Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Reus La crònica d'Antoni Zaragoza

Quan els envasos de fruita seca a Reus eren de fusta

Moltes serradores de la ciutat van viure una època daurada fent caixes, de diferents capacitats, per poder fer enviaments a l´estranger de productes com la fruita seca

Antoni Zaragoza

Whatsapp
Caixa metàl·lica de safrà de Casa Sabater. Foto: Arxiu d´Antoni Zaragoza i Mercadé

Caixa metàl·lica de safrà de Casa Sabater. Foto: Arxiu d´Antoni Zaragoza i Mercadé

Encara recordo l’ambient d’aquella sala d’exportació on preparaven els enviaments a l’estranger. Un ambient amb presses, corredisses i el teclejar dels ‘caixistes’ clavant les tapes de les caixes de fusta. Quan es contractava una comanda de caixes a les serradores (com podien ser Casa Rodon, Serreria Reusenca, Cooperativa de serradors, Gaspar Alberich SA, etc.) s’establien unes condicions: els envasos havien d’arribar a la seva destinació ben tancats i precintats i, una vegada plenes les caixes, s’havien de tapar a base de claus i precintes a les dues testes. Aquesta era la condició bàsica. També, en alguns casos, havien d’anar lligades amb una o dues cintes metàl·liques. La capacitat de les caixes era, segons els mercats, de 10, 12,600 o 25 quilograms. Mentre que unes de més especials arribaven al màxim de 50 quilos. Aquestes eren utilitzades (per capacitat) per a l’exportació de safrà. El 1914 (Guerra Mundial) s’utilitzaven bidons de fusta per a determinades exportacions.

Cada caixa era pesada amb el producte. I aquest podia ser ametlles, avellanes, pinyons, nous, etc., sempre en gra. Les caixes, plenes dels fruits secs corresponents, estaven en el seu interior folrades de paper blanc si es tractava d’ametlles repelades o pinyons i de color vermell transparent si eren d’altres tipus de fruits. Envasades i col·locada la tapa (sense clavar) a punt per enviar. Així s’anaven col·locant en piles i que el seu accés fos fàcil.

Els acabats eren els següents: els ‘caixistes’ s’encarregaven dels claus, és a dir, s’omplien una mà de claus i mitjançant el martell (cadascú portava el seu) picaven. També tenien unes ‘orelles’ per poder treure’ls si estaven clavats malament. Així, començava aquell ‘concert’ tan peculiar de clavar claus a les tapes de fusta. Alguns dels operaris especialitzats en aquesta tasca no en fallaven cap o molt pocs. N’hi havia altres, més desafortunats, que fallaven més que una escopeta de fira i perdien pistonada.

En cada expedició hi havia un equip 7 o 8 operaris i un ajudant (aspirant) que es dedicava a col·locar el precintes (estrella o metàl·lics rodons) a les testes dels envasos i apilar-los a punt de càrrega. Col·locaven una màquina especial que estrenyia el fleix i quan estava tibat col·locaven una peça metàl·lica que el subjectava, com si fos un precinte, i amb unes tenalles la tancaven. Portaven un o dos fleixos, depenent de la mida. Així s’anava envasant el producte.

Això es feia amb els envasos de fruits secs, mentre que els de l’oli utilitzaven el mateix sistema com es pot veure a la foto. Però en comptes de ser fruit a granel, eren llaunes d’oli litografiades de diferents capacitats i marques.

Per envasar safrà
Les caixes de 50 quilos acostumaven a ser caixes per envasar safrà. El contingut eren caixes de llauna litografiades (segons la foto) amb un pes d’una lliura anglesa. La Casa Sabater va ser una firma exportadora d’aquest producte, que era produït a la regió de Múrcia.

Amb els anys es va anant eliminant la fusta, el tractament de la qual era bastant complicat pel gruix del material i el tipus d’envàs, i requeria una màquina de vapor per dominar bé la fusta, perquè en alguns productes hortícoles la fusta havia de ser molt prima.

Temas

  • REUS

Comentarios

Lea También