Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Misericòrdies: tres visions de com viure la festa

Tres generacions de dones reusenques que porten el mateix nom expliquen les seva experiència

Cristina Valls

Whatsapp
D’esquerra a dreta hi ha la Coia Ferrús, la Cori Domènech i la Micoia Ferrús Domènech al santuari. FOTO: Alba Mariné

D’esquerra a dreta hi ha la Coia Ferrús, la Cori Domènech i la Micoia Ferrús Domènech al santuari. FOTO: Alba Mariné

Amb el santuari dedicat a la patrona reusenca de fons com a lloc de trobada, tres Misericòrdies esperen a l’hora convinguda per a l’entrevista. De més gran a més jove hi ha la Misericòrdia (Cori) Domènech Barrera, la seva filla gran Misericòrdia (Micoia) Ferrús Domènech i (la néta de la primera i neboda de la segona) la jove Coia Ferrús Cabré. En un principi, segons diu Misericòrdia Domènech, «no era tradició dir-se Misericòrdia a la família, va ser decisió de la padrina, però es podria dir que jo sí que la vaig iniciar», diu. 

I és quan va tenir fills, a la seva gran, li va voler dir Misericòrdia. «Som de Reus i de tota la vida. De fet, la nostra vinculació amb la festa s’ha anat mantenint amb els anys. El que sí que fem anualment és una trobada amb la família per dinar en el dia de la Misericòrdia, el 25 de setembre», continua Domènech.

Foto de família i ram de flors

«El que també fem cada any és anar a les trobades que organitza l’Ajuntament per a totes les Misericòrdies de la ciutat amb l’objectiu de fer la foto de família. La meva mare, l’any passat, va rebre un ram de flors, perquè de les presents, era la més gran», afegeix a tall de curiositat la Micoia Ferrús.  

La família ha estat vinculada al Ball de Diables. Per exemple, el fill petit de Domènech, germà de la Micoia Ferrús i pare de la petita Coia va fer de diable durant una temporada. «A la família s’ha treballat perquè la canalla participi més a la festa. Les nenes petites de casa, per exemple. Requereix esforç i dedicació», enraonen les Misericòrdies.  

Pel que fa als actes de la festa, les Misericòrdies més grans creuen que els que tot reusenc i reusenca, no es pot perdre «són els més solemnes, de missa». «Això no s’ha d’oblidar i s’ha de respectar sempre, perquè també forma part dels nostres orígens i identitat. A més, comptem també amb la visita de l’Arquebisbe de Tarragona, entre altres personalitats de caràcter religiós d’allò més importants a Reus», expliquen Domènech i Ferrús. 

Una altra de les activitats que  agrada molt a Domènech i ha seguit força és el Rosari de Torxes. «Amb el temps, però, ha acabat sent força esgotador, perquè s’ha d’estar dempeus una estona, però és un acte que s’ha de viure», aconsella Domènech.

Una jove balladora

La Coia Ferrús també explica com viu la festa. Ho fa des de dins. Està d’allò més implicada en l’associacionisme festiu. «Jo participo al Ball de Valencianes a la Festa Major de la Mare de Déu de Misericòrdia, i vaig començar fent d’enxaneta. Malgrat tot, només vaig ser-ho durant un any, perquè pesava molt. Llavors, tindria cinc anys aproximadament. Ara faré cinquè. M’ho vaig passar molt bé quan vaig començar i, per aquesta raó, segueixo ballant», manifesta la Coia Ferrús. De fet, té molt clar que farà com les seves germanes: seguirà implicant-se a les agrupacions que pugui i n’aprendrà tot el necessari. L’arribada de la jove Ferrús al Ball de Valencianes va propiciar-se arran la seva estada com a aprenent de ballarina a l’Escola de Dansa Artis de Reus. Una decisió prou encertada, fa palès ella.   

Per la seva banda, la Micoia Ferrús, al llarg dels anys, ha anat desvinculant-se de la celebració de la festa, ja que viu fora de la ciutat i «es torna complicat ser-hi present», indica. «El cert és que quan era més jove la festa la vivia d’una altra manera, ara són tot novetats. Abans era: missa al Santuari i la professó. Avui, la quantitat de balls i agrupacions festives que hi ha és aclaparadora, el ventall s’ha anat eixamplant. Es treballa perquè tot plegat es consolidi i alhora s’innovi. Crec que és una bona decisió, només d’aquesta manera, la canalla s’estimarà la seva cultura més local», justifica la Micoia Ferrús.

‘El nom s’està perdent’

Preguntades a totes tres per si el nom Misericòrdia s’està perdent al llarg dels anys, totes tres fan que sí amb el cap. «Quan anava al col·legi hi havia diverses de Coies i Coris, però d’un temps cap aquí, l’assumpte ha anat a la baixa. Són tendències al cap i a la fi. Tot i que sent de Reus, sempre representa una picada d’ullet als teus orígens i això sempre és bonic», explica la Micoia Ferrús. 

La petita Coia ho corrobora. Ella, a classe, ha vist ben poques nenes que es diguin com ella i a la  Primària n’és l’única. «Ara la moda és dir-se Olívia», apunta  Domènech. «Creiem que tot plegat, ha canviat, són costums. Passa el mateix quan marxava tothom a missa. Ara, el fet d’anar-hi, ja no és tan habitual. Potser tampoc hi ha tanta devoció com hi havia i, per extensió, els noms més catòlics també ho pateixen», diuen les tres Misericòrdies. 

Temas

Comentarios

Lea También