificultat d’accés. I és aquest temor reverencial que té la gent d’anar-hi el que intentem destruir. Mostrem que està a la vida quotidiana de tothom.

Pot posar algun exemple?
I tant. Als anuncis de televisió, a les pel·lícules de cinema, l’himne de la Champions és de Haendel, la gent es casa amb la marxa nupcial de Lohengrin, al mòbil porten les valquíries i no ho saben, a les màquines escurabutxaques per donar-te el premi surt Carmen... L’òpera és a tot arreu.

Precisament cinema és el tema d’aquest divendres al Fortuny.
Si, avui al Fortuny i esperem que també puguem omplir el Teatre Tarragona en un futur. Òpera, de què vas? és la voluntat de desmantellar el tòpic que diu que a l’òpera la música està molt bé però els arguments són infumables, molt ximples. És clar que hi ha arguments infumables, però també passa al cinema, a la literatura i al teatre. A vegades veiem pel·lícules de Hollywood que ens agraden molt i que són molt famoses i no sabem que el seu argument és exactament el d’una òpera. 

«Avui farem un paral·lelisme entre el film ‘Pretty Woman’ i ‘La Traviata’ de Giuseppe Verdi, entre altres propostes»

Estem parlant de la conegudíssima ‘Pretty Woman’.
L’argument de Pretty Woman és exactament el de La Traviata de Verdi, però a l’òpera acaba malament perquè està feta en ple romanticisme i, en canvi, les ments pensants de Hollywood van considerar que si feien un happy end tindria més èxit. Després també ens centrem en West Side Story i Romèo et Juliette, de Charles Gounod. 

Amb les seves gires, guanyen neòfits?
No sempre són neòfits. De fet, la gran majoria del nostre públic és d’òpera, en un 80%, gent que sap que tindrà un concert collonut. I l’índex de satisfacció dels espectacles és bestial. I això és el millor.
 

Comentarios
Multimedia Diari