Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Quan els diumenges a la tarda, a Reus tothom anava al cine

En aquelles èpoques es feien sessions els caps de setmana de dues pel·lícules

Antoni Zaragoza

Whatsapp
Cartell d´una pel·lícula filmada a Reus. Foto: A. Zaragoza

Cartell d´una pel·lícula filmada a Reus. Foto: A. Zaragoza

No parlarem de l’inici del Cine a Reus. Descartant les primeres experiències, ens situarem a la plaça de la Llibertat, abans del Quarte’l, on es va instal·lar la Sala Reus, encetant les sessions en cinema mut, millor dit, dels «sorolls» acústic dels films, que eren a base d’artesanals, però també algun piano o pianola interpretant la música de fons. En aquell temps, les pel·lícules estaven plenes de lletres de les converses que mantenien els protagonistes.

Però d’aquests testimonis en queden molt pocs, ja que era a principis del segle xx. Per aquest motiu parlaré de quan el cinema estava a l’abast de tothom. Reus disposava del Cine Sala Reus, Cine Kursaal, Teatre Fortuny, Bartrina, Cinelandia, Avinguda i, fins i tot, un petit record al qual es projectava a l’Escola del Treball que, de primer era a base de reportatges dels avenços de la tècnica i després, ja es va aprofitar per fer sessions dominicals i festius de cine en un ambient familiar.

El cinema sempre va ser un complement dels diumenges a la tarda, on les parelles i públic en general el tenien com a punt de trobada. Era com una tradició. En aquells temps podies escollir, per exemple, el Teatre Bartrina com espai amb un públic més social i on alguns solterons hi anaven a tirar el formatge per treure’n una mica de profit. No depenia del Centre de Lectura, sinó d’Educación y Descanso. Les pel·lícules s’anunciaven al vestíbul del local amb grans pòsters fets per pintors locals. La cosa va anar degenerant fins a respirar un clima massa social i vulgar.

Al Teatre Fortuny (com a cine) el públic ja era més selecte i les pel·lícules tenien certa categoria. El mateix passava al Cine Kursaal, on el pati de butaques si respirava un ambient de tipus familiar. L’Amfiteatre ja era una mica especial, on parelles i no parelles, en la foscor de la sessió, a vegades, l’acomodador, els i tenia que encendra la pila. General, més aviat gent jove.

La Sala Reus, el pati de butaques acostumava a ser gent abonada o parelles de nuvis que passaven el diumenge. La part de general era un altre tema, el terra de fusta, bancs i després cadires, era el lloc adient perquè quan feien pel·lícules de «tiros i polseguera», de romans o gàngsters, tothom picava de peus a terra, animant al bo contra el dolent, pedalejant i escridassant per animar-los. Naturalment, les de misteri, tothom callava i estava pendent de com s’acabava.

El Cine Avinguda, era molt més tranquil, tal vegada al pertànyer a l’església de Sant Joan, la Direcció, tenia més cura d’escollir els programes pel públic. Un dels últims va ser el Cine Monterrosa, molt modern i còmode en tots els aspectes. Tenia molts abonaments de tipus de família.

Es va fer molt popular la senyoreta Rossita (taquillera), precisament perquè, sota propina, trobava el que volies. Era molt amable, però, de fet, li fotia molta comèdia, a la caça de propina. Va ser un cine de prestigi on es van fer moltes estrenes, finalment, anaven a la par amb el Kursaal i més tard entre aquest mateix i la Sala Reus, per ser del mateix empresari, el senyor Joaquim Oliva.

El Cine de l’Escola del Treball, els diumenges a la tarda, el públic quasi tot era de gent menuda i era el lloc ideal pels fills de la jet set local, era econòmic. El més habitual era la compra de cacauets, xufles, caramels i tota classe de llaminadures que venien els carretons com del senyor Chacón. La mitja part no s’entenien de feina. Les actuals «palometes» de blat no s’havien posat de moda; tanmateix, les «pipes», que van començar a partir dels seixanta, les venien a granel i més tard en bosses.

Eren unes èpoques en què feien dues pel·lícules, Nodo o imagines, i, naturalment, els filmets. Alguns, com a última sessió, projectaven el Nodo, ja marxaven, avui dia, estan valorats, precisament pel seu contingut informàtic. Després de la Guerra Civil, com impostos, es va «inventar» la «xapa», primer van ser unes de llautó i per abaratir-les les van fer de cartó amb una diversitat d’escut sa tot color i col·leccionables.

En fi, uns costums que amb el temps han evolucionat, com pondrien ser les màquines de projectar que n’hi havia d’haver dues, per poder fer el canvi de rotllo en el moment que la cinta marcava l’acabament dels que es projectava. A falta de TV, així es passava l’estona.

Temas

  • REUS

Comentarios

Lea También