Una desena de carrers, els darrers vestigis de les llambordes a Reus

Carrer de Sardà, Alt del Carme, Sant Francesc, Verge Maria, Miró, Santa Helena, carreró de la Puríssima Sang, de Nolla i el Passeig Misericòrdia. Després de les obres de la zona posterior de l’avinguda Prat de la Riba, aquestes són les últimes mostres de la Reus empedrada de llambordins. I d’aquests exemples, només el Passeig de Misericòrdia, el carreró de Nolla i el de la Puríssima Sang es conserven d’inici a fi amb els llambordins. De fet, ambdós vies seran els únics vestigis d’aquest característic empedrissat a mesura que l’Ajuntament reformi la resta. 

Els llambordins, que estan fets de granit, van arribar a la capital del Baix Camp a finals del segle XIX quan, segons l’etnòleg reusenc Salvador Palomar, «la ciutat comença a plantejar-se per una necessitat de comoditat de la gent i d’higiene, que els carrers no siguin de terra» i és que, com bé explica Palomar, «els carrers quan són de terra generen pols i s’enfanguen quan plou». El cronista de la ciutat Antoni Zaragoza, relata que «les llambordes són un sistema car però molt resistent». 

Palomar afegeix que «una cosa important i que se’ns escapa a vegades és que el primer que es fa són passos de llambordes. Els carrers segueixen sent de terra, però es fan aquests passos perquè així, el dia que plou, la gent no s’enfanga i té un lloc per passar de vorera. Un exemple seria el pas del davant de la sedera de la Raval Martí Folguera (on ara hi ha l’Hotel Gaudí)». A principi del segle XX es van posar llambordins a bona part del centre. 

Posar llambordes era per una «funció pràctica, no estètica. Primer es van fer les passeres i després tot el carrer. A més a més, amb la circulació de carros, és molt més còmode anar en llambordí que en fang», comenta Palomar. 

La col·locació dels llambordins

Segons Zaragoza, «per posar els llambordins, primer col·locaven un llit d’arena i els anaven situant en línia. Els entraven i abocaven arena al costat perquè els llambordins no baixessin. Llavors miraven que estiguessin el més junts possibles per estabilitzar-los i tenir-los a la mateixa alçada».

En el cas que haguessin de treure els llambordins, «els posaven al costat tal i com els treien per tornar a posar-los igual». De fet, en alguna zona només hi cabia mig llambordí i havien de partir-lo.  Els llambordins es posaven utilitzant la tècnica romana. Tal i com explica l’arqueòleg i museòleg Jaume Massó, «la part central del carrer era un mica més elevada que la dels costats, de manera que aquí hi havia els sobreeixidors de l’aigua i, quan plovia, l’aigua anava cap als costats. No era totalment pla».

Zaragoza explica que «quan l’alcalde Albouy (batlle de la ciutat entre 1963 i 1973) va prendre la decisió d’asfaltar el Tomb de Ravals va tenir la mala sort que va caure un aiguat molt fort que va obrir gran part de l’asfalt». Tot i això, «la idea va ser genial i va donar peu a aplicar-la a tots els carrers», explica el cronista de la ciutat.

Un dels avantatges dels llambordins, tal i com explica Massó, és que «l’asfalt arrossega la pluja. En canvi, amb els llambordins xuclava. Com que entre llambordí i llambordí hi havia terra, aquesta la xuclava i no hi havia corrents d’aigua». Massó també explica que «com que algun llambordí s’enfonsava, es treia, s’arreglava i es tornava a posar. En canvi ara amb l’asfalt és més complicat». Un altre avantatge és que «és un material resistent, tot i que s’acaba desfent i és fàcil de picar».

El mateix Massó comenta que «al jardí de l’escorxador (actual Biblioteca Central Xavier Amorós) es guardaven i acumulaven tots els llambordins que feien servir per pavimentar carrers i fer reparacions». També afegeix que «alguns carrers de fora de la ciutat quan encara eren de terra, com el de Doctor Jaume Peyrí, va passar directament a l’asfalt. No tenien el tràmit del llambordí, que era el que es feia als carrers més cèntrics». I és que les vies dels extrems de la ciutat, «passaven de terra a asfalt» directament. 

De fet, tal i com explica Zaragoza, «alguns carrers han estat asfaltats directament damunt del llambordí, com és el cas de les ravals». Precisament, Massó relata que «Reus com que és una ciutat important i amb trànsit, va accelerar el procés de pavimentar els carrers al principi amb llambordins i després amb asfalt». 

‘Aixecar les llambordes’

Una de les funcions de la llamborda que potser han passat més desaparcebudes, és la vessant històrica que conté. Palomar explica que «des del moment que es comencen a fer servir les llambordes, aquesta esdevé un símbol dels moviments socials i de les revolucions. L’expressió ‘aixecar les llambordes’ te la trobes a partir de finals del segle XIX com un sinònim de ‘a veure si hi haurà una revolta». Alguns dels exemples que escenifiquen aquest aspecte serien la Setmana Tràgica de 1909, la Guerra Civil o la Revolta del Maig de 1968 a París, segons aporten Massó i Palomar. «Aquestes s’utilitzaven per llançar, defensar-se i, sobretot, perquè es tallaven els carrers», tal i com explica el museòleg.

Llamborda i llambordí 

Cal remarcar que una llamborda i un llambordí són dues coses diferents. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, una llamborda és «una pedra gran i plana utilitzada principalment per pavimentar». En canvi, un llambordí és «una pedra forta, tallada en forma prismàtica de bon gruix, que s’utilitza per pavimentar carrers i carreteres». Per exemplificar-ho, de llamborda estan fetes les voreres del carreró de la Puríssima Sang; de llambordí està feta la calçada en sí. 

Els llambordins de la ciutat s’han anat reaprofitant com a elements decoratius, en jardins i en altres espais. També es guarden per decorar alguns carrers. Els llambordins van a les dependències Brigades Municipals i es guarden pel record i la posteritat.