Quan moltes dones signaven amb tampons als anys 40 i 50

Encara recordo quan el grau d’analfabetisme estava estès de forma alarmant dintre de la classe treballadora. Vist des d’ara sembla impossible aquell grau d’ignorància, que s’acceptava, atribuint-lo a la manca d’escoles i l’origen de moltes persones, i al fet que moltes famílies es preocupaven més per la subsistència i economia diària que per la formació d’infants. Amb la proclamació de la Segona República, semblava que es començava a fer un pas endavant i als pobles petits es donaven molts d’aquests casos. Tanmateix, hi havia famílies que vivien en masies allunyades i tenien necessitat de buscar-se la via com fos.

No cal dir que, fins avui a Catalunya, la gran arribada d’immigrants afavoria els coneixements bàsics que impartien les escoles. També les masies i pobles petits notaven la necessitat d’un ensenyament més adequat, tenint en compte que aquí anomenaven el fet ‘d’anar a costura’ com a forma d’ensenyança.

Personalment, com molts de la meva edat, vaig viure el fenomen. Recordo que als grans magatzems de fruits secs, sederes i llocs on imperava la presència de ‘mà d‘obra barata’, molts llocs de treball eren ocupats per dones, potser també per estalviar feina, comoditat, recursos, etc. Quan es pagava al personal, el full de salaris –que consistia en un gran full on hi havia els llistats fets a mà del personal obrer– estava ple d’encasellats per fer les separacions de cada concepte, format de manera horitzontal. Al final hi havia un requadre, d’aproximadament un centímetre d’alt i uns tres centíme- tres de llargada, on s’estampava la ditada de qui cobrava el jornal. Era com una mena de full de salaris, mensual i col·lectiu, que cada empresa havia de liquidar a la Seguretat Social.


Sou setmanal
Les empreses acostumaven a pagar per setmanes i era un rebut amb les dates corresponents on també constaven les hores extraordinàries i la firma (però de règim intern). En el cas dels homes, la firma estava feta a mà i les dones la feien amb l’empremta dactilar, o ditada del dit gros. Era un costum habitual. O sigui que en el lloc de pagament no hi havia costum d’utilitzar el llapis, ploma o bolígraf. Es firmava amb tampons i s’havia de carregar, de tant en tant, de tinta, amb molta cura per evitar que la ditada s’empastifés. El dit també havia de netejar-se.

D’aquesta manera els dissabtes a la tarda, una vegada havia finalitzat la jornada laboral, es pagava al personal. Normalment, el pagament es feia donant els diners en mà. En altres llocs de treball, més organitzats com podien ser les sederes, ja venien els sobres preparats detallant el contingut dels diners.

Cada lloc tenia el seu sistema. Es feia força via, perquè, de vegades, alguns que feien cua, com acostuma a passar, no volien esperar. Les dones eren més ràpides que els homes, ja que, en alguns casos, per firmar tenien autèntiques dificultats i la firma els comportava molts problemes. Per simplificar el problema en l’operació de signar, a les dones, als fulls de salaris o llistats, com que el lloc per a la firma era tan reduït, se’ls posava un cartró o llauna per marcar el lloc i així la ditada quedava limitada pel mateix trau dissenyat a propòsit.


Ditades
Quedava tot l’imprès de la banda de firma ple de ditades, però sempre limitades pel motlle esmentat. Mirat avui en dia, que ja tothom firma com cal, sembla una situació quasi degradant. Però en aquell temps era ben acceptada per tothom, i com deien els gitanos: «na fent i xanti la moix ».

És cert que algunes d’aquestes anècdotes les expliques i costa de creure-les. Jo les veig habituals perquè les he viscut, com moltes anècdotes del passat que la modernitat han fet que se superin. Sense anar més lluny, recordant aquells ambients que es formaven a cal barber els dissabtes a la tarda, amb un gran ambient de companyonia i fums de tot tipus de tabacs, pipa, caliquenyos, etc. Amb el senzill que hauria estat no fumar i donar torns als clients. Però aquell ambient era així i, a més, ben acceptat. Què hi farem.