Què va fer Kennedy pel CF Reus?

Tot el que li està passant al Club de Futbol Reus Deportiu des de fa cinc anys, tant el bo com el dolent, té un màxim responsable: Joan Oliver, propietari de la majoria accionarial de la societat. I el que ha viscut el CF Reus des de l’arribada d’Oliver és infinitament més positiu que negatiu, malgrat la delicadíssima situació actual.

Un segon actor és l’Ajuntament. Tot i la tendència a mirar cap a la Casa de la Vila quan es discuteix sobre el tema i les tensions viscudes amb el club, el seu paper com a propietari de l’estadi municipal és secundari. I és bo que així sigui. El tercer partícip és l’entorn: la ciutat, els aficionats, el teixit socioeconòmic... I, en la meva opinió, la resposta de Reus al repte de consolidar un equip a la Segona Divisió A ha estat fluixa.

Aquest és un debat incòmode en una ciutat que presumeix de l’empenta de la seva societat civil, i segurament per això és més fàcil mirar cap a l’Oliver, el Llastarri, el Pellicer o el Cervera. Però ignorar que les modestes xifres d’abonats i espectadors –i, per tant, d’ingressos– tenen incidència en els problemes de subsistència del CF Reus és enganyar-se.

La tesi d’aquest article genera la injustícia pròpia de tota sinècdoque –figura retòrica que consisteix a ampliar o restringir el significat d’un mot prenent el tot per la part o la part pel tot–, que és el que fem quan parlem de Reus, la ciutat o els reusencs, perquè darrere d’aquests conceptes no hi ha un ecosistema uniforme, sinó molt heterogeni. I això també inclou la molta gent que sí que ha fet seu el desafiament: els 3.000 fidels que habitualment van al camp, les empreses col·laboradores, els proveïdors que no cobren i eviten fer-ne sang i tota la gent que d’una manera o altra exerceix activament de seguidor roig-i-negre.

El CF Reus té gairebé 2.300 abonats en una ciutat de 103.000 habitants. A Almendralejo (Badajoz) hi viuen 33.500 persones i el seu club de futbol, l’Extremadura, té 7.500 abonats. Tarragona, amb 131.000 habitants, registra 6.500 abonats. A Sòria, el Numància té 4.300 abonats en una ciutat de 38.800 residents. Lugo, amb 98.000 habitants, té 3.600 abonats. A Alcorcón (Madrid), hi viuen 168.000 persones i el club compta amb 3.000 abonats. Només el Rayo Majadahonda (Madrid), amb 2.000 abonats en una ciutat de 71.000 habitants, té una massa social inferior al CF Reus en la Segona A.

Dintre d’aquestes xifres també hi ha els abonaments col·lectius que paguen empreses i institucions, i que en alguns casos són percentatges rellevants de l’afluència al camp. Però això són figues d’un altre paner. La primera temporada del Reus a Segona A, la 2016/17, es va saldar amb una mitjana de 3.835 espectadors per partit. La 2017/18, l’assistència de públic va baixar a 2.534. La mitjana de l’actual és una mica superior, afavorida perquè ja han passat per l’estadi el Nàstic i el Saragossa, però la tendència torna a ser feble. Les proeses de l’equip, ateses les precàries condicions en què competeix, mereixien molt millor recompensa a les graderies després d’admirables exercicis de supervivència com els realitzats a Elx, Tenerife, Pamplona o Gijón.

Comparat amb les dades històriques de Tercera o Segona B és un salt extraordinari, però romanen per sota les expectatives i resulten insuficients per ajudar a consolidar un projecte a la Lliga de Futbol Professional. Segur que el preu dels abonaments no és el més econòmic de la categoria i que l’aforament i les condicions de l’estadi no ajuden a captar més abonats, però el problema va més enllà. Probablement, es pot resumir en la cèlebre frase que el president John F. Kennedy va adreçar als nord-americans en el seu discurs d’investidura el 1961: «Compatriotes, pregunteu que podeu fer vosaltres...» Anys endarrere, hom s’escudava en la competència de l’hoquei. Però ara aquesta excusa ja no resisteix l’escrutini de la realitat.

En clau política: I volien construir un camp nou a Riudoms? 

L’episodi amb més ressò mediàtic de les males relacions entre el CFReus i l’Ajuntament va ser l’amenaça del màxim accionista del club, Joan Oliver, d’anar-se’n a jugar a Riudoms en un nou camp, arran dels estira-i-arronses sobre el concurs públic per a la concessió de l’estadi municipal, un assumpte encara pendent de resolució i que la situació actual porta cap a un carreró sense sortida. Recordem que el fet de tenir deutes amb Hisenda deixa en entredit la possibilitat que el CFReus pugui fer-se amb la concessió de l’estadi mitjançant el procediment negociat obert amb l’Ajuntament.
En aquest sentit, el reconeixement que el club arrossega un deute milionari reforça la postura adoptada per l’alcalde Carles Pellicer quan es va negar a negociar la venda de l’estadi, malgrat les pressions d’Oliver sobre l’Ajuntament. Si més no, la situació econòmica que ara coneixem no atorga gaire credibilitat a la voluntat de la Societat Anònima Esportiva CF Reus Deportiu de comprar-lo, de construir-ne un de nou o d’emprendre una ambiciosa remodelació si n’obté la concessió.

El deute: Cinc milions, una quantitat sorprenent
Dilluns passat, Joan Oliver va detallar el deute actual del CFReus: cinc milions d’euros, 2,8 dels quals són amb els bancs i la resta compromisos financers amb tercers, Hisenda i sous pendents de la plantilla. Resulta sorprenent una xifra tan elevada, atès que els comptes de la societat reflecteixen que la temporada 2017/18 es va tancar amb unes pèrdues de 983.000 euros. Per tant, el forat acumulat fins aquella data ja era considerable.
El Reus sempre ha competit a la Segona A amb una ‘economia de guerra’. Recordem que el límit salarial de l’any passat –sense que la Lliga hi posés cap impediment– va ser de 4,5 milions d’euros i ja era un dels més baixos de la categoria.