El Xavi Mestre jugava a futbol botons de ben marrec. Per coses de la vida, en l’adolescència va deixar de practicar-lo i ara, als 39 anys, ha recuperat l’afició a aquest esport que és una barreja entre els escacs (estratègia), el billar (carambola) i el futbol (ficar la pilota dins la porteria). «M’encanta el fet intergeneracional que té perquè puc jugar contra un nen de 10 anys. També m’agrada aquesta combinació entre habilitat i estratègia i, sobretot, la finor amb els dits».
El Xavi fa de guia durant l’Open Reus, celebrat dissabte passat a la seu de Centre d’Amics de Reus. Els 40 millors jugadors del país es van disputar el tron reusenc en el marc del rànquing català. Reus és un dels punts calents de la competició. Una quinzena de taules repartides omplen els baixos de l’entitat del Raval de Robuster. No hi cap ni una agulla. Potser aquí hauríem de dir ni un botó.
Futbol a petita escala
El futbol botons té camp de joc verd de l’alçada d’una taula –de fusta–, hi ha porteries petites, hi ha pilota –que és un botó petit a l’estil camisa– i es juga amb 11 botons de diferents mides en funció de la posició que ocupa al camp. La clau és la inclinació perquè els passadors gairebé no en tenen perquè es pugin fer les passades, mentre que els xutadors la tenen pronunciada amb l’objectiu d’elevar el botó. «No queden merceries i costa de trobar-ne», explica el Xavi. Els partits duren 20 minuts, però pot canviar en funció d’on es jugui el torneig.
La idea és que, en un rectangle de fusta, amb un botó tirador de plàstic s’accionen els botons grossos, que fan moure la pilota. Una passada s’efectua quan toca dos botons d’un mateix equip. Se’n poden encadenar fins a quatre abans de xutar. I quan es xuta, l’atacant ha d’avisar i dir «a gol!» perquè el rival pugui col·locar el porter en posició defensiva. Hi ha faltes i lesions. És molt difícil descriure aquest esport per la premsa escrita, així que convido el lector a mirar-ne vídeos penjats a les xarxes socials per saber-ne més.
L’artesania dels botons
De botons, en sap un fotimer el Josep Calm, de Centelles (Osona). Un dels pioners d’aquest esport. És torner i per això té les eines per modelar-los a gust del jugador. És un artesà. «Jo fabrico gairebé tots els botons perquè compro material a França i els faig a la torneria», detalla el Josep, que explica que la clau és que sigui «equilibrat». A més, ho diu tocant-se la mà esquerra, que és amb la que juga ara. Abans era dretà però un accident laboral el va obligar a canviar de mà. «La precisió no és la mateixa», admet.
Tornem al Xavi, que diu que està fent un mal torneig. Va últim a la general. Nervis? “Home, hi ha nervis a mesura que avança el torneig; mentalment hi ha pressió i a les finals hi ha un silenci sepulcral”. El seu equip es diu Borussia Dortumund, en homenatge al club alemany que li agrada. A l’Open de Reus també hi participen el Göteborg, el Torelló, el Pradell, el Roquetenc o el Musculman. El futbol botons deixa llibertat per al naming. Reus és una de les meques d’aquest esport. L’Associació Reusenca té una vintena de jugadors. També n’hi ha a Centelles, a Santa Maria de Palautordera, a Barcelona...
Se’n pot dir esport des del 2023 quan el Parlament de Catalunya el va reconèixer com a tal. Això ha obligat a crear clubs en lloc d’associacions i constituir una federació. El club de Reus és un dels més antics de Catalunya. El 2026 en farà 30. El seu president, Èric Blanch, diu que ha notat més interès des de la declaració formal. «Qualsevol megàfon ajuda perquè som un grup humil. A l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha hagut gent que s’ha apropat als clubs per preguntar», assegura Blanch, que constata el creixent moviment a la seva ciutat. «Si tot va bé, de cara l’any que ve ja podrem fer dues divisions a Reus». Llarga vida al futbol botons.
El futbol botons té la particularitat que permet competir nens amb adults. I alguns pugen amb força.
El Parlament de Catalunya va reconèixer el 2023 el futbol botons com un esport oficial
Els orígens del futbol botons
El futbol botons va néixer com a joc tradicional i popular a Catalunya durant la dècada dels 30 del segle passat. En l’època del reaprofitament, els botons de l’àvia sempre tenien una segona vida i, en aquest cas, s’improvisaven partits als menjadors o als carrers. «És un joc de la postguerra. Tothom jugava amb el que trobava pel carrer i nosaltres vam començar en un carrer de Centelles», explica Josep Calm, que porta tota la vida practicant aquest joc a Osona. Moltes dels que hi juguen, en guarden una relació familiar perquè recorden que hi jugaven amb els pares o els avis.
També cal dir que és un esport practicat majoritàriament per homes. En l’Open de Reus, no hi havia cap dona participant del torneig.
