Quaranta-cinc anys sense el Doctor Vilaseca

Efemèride. El metge i prehistoriador va morir el 13 d’abril de l’any 1975. Pòstumament, va rebre la medalla d’or de Reus i va ser nomenat fill il·lustre

13 abril 2020 06:20 | Actualizado a 19 abril 2020 08:54
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

L’il·lustre metge i prehistoriador Salvador Vilaseca Anguera va néixer el 17 d’abril de 1896, al raval de Santa Anna (núm. 51). D’orígens menestrals, fou un dels joves més actius de l’Agrupació Excursionista de Reus i s’interessà molt especialment per la geologia i per les Ciències Naturals (carrera que començà a estudiar a Madrid), tot publicant entre 1915 i 1923 diversos treballs d’aquesta temàtica i fent-se càrrec de la Secretaria de la Institució Catalana d’Història Natural (1920-1922). Els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona (es llicencià el 1921) i la pràctica professional l’anaren allunyant a poc a poc d’aquestes aficions, tot i que el ferm contacte que mantingué sempre amb l’anomenat excursionisme científic el portà a consolidar una vessant molt més duradora (encetada el 1919) i força més reeixida: l’arqueologia prehistòrica. De la seva vida mèdica cal destacar la tasca com a forense (des de 1923 i pràcticament fins a la seva mort) i com a director de l’Institut Pere Mata (del febrer de 1940 al desembre de 1960), a més dels seus valuosos treballs sobre la història de la sanitat i de la medicina a Reus i al Camp, els quals compaginà –tot i que amb més intermitència– amb els estudis sobre prehistòria.

El 2 de desembre de 1922 es va casar amb Lluïsa Borràs Nolla (1903-2001), filla del també metge Eduard Borràs Pedret. El matrimoni va tenir una única filla, Lluïsa, nascuda el 1924, que ha seguit de prop les passes del pare en el món dels museus i de la recerca històrica i arqueològica. Una néta, Lluïsa Pallejà, també s’ha dedicat professionalment a l’arqueologia. Arran de la difusió dels seus primers treballs de temàtica prehistòrica, Vilaseca entrà en contacte amb l’important nucli arqueològic universitari de Barcelona, format al voltant de la figura emblemàtica del professor Pere Bosch Gimpera. Les seves recerques en bona part de la Catalunya meridional li van comportar un gran prestigi en el món científic, alhora que li van permetre la formació d’una important col·lecció arqueològica que aniria incrementant amb els anys i que va exposar per primer cop al Centre de Lectura de Reus l’any 1932 (era membre de la Junta de Museus de l’entitat des del 1924). Fou un dels fundadors i el primer director (vitalici) del Museu Municipal de Reus, inaugurat el 14 d’abril de 1934.

Excavà un gran nombre de balmes, coves, antics poblats, sepultures, necròpolis i tota mena de jaciments i altres indrets amb restes arqueològiques, antropològiques i paleontològiques, datables entre el paleolític inferior i l’època romana, i realitzà diversos estudis sobre l’art prehistòric de les comarques meridionals de Catalunya. Publicà també treballs sobre artistes i gremis, d’entre els quals cal esmentar els llibres La pesta de l’any 1530 i el pintor Jaume Segarra de Reus (1952) i El Reial Col·legi d’Argenters de Reus i els seus antecedents (1970, signat amb la seva filla).

Després del període de la Guerra Civil, durant el qual va participar de manera molt eficaç en les tasques de salvament del patrimoni cultural, especialment de l’art religiós, ben aviat va poder reprendre i augmentar extraordinàriament les seves activitats prehistòriques perquè Julio Martínez Santa-Olalla el nomenà –el maig de 1941– comissari provincial d’excavacions, un important càrrec oficial que mantingué fins al 1970 i que, tot i el seu caràcter honorari, li permeté una considerable llibertat de moviments i la realització de moltes intervencions en jaciments de tota la demarcació.

Dirigí la reorganització del Museu de Reus, del qual en publicà (també amb la seva filla) una Guía el 1963, i de l’Arxiu Històric Municipal, i també va recuperar i ampliar progressivament la seva relació amb el món cultural reusenc i provincial: el 1940 fou nomenat soci de mèrit de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense; el mateix 1940, vocal del Patronato Provincial para el Fomento de los Archivos, Bibliotecas y Museos Arqueológicos; el 1947, membre de la Comissió provincial de Monuments; el 1948, vocal de la Junta Directiva del reobert Centre de Lectura de Reus (ocupà també diversos càrrecs a la Secció Excursionista i fou redactor en cap –als anys trenta– de la revista de l’entitat); el 1949, vocal del Patronat del Castell del Cambrer de Reus (vicepresident el 1963); el 1949, soci de mèrit de l’Associació Arqueològica de la Vila de Santa Coloma de Queralt; el 1950, conseller corresponent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs; el 1951, cofundador i conseller de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (director entre 1962 i 1970); el 1952, cofundador i conseller-assessor de l’Associació d’Estudis Reusencs (president des del 1967); el 1970, vocal del Patronat del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, etc.

L’interès de les seves troballes i –sobretot– la qualitat dels seus treballs de recerca van arribar a ser reconeguts internacionalment i diferents acadèmies i entitats científiques estatals i estrangeres el van inscriure entre els seus membres corresponents, com la Real Academia de la Historia (1947), el Deutsches Archäologisches Institut (1954), la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1962) o la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1973). Fou honorat amb diversos premis i distincions. A Reus, per exemple, obtingué un premi extraordinari en els Jocs Florals de 1948, la Medalla al Mèrit Municipal (1951) i la Medalla d’Or de la Ciutat (1975).

Va morir a la seva ciutat natal el 13 d’abril de 1975, quatre dies abans de fer els setanta-nou anys. Deixà una producció bibliogràfica de quasi tres-cents títols, entre articles, notes, ressenyes, opuscles i llibres, en català, espanyol o francès. De la seva obra prehistòrica cal ressaltar els tres llibres de síntesi, perfectament complementaris: La indústria del sílex a Catalunya. Les estacions tallers del Priorat i extensions (1936; reeditat el 2011), Las industrias del sílex tarraconenses (1953) i Reus y su entorno en la prehistoria (1973). La seva col·lecció fou la base del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, inaugurat el 1984 a l’antiga seu del Banc d’Espanya.

Comentarios
Multimedia Diari