Uns enderrocs que no tenen nom

La millor anècdota que he sentit sobre la tortuosa història de la conservació/destrucció del patrimoni arquitectònic reusenc me la va explicar un bon amic i col·laborador del doctor Salvador Vilaseca. Un dia cap al 1973, el prehistoriador i fundador del museu de la ciutat sortia enfurismat de l’Ajuntament, on havia anat a intentar salvar el Palau dels Miró –el cèlebre Hotel de Londres– de la plaça Prim, després que l’alcalde Albouy autoritzés l’enderroc del casal vuitcentista més emblemàtic de Reus per construir-hi un edifici d’habitatges. El Dr. Vilaseca estava doblement emprenyat. Primer, perquè havien refusat els seus arguments. I segon, perquè li havien etzibat que mentre ell intentava aturar el projecte, el seu gendre tenia interessos en l’empresa promotora.

Aquests dies estem vivint una nova polèmica ciutadana relacionada amb la preservació del patrimoni històric, després que l’Ajuntament hagi iniciat la demolició de dos immobles singulars.

Cal fer notar, d’entrada, que són dos enderrocs que no tenen nom. Ho dic en el sentit més literal, perquè és ben estrany veure un debat sobre dos casals sense que els intervinents els sàpiguen identificar amb algun nom, quan sí que en tenen. Parlem de cal Sanromà, al carrer Sant Llorenç, i del Mas Ossó de l’Hort dels Corbs, al passatge de l’Escorial. Bona prova que la controvèrsia arriba amb urgències i mancances. I massa tard, no només perquè cal Sanromà ja sigui a terra. Era un debat indispensable que tocava fer quan es va aprovar el planejament urbanístic que va condemnar els dos edificis a ser expropiats i convertits en vials. Ni polítics, ni tècnics, ni conservacionistes, ni mitjans de comunicació vam estar prou atents quan calia.

No catalogats i expropiats

La decisió, per tant, ve de molts anys endarrera i arrossega el pecat original de la manca de cap mena de protecció. Avui, amb els dos casalots amenaçant ruïna, el sentit que tenia conservar-los s’ha afeblit i el cost s’ha multiplicat, fins a fer-ho difícilment sostenible. Una realitat que no invalida la percepció que és llastimós que s’hagin deixat perdre.

Penso que va ser una mala idea sacrificar cal Sanromà (1929) per esponjar el barri del Carme, perquè em sembla que la seva balconada noucentista era la peça que donava més sentit a la placeta d’Enric Yzaguirre. És una opinió sense cap més valor que la d’una persona que hi ha viscut a prop.

Com que al costat hi va haver la fàbrica de Mosaics Sanromà –que la majoria recordem a la seva ubicació posterior, entre el passeig Sunyer i el carrer Riudoms, dedicada a la pedra artificial–, les runes de la casa estan farcides de petits tresors de pedra tallada i mosaic. Queda el consol que al carrer Sant Llorenç hi ha millors exemples de casals que aglutinen habitatges i antics magatzems, com cal Miró dels vins, obra modernista de l’arquitecte Caselles.

L’altre cas, el Mas Ossó –edificat per Ramon Ossó el 1872, com encara es pot llegir damunt la porta principal–, també ve de lluny. El meu criteri tampoc està fonamentat en res més que en passar-hi cada dia pel davant quan anava a l’escola. Aleshores, l’antic Hort dels Corbs –l’illa entre la Pastoreta, el passeig Misericòrdia, el barranc de l’Escorial i el Camí Vell de Riudoms– s’havia parcel·lat i el mas estava rodejat de xalets, que després van donar pas a cases i blocs, alguns a tocar, que van acabar sepultant la vella hisenda. En aquest entorn degradat, en un deplorable estat de conservació i amb risc de ruïna, la inversió necessària per restaurar-lo i la utilitat de l’actuació serien qüestionables. Reus té molts i millors exemples de masos senyorials de la mateixa època recuperats com equipaments, algun ben proper.

Les Forques Velles

L’Hort dels Corbs –finca també anomenada l’Escorial, tot i que desconec si el nom li ve del barranc o a l’inrevés– té una curiosa història. Segons Ramon Amigó, en aquest lloc hi havia la Creu dels Corbs, una creu de terme situada a l’inici de la partida de Forques Velles, dita així perquè allà hi havia hagut l’antic patíbul de la ciutat, abans que les execucions públiques dels condemnats a mort es fessin al cadafal de l’ermita del Roser.

Casualitats de la vida, al Camí Vell de Riudoms, a pocs metres del Mas Ossó, hi ha l’actual taller dels Sanromà de les pedres.

Tot aquest enrenou recorda un dels darrers sobre el llegat monumental, com va ser l’enderroc de l’estructura de la font gaudiniana de la casa Vicens, que s’havia aixecat parcialment al Mas Carandell seguint els plànols de l’original, ja desapareguda a Barcelona. L’interessant debat sobre si la reconstrucció tenia sentit va quedar avortat per la necessitat d’eliminar-la per la seva perillositat.

Cal dir que aleshores no hi va posar cullerada cap expresident de la Generalitat. Em pregunto si el fet que Reus tingui un alcalde del PDeCAT i una vicealcaldessa d’ERC haurà tingut a veure en la reacció de Quim Torra.