Tolls i gorgs, o quan els rius corren el risc de morir d’èxit

Les dures setmanes de confinament provocades per la Covid-19 van generar les lògiques ànsies i necessitats d’esbargiment un cop recuperada la llibertat de moviments, en un primer moment restringida als límits de la mateixa regió sanitària i ampliada progressivament després. La pandèmia ens ha deixat també una crisi econòmica sense precedents que està colpejant en major o menor mesura tota la societat, amb l’activitat turística com a sector més colpejat. Paral·lelament, les incerteses i els rebrots condicionen les decisions a l’hora d’emprendre un viatge o anar-se’n de vacances.

Totes aquestes circumstàncies han impulsat moltes persones a decantar-se per una estada al mateix país, pel turisme d’interior i per les escapades d’uns dies o unes hores als paratges naturals de prop de casa. I sovint l’objecte del desig d’aquests visitants són els rius de les muntanyes de Prades, i concretament els seus gorgs i tolls que permeten un bany refrescant en un entorn paradisíac.

Els rius Brugent, Glorieta, Siurana o Montsant mai havien rebut una allau similar de visitants, un fenomen que no és circumstancial d’aquest mes d’agost, sinó que l’apogeu es perllonga des del juny, quan la desescalada va permetre els desplaçaments fins aquests indrets, primer des dels altres municipis del Camp de Tarragona i després des de tot el país.

Les Fonts del Glorieta i el Niu de l’Àliga entre Mont-ral i Alcover, el Toll de l’Olla a Farena, els Gorgs de la Febró, el Toll de l’Esqueix al Pinetell, les Tosques de Capafonts, el Toll de la Palla a Siurana, les Cadolles Fondes d’Ulldemolins, el Toll de l’Ou a la Morera de Montsant... són tresors que regalen aquests rius i les seves conques. I com més accessibles i anomenats, més gran és la pressió que pateixen. Una problemàtica que no és nova, però que ha assolit nivells sense precedents arran de la nova normalitat imposada per la Covid-19.

Són paratges naturals fràgils, on l’impacte de les aglomeracions és molt difícil d’assumir i de gestionar: des de la capacitat limitada per acollir vehicles que tenen els seus accessos, fins als danys que provoquen els irresponsables que embruten o es comporten incívicament. Amb l’agreujant que la majoria d’aquests aqüífers estan en municipis petits que no disposen de recursos ni mitjans per fer-hi front de manera sistemàtica.

Fins i tot els que disposen de més capacitat d’actuació es veuen desbordats per la situació actual. A Alcover, porta principal d’accés al Niu de l’Àliga i les Fonts del Glorieta –segurament la vall que rep més volum de visitants–, l’Ajuntament ha posat en marxa mesures per controlar i limitar l’accés de vehicles i persones. En els moments en què s’ha de barrar el pas, molts afectats ho entenen, però d’altres decideixen arribar-hi igualment entrant per Mont-ral, per més allunyat que estigui aquest altre camí.

Aquest és un bon exemple de la complexitat de trobar-hi solucions, perquè tots els ciutadans tenen dret a gaudir del patrimoni natural i perquè la majoria dels que hi van són respectuosos amb el medi i no han de pagar l’incivisme d’uns quants.

Els municipis afectats ja han reclamat més vigilància i controls per dissuadir els visitants en cas d’aglomeracions. La Generalitat, que és l’administració responsable, ha establert un dispositiu de mossos d’esquadra i agents rurals per patrullar els punts més calents, però la mesura s’ha demostrat insuficient davant la ingent quantitat de persones i vehicles que diàriament s’endinsen per les muntanyes de l’Alt i Baix Camp, la Conca de Barberà i el Priorat.

Limitacions

Les limitacions aplicades en altres llocs del país que han hagut d’afrontar problemes similars semblen difícilment extrapolables. Al congost de Mont-rebei (Pallars Jussà-La Noguera), l’immens tall de parets verticals creat pel riu Noguera Ribagorçana en travessar la serra del Montsec, la Fundació Catalunya La Pedrera que el gestiona aplica un sistema de reserva prèvia per internet per disposar d’una plaça d’aparcament a Sant Esteve de la Sarga –l’accés al congost més freqüentat–. Aquesta mesura permet minimitzar la massificació quan es produeix, tot i que l’accés a peu és lliure.

Al Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici els vehicles particulars poden arribar fins a les diferents entrades del parc, on hi ha llocs habilitats per aparcar. En èpoques de gran afluència, quan s’omplen els aparcaments es tanquen els accessos.

Però tot això queda per ara molt lluny perquè, entre altres consideracions, les Muntanyes de Prades no estan declarades encara Parc Natural. Així les coses, sembla que de moment l’únic que es farà és esperar que remeti el virus i baixin les febres que ha provocat, entre elles la d’anar-se a banyar-se als rius de casa nostra.