Béatrice Bizot: «El rostre és el mirall de l’ànima i el que ens atreu a primera vista»

De nacionalitat francesa, Béatrice Bizot va nàixer a Milà (1966). Va estudiar parcialment Belles Arts a l’Acadèmia de Belles Arts de Milà, així com als Estats Units, i també a l’Escola d’Art de Tarragona, on ha cursat una formació de Joieria Artística. Reus ha estat una de les ciutats on ha exposat la seva obra de manera recurrent en espais com el Centre de Lectura. Recentment, fins al pròxim 22 de juny es pot visitar la mostra (De) Construcció a la galeria d’art Anquin’s, en la que evoca la fragilitat humana a través d’escultures realitzades amb bronze i ciment.

Fa 18 anys va venir a viure a la província. Per què?

La vida m’ha portat fins aquí. Tot i que aleshores no hi va haver un motiu vinculat a l’art, des que hi visc, el Mediterrani inspira la meva obra.

Abans, havia viscut en diferents països com els Estats Units, França i Itàlia.

Sí, però sempre he tornat a la vora del Mediterrani, on em sento més bé.

Què li inspira el mar?

És el lloc de la civilització perquè gran part de la humanitat viu al voltant del Mediterrani. Així, encara que la meva obra sigui contemporània es pot observar la influència de l’estètica ancestral i la bellesa lligada al Mediterrani.

Reus, què li transmet?

A Reus i Tarragona, on visc, hi ha una comunitat d’artistes molt interessant i una cultura molt arrelada, que ve del temps del Modernisme. Des de llavors, sempre hi ha hagut espais de cultura com la galeria d’art Anquin’s i la Galeria Antoni Pinyol que són un exemple d’energia artística i valentia.

Actualment, a Reus hi té l’exposició ‘(De) Construcció’.

El títol fa referència al fet que tot el que passa al món gira al voltant de la construcció i la desconstrucció. Així mateix, les persones sempre estem en procés de construcció i desconstrucció personal, és a dir, el moviment és permanent tant en el món com en nosaltres. En l’exposició es pot veure la juxtaposició entre el món interior i l’exterior, el resultat és una imatge del que fem amb les nostres vides per entendre el que passa al món, el que a la vegada ens deixa cicatrius que es perceben en les mateixes escultures.

La perfecció existeix en els seus rostres?

No persegueixo la perfecció perquè, per a mi, no existeix. Prefereixo buscar una forma d’interioritat, de silenci, juxtaposada amb el caos i el trastorn del món. A primera vista, la bellesa de les meves cares fan pensar en la perfecció, però l’important és percebre la bellesa interior, encara que en el rostre tinguin marques del pas del temps.

Quin significat tenen els rostres?

El rostre és el mirall de l’ànima i el que ens atreu a primera vista d’una persona. És la nostra façana. Per a mi, és com un paper en blanc on pots escriure molts poemes o històries, és a dir, cada escultura és una història amb matisos diferents.

Del rostre, quina part té més expressivitat?

Diria que els ulls, tot i que gairebé totes les meves escultures els tenen tancats.

Per què?

Personalment, quan tanco els ulls és quan més penso i recordo moments de la vida, així com quan desitjo alguna cosa. D’altra banda, a les escultures, el fet que els ulls estiguin tancats, permet a la persona que mira l’obra, de fer el mateix exercici, comunicar-se amb elles tancant els ulls i revivint la mateixa experiència. Això fa que cadascú tingui una percepció diferent de cada peça.

Vol transmetre fragilitat i, en canvi, utilitza materials com el ciment i el bronze que estan lligats a la construcció.

És veritat. El que em fascina del ciment és que tot i ser un material de construcció té un punt una mica cru, però a la vegada és molt càlid. La manera en què treballo aquest material, fa que la pell dels rostres sigui llisa, és a dir, tot i que hi hagi escletxes, aconsegueixo transmetre, al mateix temps, la duresa del món i la calidesa humana.

Passar tant de temps envoltada d’aquests rostres, com la commou?

És una comunicació silenciosa entre ells i jo. Qualsevol artista, mentre produeix una obra, sempre pensa en la pròxima creació que farà, és a dir, amb nous matisos i idees. És un diàleg que espero que mai s’acabi, ja que per a mi és tota una inspiració.