El Tiempo
Estado Carreteras
Whatsapp
Encuesta
Directorio Empresas
Juegos
El reusenc Joan Carrillo acaba d’arribar d’una aventura solitària amb bicicleta que va emprendre amb un doble objectiu: preparar-se per una cursa de 4.000 quilòmetres per Europa, la Transcontinental Race, que tindrà lloc a finals de juliol, i portar la mona a la seva fillola. Van ser deu dies intensos. Es va endur el mínim equipatge i feia tirades de més de vint hores pràcticament sense parar.
«Vaig sortir el 7 d’abril a les sis de la tarda. Vaig resseguir la costa fins a Motril, va pujar cap a Granada i cap a Sevilla. Vaig agafar l’autovia de la via de la Plata i va recórrer Extremadura, en direcció a Lleó. Després, Burgos, i tot seguit per Vitòria fins a Hondarribia, a tocar d’Irún». Aquest era el seu principal destí del viatge, per donar la mona a la seva fillola Ariadna d’un any i mig , que viu allà. «Tenia moltes ganes d’anar-la a veure. L’any passat la van venir a buscar. I enguany no venien, així que vaig aprofitar per fer el viatge i anar-hi jo», explica. A partir d’aquí, es va definir la ruta perquè encaixés i pogués fer honor a la tradició pròpia d’aquestes dates.
Una vegada lliurada la mona, va fer una sola tirada fins a Reus, de 480 km, en unes 20 hores. En total va fer quasi 3.000 km sobre dues rodes. Duia galetes i alguna cosa més per menjar. I anava parant en supermercats o en restaurants. «A la meva manera aprofitava per fer una mica de turisme i provar la gastronomia de la zona», explica. Les nits les passava on podia. També en algun alberg o càmping.
El Joan té 38 anys i fa poc més d’un any que es va endinsar en el món de les curses d’ultra fons –ell li diu ciclisme d’autosuficiència–. «Sempre m’havia agradat. Coneixia gent que ho feia i no m’hi havia pogut dedicar perquè des dels 30 anys porto tres operacions de genoll. L’any passat vaig quedar arreglat i vaig començar», apunta. «És dur. Pares a menjar, cinc o deu minuts... I dorms molt poc. Però és part de l’entrenament. Compensa», diu. Fa tan sols uns dies que ha arribat i ja ha tornat a agafar la bici. Recorre uns 50 quilòmetres diaris, i no en són més per falta de temps. Quan pot, fa alguna escapada més llarga. «Ara ja trobo a faltar un viatge llarg», apunta. Són aventures que emprèn sol.
Una aventura solitària
El que més li agrada és la incertesa: «El fet de no saber on dormiràs, què menjaràs ni si podràs menjar. I la sensació de fer molts quilòmetres cada dia sobre la bici. És un repte personal». No és un esport competitiu, sinó una lluita contra un mateix. «Quasi un treball de creixement personal», diu. Ja ha participat en altres rutes, per Catalunya o per França, per exemple, i amb diferents recorreguts, aconseguint quedar en les primeres posicions.
Tant la ruta que acaba de fer com la del proper estiu seran també en memòria d’algú que per al Joan és un referent. «La Transcontinental l’organitzava un noi, el Mike Hall, que malauradament ha mort fa poc atropellat quan participava en una cursa a Austràlia. I això és un homenatge. Perquè ell ha estat una inspiració per a moltes persones com jo», explica.
