No esborraran la memòria de la Guerra Civil a Reus

Mostrar el passat per a què no s’oblidi. Deixar-lo retratat a les parets del carrer, a l’abast de tothom i just davant on, no fa tant, hi havia un dels centenars refugis antiaeris que es van construir a Reus per salvaguardar-se dels bombardejos per part de l’aviació feixista.

L’allargada plaça Abat Oliva es va convertir ahir en l’epicentre del memorial dedicat al 82è aniversari de l’ocupació de les tropes franquistes a la ciutat. Ho va fer gràcies a la voluntat d’una desena d’entitats locals que volien retre homenatge a les víctimes civils reusenques «de les qui no hem pogut posar els noms, perquè avui dia encara no existeix un registre oficial dels qui van morir durant la guerra i la dictadura franquista», explicà Xavi Milián, membre del Casal Despertaferro. I també, amb la convicció de la «imperiosa necessitat» de tornar a posar sobre la taula aquest passat, ja que a primera hora del matí es van trobar sabotejats els murals acabats de pintar, concretament el que representava policies atonyinant a milicians reusencs intentant aturar el cop d’Estat, amb les cares dels agents plens de ratlladures i amb la paraula ‘franquisme’ (en record a les víctimes del franquisme) esborrada per un gargot negre: «Un exemple de què aquesta memòria és més viva que mai i que segueix havent-hi gent que no té interès en què es pugui parlar del que va succeir». També, un motiu més per «exigir la reparació històrica».

Com es va organitzar la societat en plena guerra? Per què Reus va ser el tercer nucli urbà de Catalunya més bombardejada tan sols per darrere de Barcelona i Tarragona? Aquesta i altres preguntes es van respondre en la jornada d’ahir a través de xerrades divulgatives centrades en tres eixos: els bombardejos a la ciutat; la política de la memòria històrica que hi ha a Reus i com recuperar-la i, finalment, sobre la figura de Cipriano Martos, el comunista de Huérto Tájar (Granada) i militant antifranquista que va morir a Reus, el 17 de setembre del 1973, víctima de les tortures en un interrogatori a mans de la Guàrdia Civil, i del qual, ara, la justícia argentina en té un procés judicial obert. Tot, amb una cinquantena d’assistents que aguantaren el fred per conèixer un episodi històric des de l’àmbit local.

Tal com va explicar Raquel Ferret, membre de Carrutxa, la Guerra Civil va suposar una nova forma de guerra «amb una població civil indefensa i atemorida, que servia per desmoralitzar l’enemic». I a Reus, ciutat brutalment castigada pels bombardejos, «la feina de la població no combatent va ser cabdal per salvar moltíssimes vides a la ciutat». Ho va ser mitjançant la construcció de refugis antiaeris. Quelcom que Salvador Palomar, historiador i membre de Carrutxa, definí com «una defensa passiva que va ser la millor proposta i mesura, fent-ne una ciutat exemplar en la resistència» i tot remarcant «el paper cabdal de les dones en la construcció d’aquests espais». També revelant una xifra clau: el 1938 a Reus hi havia 110 refugis registrats; 18 n’eren impulsats pel consell municipal, els altres, fruit de la iniciativa veïnal. Un clar exemple del compromís social de la societat local.