«No perdem capitalitat, millorem la referència assistencial»

Des que a principis del 2016 va prendre les regnes de l’Hospital Sant Joan que Noemí Llauradó sabia que no seria una empresa fàcil. Dos anys després i amb més de 17 milions d’euros d’aportacions municipals, admet que no hi havia cap altra solució per salvar el centre que deixant que el CatSalut se’n faci càrrec. Defensa a capa i espasa la idea, convençuda que és el millor pels professionals, els usuaris i el futur sanitari de Reus i el Camp de Tarragona.

La gent acusa el govern municipal d’haver regalat l’hospital...
Ja ho he sentit. I no crec de cap de les maneres que l’haguem regalat. El que hem fet és resoldre una situació complexa que no només ens afectava a nosaltres, sinó al conjunt del país. La necessitat d’inversió en l’àmbit sanitari creix cada dia i això és una despesa que des de l’àmbit estrictament municipal és difícil de sostenir. 

I als que diuen que hem regalat l’hospital, què els responem?
Que el Sant Joan no es mou de Reus i continuarà sent el nostre hospital. De fet, hi ha molta gent que no sap qui gestiona el centre ni té la necessitat de saber-ho. El que vol la ciutadania és ser ben atesa, que no hi hagi llistes d’espera i que se’ls pugui donar cobertura sanitària al territori, sense haver d’anar a Barcelona. 

Però Reus i el seu hospital han estat un model d’èxit. Què ha canviat?
En trenta anys moltes coses. La solució que es va adoptar als anys 80 ja no era vàlida. El que hem fet ha estat buscar una solució que permeti assegurar el futur de l’hospital i dels professionals. A cada època la seva solució. 

La sanitat no és competència municipal, no?
Jo ho veig diferent. Clar que la sanitat ens importa i hi tenim competències, com els determinants socials de la salut. I hi ha un àmbit que és l’atenció hospitalària i la seva planificació que correspon a la Generalitat. Podíem prestar serveis a través d’un conveni amb el CatSalut. No és tan un tema de competències com garantir la sostenibilitat del servei. 

Precisament, l’alcalde va dir que la sanitat l’ha de gestionar la Generalitat, però portem trenta anys oferint serveis a Reus que, d’altra manera mai haguéssim tingut. 
Fa trenta anys era possible fer-ho des de l’Ajuntament. Però insisteixo que aquella eina ja no era viable i ara hem buscat una altra solució perquè és la nostra responsabilitat. I Sagessa ha estat un model d’èxit, fins que hi ha hagut qüestions judicials que l’han enfosquit. 

Hi ha influït el cas INNOVA?
És clar. La sensació que tot anava malament, per culpa de la judicialització del cas INNOVA hi ha tingut molt a veure. Hem caigut en una ombra de dubte tot i que no tenia res a veure una cosa amb l’altra. Ens ha perjudicat la imatge i també a nivell econòmic perquè planava sobre nosaltres les ombres del dubte de la gestió mal feta i ha costat molt convèncer a la gent que les coses es feien bé. 

I la destrucció d’INNOVA ha agreujat la crisi a l’hospital?
El que hi ha influït més es la normativa. La llei de contractes del sector públic, que primer només s’aplicava a les administracions pròpiament. Per això vam crear les societats mercantils públiques, que abans no estaven subjectes a la cotilla de les lleis administratives i ens permetien actuar amb llibertat i celeritat. Però la llei també canvia i ara s’aplica a tot el sector públic, incloses les societats públiques municipals. Per això insisteixo que no cal aferrar-se a un model antic. Ara tornem a estar limitats per la normativa que abans només afectava als ajuntaments. Mica en mica hem vist que aquella eina que resolia qüestions deixava de tenir sentit. Hem de demanar permís per tot i això complica el dia a dia. 

I perquè l’hospital no ha funcionat?
De funcionar ha funcionat. S’han produït dèficits però ningú pot dubtar que els serveis s’han fet i se segueixen fent bé. Hem tingut exercicis deficitaris però és normal que un servei públic no tingui beneficis. Això creava incertesa a tots els nivells, des del laboral fins a l’estabilitat del centre a futur. Ara aconseguirem tenir més professionals i també més serveis per la ciutadania. 

I com s’explica el dèficit en els darrers tres exercicis?
Bàsicament perquè vam passar del pagament per càpita, per un global de població objectiva, a pagament per activitat. En el primer model s’incloïen d’altres despeses, com la construcció i el deute acumulat. El que ens permetia pagar el lloguer de l’hospital. 

El lloguer és una altra de les causes...
El lloguer era un acord que es va fer quan es va construir l’hospital i ara no podem dir que és una llosa perquè es va aprovar a l’Ajuntament. Sense el lloguer no es podria pagar el deute. Qui digui que és una llosa ha de saber quina responsabilitat hi té en tot plegat.

Tercer factor: l’infrafinançament del CatSalut vers el Sant Joan.
Els hospitals depenen en un 95% del que els paga el CatSalut. La xifra s’ha reduït, a més del canvi de tarificació, perquè a la Generalitat hi ha hagut una crisis que ha afectat notablement el país. I l’infrafinançament ha anat acompanyat d’un increment exponencial de les despeses. A més del greuge amb Madrid. Amb tot això no s’hi va comptar en el moment en què es va construir l’hospital. Es va comptar només en la situació del moment. I aleshores era tot de bonança econòmica. 

I ara gestionarà el Sant Joan la Generalitat. S’ha perdut capitalitat?
La Generalitat havia d’entrar plenament en la gestió per poder justificar les subvencions que necessita l’hospital. Quelcom que no podia fer si érem uns proveïdors més. Què dirien els altres? No perdem capitalitat perquè podem seguir defensant el centre com a administració. I ho farem de forma política, oblidant-nos de la tècnica. Sí que millorem, en canvi, la referència assistencial.