Enric Calabuig Buigues (1918–1941) era, per als seus nebots -Dolors Calabuig Abelló, Josep Maria Calabuig i Ferran Calabuig-, només una fotografia envoltada de silenci, d’incertesa i de comiats robats. No el van arribar a conèixer mai. Nascut a Gandia i traslladat a Reus de ben petit, era el gran de set germans. Treballava a la serradora de Cal Rodón i col·laborava com a voluntari amb la Creu Roja. L’any 1939, davant l’amenaça de detenció per part de les tropes franquistes, es va exiliar a França. Amb només 23 anys, va morir al camp de concentració de Gusen, annex de Mauthausen, a mans del règim nazi, el 1941. La família no va saber la data ni el lloc de la seva defunció fins a la publicació d’Els catalans als camps nazis’ (1977), de Montserrat Roig.
Anton Bofarull Ferrer (1911–1991) també va patir a repressió del nazisme, ja iniciada la II Guerra Mundial. Igual que Calabuig, es va veure obligat a fugir a França arran de l’entrada de les tropes franquistes. Tots dos van passar pel camp d’Argelers, un espai inhòspit i deshumanitzador a la platja del Rosselló, on milers de republicans van quedar reclosos darrere filferros i exposats al fred i la fam. Bofarull, amb els seus germans, hi va sobreviure i, al cap d’un temps, es va establir a Niça.
Fundador del Foment Nacionalista Republicà i col·laborador amb la resistència francesa un cop exiliat, va ser capturat per la Gestapo i deportat al camp Neuengamme, d’on en va sortir amb vida gràcies a l’alliberament per part de les tropes soviètiques, el 5 de maig de 1945. No va poder tornar a Catalunya fins al 1949, i tot i així, no va poder tornar a viure a Reus, amenaçat de mort. Va refer la vida a Barcelona, però cada dilluns baixava a la ciutat per visitar la família.
Les nebodes d’Anton Bofarull, Anna Maria Bofarull i Maria Dolors Sans i Bofarull, conversen amb el Diari juntament amb els nebots d’Enric Calabuig per recuperar la figura dels seus oncles i trencar el silenci que durant anys va envoltar les seves històries.
«No en sabem pràcticament res d’ell. A casa no se’n parlava, i nosaltres tampoc ho preguntàvem als nostres pares», lamenten els nebots d’Enric Calabuig. «Mon pare tenia una mena de lapsus mental, voluntari o involuntari, però mai parlava d’Argelers; va ser un fet molt traumàtic», explica Ferran Calabuig.
El pes d’un dolor mai explicat
El seu pare va poder tornar a Catalunya, però el seu oncle va ser capturat pel règim nazi i va morir sense descendència. «Érem molt petits i no teníem la informació que tenim ara. Em sap molt de greu no haver-lo pogut interrogar», afegeix.
Anton Bofarull es va exiliar quan tot just estava a punt de casar-se. «Ja tenien els mobles del menjador preparats; abans es començava així», recorda Anna Maria Bofarull. La seva promesa el va esperar disset anys. Tot i això, no van poder contraure matrimoni fins gairebé quatre anys després del seu retorn, perquè primer va haver de demostrar que no s’havia casat a l’estranger. La parella no va arribar a tenir fills.
Agent comercial de professió, a Argelers va aconseguir un permís de treball i va començar a la verema. Al cap de dos anys ja exercia com a comptable. Durant la guerra va ajudar, entre altres tasques, pilots anglesos atrapats a França a retornar al seu país. «Per això, l’Estat francès el reconeixia com a ciutadà, i un cop detingut pels alemanys, el van identificar amb una F de ‘francès’, explica la seva neboda.
«Poques coses va arribar a explicar de la guerra. Una de les poques vegades va ser quan jo llegia el llibre Yo fui médico del diablo, i em va dir: ‘Llegeix-t’ho bé, creu-t’ho i multiplica-ho per mil, i començaràs a saber alguna cosa de veritat’, recorda l’Anna Maria. «Sabem que ho patia físicament i mentalment. Amb el temps ens vam adonar que, quan anàvem a la platja, mai es treia la camisa», afegeix la Maria Dolors.
L’hermetisme de la dictadura de Franco va impedir que els familiars sabessin res del que estava passant a l’exili. «Quan es va veure amb cor d’explicar el que havia viscut, ningú el creia. Per això va optar pel silenci», explica la Maria Dolors. Va ser un trauma profund no només per a qui va patir el nazisme en primera persona, sinó també per als que es van quedar. «L’oncle va marxar i, senzillament, no va tornar. És molt dur», il·lustra Dolors Calabuig. La seva àvia es va quedar vídua amb cinc criatures en plena postguerra.
Amb tot, el record d’Anton Bofarull i d’Enric Calabuig perdurarà per sempre gràcies a les llambordes Stolperstein col·locades als carrers de Reus on van viure. El seu nom i història quedaran inscrites per sempre en la memòria col·lectiva de la ciutat, malgrat la voluntat d’esborrar-los del nazisme. «Nosaltres no ho oblidarem, perquè ho hem viscut. Però per a molta gent és una realitat llunyana. És important posar nom a aquestes persones i humanitzar-les per no repetir la història», coincideixen. Cal subratllar-ho.
Anton Bofarull va fundar el Foment Nacional Republicà i va ser un resistent de l’Estat francès
