«Un esperit antic de rivalitat que s’hereta de pares a fills»

Un dels protagonistes recurrents de l’actualitat informativa a casa nostra fa uns quants anys que està desaparegut. Em refereixo a les disputes entre Reus i Tarragona pels conflictes d’interessos entre ambdues ciutats. De fet, en els darrers temps el que ha estat notícia són episodis de signe invers, com el pacte en matèria d’infraestructures de mobilitat.

Fa una dècada es discutia sobre la cocapitalitat i el nom de l’aeroport i s’arrossegaven les ferides de baralles anteriors. Però des d’aleshores aquests temes han desaparegut de l’agenda. Una possible explicació és que han estat víctimes col·laterals del procés sobiranista, iniciat el 2010 arran de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Si més no, la data marca un abans i un després en l’esclat de les reivindicacions nacionals, que passen a monopolitzar el debat polític i releguen a la irrellevància les rivalitats territorials internes. I no cal dir en temps de pandèmia.

Probablement altres factors també hi van contribuir, com la gran crisi financera de 2008 seguida d’una duríssima recessió econòmica, moments en què la ciutadania tenia preocupacions més greus que les qüestions de campanar. Així també ho van entendre els polítics i les institucions involucrades.

Sobre la influència del procés en l’apaivagament dels contenciosos entre Tarragona i Reus, no em resisteixo a citar una escena de què vaig ser testimoni un 11 de setembre a l’estació de Renfe a Tarragona. La manifestació independentista d’aquell any s’havia celebrat a Barcelona i els trens tornaven plens a vessar. Després de quasi dues hores enxubats als vagons, la meitat dels passatgers van baixar en arribar a Tarragona, mentre que l’altra meitat es va quedar al dalt del tren per continuar viatge fins al final de trajecte a Reus. Així, centenars de tarragonins eren a les andanes i centenars de reusencs als vagons, quan uns i altres van dedicar-se un emotiu aplaudiment mentre el tren emprenia la marxa.
Un fet anecdòtic, però simptomàtic, si més no a la llum de la tradició popular, que diu que quan ganxets i pelacanyes s’ajuntaven per tributar-se benvingudes o comiats ho feien més aviat a pedrades que no a ovacions.

Precisament des de la perspectiva històrica, aquesta setmana el tema ha motivat una interessant conferència en el marc de les jornades El Trienni Liberal (1820-1823), organitzades pel Centre de Lectura de Reus, amb la participació dels historiadors Robert Vallverdú, Jordi Roca, María Dolores Gimeno i Ramon Arnabat.

Estudi sobre la pugna de 1820

La ponència d’Arnabat, Organització i capitalitat: l’enfrontament entre Reus i Tarragona (1820-1823), estava centrada en el moment que el govern d’Espanya instaura la divisió territorial, primer en partits judicials i seguidament en províncies, i nomena Tarragona capital de la del sud de Catalunya –com s’havia anomenat provisionalment–, decisió que va portar moltes discussions i controvèrsies, perquè també hi aspiraven Tortosa i, sobretot, Reus.

El professor d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili va aportar un document de l’època que intentava explicar a les autoritats del regne de Fernando VII les dificultats per posar d’acord ambdues ciutats. L’informe, de 1819, fa referència a una disputa prèvia, com va ser la concessió del Consolat –un tribunal gremial per solucionar les desavinences comercials i promoure i protegir les activitats econòmiques– a Tarragona. L’autor explica que el problema rau en «un espíritu antiguo de rivalidad que se hereda de padres a hijos y que sucesos particulares suelen exaltar más que debilitarlo. Este es el verdadero origen de los resentimientos de estas dos poblaciones y de su respectiva disposición a entrar en cualquier lucha que se presente». Deu ser el primer intent de teoritzar sobre l’assumpte.

Arnabat desenterra un grapat de perles al voltant dels esforços d’ambdues ciutats per armar-se de raons i obtenir suports per ser la capital de la nova província. Com és ben conegut, Tarragona va esgrimir el seu pes històric, des dels romans al dramàtic setge i destrucció patits a la recent Guerra del Francès, la importància marítima del port en reconstrucció, i comptava amb la influència política que li conferia ser la seu de l’Arquebisbat i la plaça forta del poder militar. Per la seva banda, Reus intentava fer valdre la seva preeminència econòmica i demogràfica com a segona ciutat de Catalunya i el suport de molts pobles del territori gràcies al seu paper d’epicentre industrial i comercial.

Segurament l’argument més singular aportat pels reusencs, en un moment on el govern liberal de Madrid podia ser receptiu a contrarestar els sectors eclesiàstics i absolutistes, va ser que enfront del tarannà conservador i tradicionalista representat per les nombroses esglésies i convents de Tarragona, Reus, amb els seus 25.500 habitants, era «la ciudad de España que en proporción haya tenido menos clero».