Una festa major que mai oblidarem

Durant uns pocs anys, a casa vam gaudir de la peculiar experiència de viure la nit de Sant Pere de les dues maneres més tòpiques, i fer-ho alhora: sopar familiar al mas, tot escoltant les grans revetlles que es celebraven als clubs de la ciutat. Devíem el privilegi, igual que la resta del veïnatge, a tenir un dels antics masets que toquen al Reus Deportiu. Jo era bastant petit i en conservo pocs records, més enllà del reguitzell de noies mudades amb vestits llargs que hi arribaven.

Entre el final de l’època daurada de les espectaculars revetlles del Ploms i el Reus i la recuperació de Sant Pere amb tots els components de gran festa popular i cívica, la transició va ser llarga i treballosa. Van ser uns anys on podríem dir allò que la festa major presentava una mala salut de ferro, perquè combinava la fidelitat dels reusencs als actes tradicionals i el fervor atàvic pels seus gegants i tronades, amb la fugida dels joves i no tan joves per anar de revetlla a Salou o Cambrils, mentre les que s’organitzaven a la ciutat tenien moltes dificultats per atraure públic. Els que vam començar a viure Sant Pere en aquesta època segurament valorem com ningú tot el que s’ha aconseguit des d’aleshores i l’esclat festiu i participatiu del qual gaudim des de ja fa temps.

La pandèmia torna a posar a prova la salut de la festa major i enguany l’haurem de viure com la immensa majoria no ho havíem fet mai, perquè les situacions de guerra o epidèmia que històricament han obligat a suspendre les festes ens quedaven molt lluny. Serà un Sant Pere adaptat, per emprar l’eufemisme que es va utilitzar per comunicar la suspensió del programa d’actes, però que crec que defineix bastant bé el que passarà aquest 2020.

Una revetlla diferent

Avui és la revetlla de Sant Pere i la celebrarem, això ja és indubtable, però ho farem d’una altra manera. Igual com la nit de Sant Joan, on les trobades a les cases, masos, restaurants i terrasses per compartir àpat i sobretaula van agafar tot el protagonisme.

Una primera evidència de la bona salut de la festa major ha estat el pregó, molt brillant i sentit tot i haver-se fet en un saló de plens quasi desert, davant una plaça del Mercadal quasi buida i sense l’apoteosi final de l’encesa de la primera tronada. Circumstàncies excepcionals que, paradoxalment, el convertiran en un dels més recordats, si no el que més. Segurament el mèrit principal va ser de la pregonera, la periodista Coia Ballesté, però que l’acte mantingués tota l’emotivitat reflecteix que la festa major 2020 serà plenament viscuda, malgrat la Covid-19.

L’encesa simulada de la Tronada i les persones presents a la plaça emulant el seu espetec il·lustren perfectament aquest esperit. Celebrar Sant Pere esdevé una catarsi col·lectiva contra l’epidèmia, el confinament, la crisi... Serà una festa major diferent i que mai oblidarem.

La Tronada que no serà

En aquest sentit, em va semblar remarcable la iniciativa frustrada dels Guardadors de la Tronada de celebrar i pagar una tronada sense públic en homenatge a les víctimes de la pandèmia i a tots els treballadors que han fet front des de la primera línia a l’emergència sanitària i social. Recordem que els Guardadors són una confraria fundada el 1951 i integrada per 12 persones amb l’objectiu de vetllar per aquesta tradició i garantir la seva continuïtat.

La proposta va sorgir quan l’evolució de la pandèmia va fer evident la impossibilitat que les festes d’enguany comptessin amb actes massius. Els Guardadors van fer arribar l’oferiment a l’alcalde i al regidor de Cultura, que van desestimar-la.

Crec que, en aquest cas, s’ha d’assumir el criteri de les autoritats municipals com el més adient i respectar la decisió dels qui tenen més elements de judici. A ningú no se li escapa que tancar el Mercadal o evitar aglomeracions dels qui voldrien estar el més a prop possible dels trons no és fàcil, a banda que una tronada a porta tancada i només retransmesa per televisió perd sentit i genera discriminacions entre les poques persones que tindrien la possibilitat de presenciar-la i la resta de ciutadans.

Així i tot, em sembla que una Tronada plantejada com a no festiva, sinó d’homenatge a les víctimes de la Covid-19 i als qui s’han jugat el tipus per combatre-la, seria entesa com a tal i els reusencs actuarien en conseqüència, igual com la gran majoria ho estan fent des de fa tres mesos i mig. Sempre cal exigir però també esperar que les persones es comportin amb el civisme que reclamen les circumstàncies, en especial si del que es tracta és de commemorar una tragèdia col·lectiva.

I aquesta potser hauria estat una bona ocasió per apel·lar a la responsabilitat de la ciutadania i confiar-hi.