Vestigis de la força industrial de Reus

Aquest mes de setembre es compleixen quatre anys d’aquell malaurat incident que va acabar amb la històrica fumera de la fàbrica Weger del passeig Mata de Reus. Un llamp va impactar de forma virulenta contra la xemeneia esquerdant-la de dalt a baix. Després d’estudiar la situació detalladament, els tècnics van decidir derruir-la per motius de seguretat. D’aquesta manera es posava punt final a una de les fumeres més icòniques de la ciutat. Construïda el 1911, estava catalogada dins del pla de protecció especial del patrimoni i, segurament, era la més coneguda i apreciada de la ciutat. De fet, tot aquell episodi va despertar una gran expectació ciutadana.

El cas de la fumera del passeig Mata no és únic. Ja sigui per accident, falta de conservació o altres circumstàncies, la realitat és que al llarg dels darrers anys la ciutat ha anat perdent una part important del seu patrimoni. Símbol de la seva força industrial, a finals del segle XIX i principis del XX eren moltes les fumeres que coronaven el cel reusenc. De fet, durant aquelles dècades la capital del Baix Camp va viure una de les seves millors etapes. Tot i això, a finals dels anys 50 les fàbriques van començar a tancar i, amb elles, es va iniciar el declivi de les xemeneies. 

D’aquelles desenes de fumeres que es trobaven a Reus, només set resten encara en peu. Algunes d’elles són, per exemple, la de la Bòbila d’El Forn del Manxa, situada a l’autovia de Reus a Tarragona i coneguda com la Bòbila Sugranyes; la de l’antiga fàbrica de Gas Reusense, a l’avinguda President Macià; la fumera de la cereria Salvadó, al passeig de la Boca de la Mina o la cèntrica xemeneia del carrer Cristòfol Colom. 

Generacions de ceramistes

La darrera fumera pertany a l’antiga fàbrica de ceràmica i rajoles de la família Monseny. D’una alçada inferior a la resta –es va veure afectada pels estralls d’una bomba durant la Guerra Civil– el seu propietari, Hipòlit Monseny, hi ha actuat recentment per assegurar-ne la conservació. 
Hipòlit Monseny, sisena generació de fabricants de ceràmica, explica que han tapat la sortida i col·locat un gran parallamps per evitar ensurts com el de la seva veïna del passeig Mata. «És molt important i necessari mantenir aquesta part del patrimoni de la ciutat tot i l’esforç econòmic que representa», reflexiona Monseny, mentre mostra els dos forns invertits que van deixar de funcionar ja farà unes quantes dècades.

La reconeguda saga dels Monseny va aixecar la fàbrica del carrer Cristòfol Colom el 1852. I des de llavors poques coses han canviat. De fet, visitar la fàbrica suposa retrocedir segles enrere, ja que en el seu interior tot roman com si el temps s’hagués aturat. En aquest sentit, Hipòlit recorda que el conjunt de les instal·lacions està protegit com a bé cultural d’interès local i inclòs al Mapa del Patrimoni Industrial de Catalunya. 

La importància i rellevància que va tindre la família Monseny en el sector de la ceràmica va ser de tal envergadura que, més enllà de fabricar peces modernistes i noucentistes, dels fums de la xemeneia en van sortir creacions per obres d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Pere Casellas. L’Institut Pere Mata, la Casa Gasull, la casa Navàs o la Casa Comalat de Barcelona en són un exemple. 

Una altra cèlebre fumera és la del Molí de la Vila, propera al passeig de la Boca de la Mina. Un molí que va començar sent hidràulic gràcies a la força de l’aigua de la mina d’Almoster, que donava l’empenta suficient per poder moldre la farina. Construïda al voltant de 1864, l’arqueòleg i historiador Jaume Massó apunta que, molt probablement, la seva forma helicoïdal va inspirar a Antoni Gaudí. 

Històricament, les fàbriques es construïen en les perifèries de la ciutat perquè era on es trobava més argila quaternària, que era la tipologia de roca més apropiada per a la fabricació de maons per la seva gran qualitat i plasticitat. Amb la construcció de les fàbriques en els terrenys on es trobava l’argila, la despesa econòmica de les empreses pel que fa al transport era mínim i el seu ritme de producció podia ser el més òptim. Les indústries reusenques reunien, principalment, el sector tèxtil, de ceràmiques, gas, bòbiles, destil·leries. 

Adéu a la fumera més alta

Abans que tingués lloc el fatal contratemps, la icònica fumera del passeig Mata era la més alta de la ciutat amb poc més de 50 metres d’alçada. Construïda el 1911, pertanyia a l’antiga fàbrica Weger de productes tartàrics. La seva part superior presentava elements modernistes i, a més a més estava catalogada dins del Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic, Historicoartístic i natural de la ciutat. 

A l’altra punta de la ciutat s’alça, majestuosa, la Bòbila Sugranyes. Amb una xemeneia central de 19 metres d’alçada, la fàbrica apareix documentada en un expedient municipal de 1906, que inclou una Relación de hornos ladrilleros y alfarerías de Reus. El 1919, la bòbila era propietat de Joan Sugranyes Miquel, mentre que el 1931 se’n va fer càrrec el seu successor Antoni Sugranyes Olivé. Documentalment consta que la bòbila no era activa el 1934, però que va reprendre la fabricació de ceràmica de construcció després de la Guerra Civil. Sembla a ser que el forn va deixar de funcionar cap al final de la dècada dels seixanta.

Tot i passar moments complicats en l’àmbit de la conservació, finalment la bòbila va quedar en mans de l’Ajuntament de Reus que va restaurar i dotar d’elements aquest Bé Cultural d’Interès Local perquè fos un espai obert a la ciutat. De fet, des del consistori han impulsat diferents serveis de visites guiades per donar a conèixer la història de la ceràmica a la ciutat.