Sandra Guaita: «Encara hi ha qui em diu ‘nena’. Carai. Sóc l’alcaldessa més ben formada que heu tingut a la història de Reus»

Quedem a la Boca de la Mina. Em diu que és el seu paisatge preferit. Els plataners simètrics. Ordenats. Sistemàtics. Amb una precisió mecànica. Aquesta científica –doctora en biologia per la Universitat de Barcelona– que ara és alcaldessa de Reus, aquesta gimnasta que repetia 100 cops, si calia, un mateix moviment tots els dissabtes a la tarda, reconeix que dins del caos sap trobar l’ordre. Potser perquè ja ho saben, les dones, que dins del caos hi ha un ordre perfecte.

Primera alcaldessa de la història de Reus. D’una ciutat acostumada als superlatius, a ser la primera en moltes coses. La capital del Modernisme més mediterrani. Reus no té mar, però té una arquitectura que és el llenguatge del mar en pedra. Alguna cosa hi ha en aquesta capital catalana que la fa especial, diferent. Envejable. Ara té una alcaldessa. És més fàcil entrevistar als homes. Serà pel costum. És el costum. Les dones, sobretot les dones de poder, no són predictibles perquè, per arribar-hi, han hagut d’innovar a cada pas. El cas de Sandra Guaita no és diferent.

Alcaldessa, això de ser científica, gimnasta, és cosa d’autodisciplina?

Soc una persona curiosa. Soc molt caos, però també capaç d’una gran concentració. Toco molts temes, però després em dedico completament a un de sol. La ciència potser va ser conseqüència de fer gimnàstica rítmica, perquè d’un moviment n’havíem de fer... no ho sé... cent repeticions fins que sortia bé.

Quin horror!

Fins que no aconseguia que les cent sortissin bé, no parava.

L’escollim entre ma mare, la meva germana i jo.

Les teves dones. Com et defineixen?

La meva mare era perruquera. Treballava tot el dia. No va fer mai ni la baixa per maternitat, com qui diu. Les dones de la meva família són els meus pilars. La gent em diu que, a casa som molt matriarcals. És veritat, la meva família és de dones.

Això marca a foc...

El meu avi matern va morir molt jove. La meva àvia queda amb tres nenes. A casa sempre tot gira al voltant de les figures femenines. Jo no estaria aquí si no fos per elles.

Són dones que t’han donat seguretat o són dones que t’han jutjat?

No. Era el pare qui era molt estricte. O sigui... també era el que et deia que estava molt orgullós de tu. Va ser molt estricte, però la nit abans de morir-se em va enviar un whatsapp on em diu que està molt orgullós de mi perquè feia un mes que havia pres possessió de l’escó al Congrés, a Madrid. Va morir de cop perquè se li va trencar l’aorta abdominal, un aneurisma.

D’on ve aquesta família?

D’Aragó. De la Franja. De Maella, al costat de Batea. Ells sempre van tenir molta por de parlar de política, perquè al meu besavi el van afusellar.

Com va anar?

El van afusellar els franquistes perquè l’havia denunciat un veí per enveja, com passava llavors. El meu besavi no tenia res a veure amb la política. Per això la meva família sempre ha viscut la política amb por.

Has tingut por alguna vegada en la política?

No. No tinc gaires pors.

Quina sort! Això ve de gent estructurada. Cap por?

No, jo intento racionalitzar les coses.

El futur no t’angoixa?

No.

Em dius el secret?

Jo crec que he sigut molt afortunada. Sempre m’he sentit una persona feliç. Jo no canviaria res del que he viscut. Moltes vegades penso: si tu et morissis ara, has sigut feliç o no has sigut feliç? Jo crec que he sigut molt feliç, molt, perquè sempre m’han sostingut, m’han estimat. Tinc dos fills que...

Com portes això de les supermares?

Els meus nens em diuen sovint que estan molt orgullosos de mi. He tingut la sort de poder fer el que volia fer, estudiar el que volia estudiar, també gràcies que els meus pares...

D’encertar-la.

D’encertar-la, exacte. Després vaig tenir la sort que vaig fer la tesi doctoral a l’Imperial College de Londres. La sort és de qui se la treballa. Has de tenir uns caps, uns equips, uns companys i companyes... Jo he tingut gent molt maca al meu voltant.

Sona massa bé.

La meva vida no és de color rosa. A mi se m’ha mort mon pare als braços, mentre la doctora estava fent la reanimació. No he tingut una vida rosa, però el balanç que jo en faig és molt positiu.

Et fa por la mort?

És una batalla que tinc constantment, de rebel·lia. Soc molt rebel en molts temes i em rebel·lo contra la mort. Ja sé que és el cicle vital normal. Però no puc evitar la rebel·lia contra la fi.

És per això que et va marcar l’aprovació de Llei de l’eutanàsia quan eres diputada al Congrés?

Estava a la comissió de Sanitat i em va marcar molt. Tenir una llei que et permeti establir els termes de la teva mort amb dignitat no vol dir que tinguis l’obligació de morir com tu vols. Si vols deixar-ho com sempre... Ningú t’hi obliga. Hem de fer lleis que ens permetin assegurar drets, i un dret no implica que l’hagis de fer servir. Hauríem de ser capaços de legislar de manera que garantim els drets de tothom i no només els d’un determinat tipus de moral. Aquell moment va ser molt emotiu, perquè van venir totes les famílies de malalts que havien lluitat per la llei, d’alguns que no hi van ser a temps de fer-la servir. Ploraven, una cosa molt estranya al Congrés. Ploraven les famílies dels que volien tenir dret a morir dignament. I plorava jo.

Aquest lligam ve d’alguna història personal?

La meva àvia. Casualment, quan ella estava malalta, jo estava de baixa per maternitat, perquè vaig tenir l’embaràs del meu primer fill que vaig vomitar des del primer dia fins a l’últim dia. Horrorós. Vaig passar moltes hores amb l’àvia. Ella estava estirada en un sofà i jo, a l’altre. Passàvem hores xerrant. Em deia, «carinyo, quant falta perquè neixi el nen», perquè ella hi volia ser. «Quant li falta al nen?» «Falten tres mesos». Anava bufant, pobreta, perquè ella el volia esperar.

...

Un dia vaig anar a casa seva i se’m queda mirant i em diu: «Ja no puc més, em deixo anar». Com la recordo aquesta frase... «No puc més, em deixo anar». Ja no es va aixecar del llit. L’endemà ja estava inconscient. El seu cos es va deixar anar. Va dir prou, no vull viure més, no vull. La meva àvia, que tota la vida havia tingut pànic a morir-se. Pànic, però pànic, eh?. En aquell moment la vaig veure en pau.

Sempre t’has considerat una dona d’esquerra?

Sí, sí. Em ve de família.

I què significa per a tu ser d’esquerra?

Jo vinc de la tradició de l’esquerra catalanista... Parlava català sempre. A la meva família no tinc ningú que parli castellà. Ni la meva mare, que és maña, ni els meus avis, que eren maños. Ni els avis dels meus avis, que eren maños, perquè són de la Franja, on la llengua materna de tothom és el català.

Està en crisi el model progressista?

És l’única solució real pels problemes socials que tenim: que tothom tingui les mateixes oportunitats per construir-se una vida digna. La visió progressista és l’única que farà que tinguem ciutats més segures, millors, que la gent sigui més feliç. Més solidària.

I per què els joves prefereixen l’extrema dreta?

Recordo el que em deia la meva àvia, la que havia perdut el pare, afusellat a l’inici de la guerra. Quan jo li deia la dreta d’ara no és la dreta... em va dir: No t’equivoquis mai, sempre són els mateixos. Penso en ella moltes vegades.

Com el llibre de la Rodoreda, Quanta guerra...

La meva àvia m’explicava què va passar amb el seu pare, el dolor quan es queda una dona amb cinc criatures sense pare ni res, que no podia treballar perquè era dona i perquè, en l’època franquista, si no tenies un marit no podies treballar.

I com van tirar endavant?

Pencant. Pencant molt. Jo soc filla d’immigrant. De Reus ho és només el meu pare, que va néixer aquí perquè els meus avis ja hi eren. Si a ells algú no els hagués deixat entrar a Catalunya, jo no estaria aquí.

Com vas viure l’1 d’octubre del 2017?

Vaig plorar. Em va semblar un drama que haguéssim arribat a aquella situació. La gent que legítimament tenia els seus anhels de votar i que passés el que va passar. Perquè jo tenia amics que estaven allà, tenia família que estaven allà, i al final...

I vas entendre la reacció del teu partit?

Jo entenc aquelles persones que tenen un model de país que és diferent del meu. Jo entenc que el defensis, que el lluitis, entenc moltes coses. Però s’ha d’anar més enllà de l’eslògan perquè si no generes desencant. Si jo hagués sigut una indepe portaria un cabreig del tretze amb el procés, perquè em sentiria enganyada. Si el PSC va estar bé o malament? El PSC va defensar una postura del primer moment fins al final.

Quina és la teva relació amb Salvador Illa?

És el jefe. Ja, ja.

No ens n’aniríem de festival amb ell...

O ell amb nosaltres (esclata a riure). És d’aquelles persones que li truques i, si no et contesta immediatament, et truca al cap de no res. Et respon tots els whatsapps. Li diguis el que li diguis, te’ls respon.

Però tindrà defectes.

Segurament. Crec que és una de les persones més treballadores que he vist mai. És brutal. A més a més, quan anem a una reunió, surts amb ordres molt clares. Tu això, tu això i la setmana que ve vull que em digueu com està aquest tema. Ell no està aquí per perdre temps.

Em diu tothom que et coneix que la puntualitat és la teva divisa. Puntualitat, exigència. Rigidesa?

No, no soc gens rígida. No ho soc gens perquè soc caòtica.

Paradoxalment ets caòtica, puntual i desordenada.

Serà això (riu). La meva taula és un caos. Jo faig munts de coses que ningú entén, però sé on és tot. Soc visual. Memoritzo. Em passava a la carrera. M’ha passat tota la vida. Jo visualitzo imatges. Em passen les notes de premsa i, en un flaix, ja les he llegit.

Què respons a qui diu que les decisions a Reus les pren la teva parella, que també es dedica a la política en el mateix partit?

Que ho diuen perquè soc dona.

A un home no el qüestionarien?

Per tenir una parella que es dedica a la política? És clar que no.

Per què ho permetem?

Jo no ho permeto, però em preocupa poc qui ho pensi. Qui treballa amb mi sap perfectament on són les línies vermelles. La meva família i la meva alcaldia no es barregen. Mai.

Però els homes i algunes dones no s’ho creuen.

A mi el que em grinyola és la visió masclista de la família. A aquests homes els demano: Com t’has perdut abraçar els teus fills quan te’n vas a dormir, fer-los petons i que t’expliquin com ha anat el dia a escola? Com t’has perdut tot això a la teva vida? I jo soc la impostora? Va, home, va! Entenc que a ells els costa el canvi, però no sé per què els costa tant ser generosos amb les companyes de viatge i amb ells mateixos. Per què no gaudeixen de la seva família? Per què no es permeten relaxar-se i sentir les emocions que senten?

Parles per experiència?

Jo tinc homes al meu voltant que no tenen cap complex en demostrar emoció, en viure la vida d’una altra manera. És veritat que generalitzar no és just. Però si bé els homes de la nostra generació van fer un pas endavant cap a la igualtat, els joves d’avui s’ho repensen.

La moda és dir que les dones ens hem passat de frenada.

Però on? Tenim igualtat real? No, no la tenim. No crec que ens hàgim passat de frenada. Crec que s’han sentit atacats, que són coses diferents. Hem reivindicat els mateixos drets que tenien ells. O sigui, reivindicar el dret a vot, a treballar, a ser respectades... és passar-se de frenada?

Cal continuar reivindicant el 8 de març?

Sí. És que encara no hi som, eh? Que la notícia al teu diari sigui que l’Ajuntament es feminitza... ui, quina gràcia! El problema és que sigui noticiable.

Com pot ser que Reus, sempre capdavantera en la defensa de les llibertats, no tingui una alcaldessa fins al 2023?

Hi estic d’acord. Jo estic superorgullosa, però fins al 2023 una ciutat avantguardista com Reus no ha estat capaç d’escollir una dona a l’alcaldia.

Tens referents polítics?

Mira, no soc massa de referents, ni polítics, ni entenc gaire el fenomen fan. Però diria l’Ernest Lluch.

Tens bons amics entre els adversaris polítics?

Sí.

És més fàcil tenir amics que no són del teu propi partit?

Tinc molts bons amics al partit i gent que m’estimo molt fora del partit, i de tots els àmbits. De la CUP, d’ERC, del PP...

Negociar és cedir?

No. Què hem vingut a fer? Hem vingut a treballar per la ciutat o hem vingut a penjar-nos medalles? De medalles en tinc un munt a casa. No en necessito. Si tens clar el que vols fer, ho hauràs de fer amb tothom. Si vull treballar per la gent de la meva ciutat, hauré de treballar amb la gent que està aquí a l’Ajuntament de Reus. No té cap sentit pensar que pots fer-ho sol i menys a Reus.

Quin és el secret de Reus? Digues què té Reus que no tingui cap altra ciutat.

La societat civil. La gent té un sentit de pertinença tan brutal a la ciutat... Aquest orgull reusenc existeix. La gent que no és de Reus, quan parlen amb mi, em diuen que en cada frase dic Reus. Estem orgullosos de la nostra ciutat. Reus, Reus, Reus, tot el dia Reus.

Però quina és la fórmula?

Tu ets de Tarragona.

Ho confesso.

Et perdono (riem una estona)! Són ciutats que respiren diferent. Històricament, Tarragona ha tingut la capitalitat administrativa i eclesiàstica. El pes de l’església és molt important. A Reus, l’església no hi ha tingut cap paper. Quan parles de la societat civil de Reus, l’església mai surt. La relació de l’Ajuntament amb l’Arquebisbat sempre ha estat molt cordial, però tampoc ha estat de buscar-se. El primer matrimoni civil d’Espanya és a Reus... en un estat confessional. Per què? Perquè la burgesia d’aquell moment liberal es volia desvincular de l’església. Això és gràcies a una tradició, molt progressista, molt oberta, molt liberal.

M’han dit que és molt rockera. I molt festivalera. Festivalera del Sónar, del Primavera Sound?

Indie espanyol, sobretot. Sobretot indie espanyol. Ja tinc entrades pel FIB [el festival de Benicàssim]. Vaig estar veient Viva Suecia al Liceu. Ser festivalero és una religió. Et dona la vida. Jo intento seguir-ho. Torno amb les piles posades. Esclat total. La música desconnecta. A mi m’agrada molt la música.

Balles? Sues?

Jo soc súper de ballar. M’entrego. A casa som molt musiquers, tots. Els nens també. Tot el dia amb música a casa. Al cotxe, també.

Cantes al cotxe?

Vaig amb la música al màxim i canto al màxim. Al cotxe canto cridant. Els nens em diuen, mama, que ets alcaldessa. Els nens canten com jo, però em diuen, mama, no cridis, que ets alcaldessa, que la gent et pot sentir!

Música, dansa...

Saps quina és la meva vocació frustrada? Ballarina.

Clàssica?

No, de ballar amb la Madonna. Dansa urbana. La dansa urbana m’encanta, em flipa. Em flipa.

El fet que portis caçadores, xupes de cuir, que et plantis amb un acte amb unes bermudes i talons... Estàs enviant un missatge?

Òbviament. Tot el missatge del món. El missatge és a tot arreu i el no verbal és molt important. Jo, depèn d’on vaig, envio el missatge que considero.

Sobretot a les reunions a on no hi ha gairebé dones.

En situacions en què estem gairebé soles, sí. Recordo algun episodi on el primer que fan és amenaçar-me. Jo els deixo venir. Callo i faig veure que els escolto. Jo sola i tot d’homes. Quan responc, el primer que els hi dic és: “Has començat amenaçant a l’alcalde de Reus. De veritat?” Llavors tots són excuses, i retirades. D’entrada, tots molts pinxets, però no són res. Afortunadament, són episodis molt esporàdics, però encara hi ha qui em diu “nena”. Carai. Sóc l’alcalde més ben formada que heu tingut a la història de Reus, perquè que jo sàpiga no n’ha tingut cap doctorat. O sigui, que si m’estàs qüestionant... Que els vas qüestionar, als altres? Un que li va costar uns quants anys fer la carrera, l’has qüestionat? Ho poden fer bé, igualment, no et justifico que ho facin bé o malament per tenir un doctorat. Però no m’estic de dir-ho alt i clar. Que no vull rebre lliçons de qui no me les pot donar. Lliçons, ben poques. No és agradable, no és senzill. Però no m’arronso.

És complicat això de ser dona. A sobre, les exigències sobre el físic... les arrugues, la superwoman... Com ho portes?

No menjo carn des de fa molts anys i m’agradaria fer esport, perquè jo tota la vida he fet molt d’esport i ara no en faig gens.

Et preocupen les arrugues?

No. Ni les arrugues ni els sacsons, si no és una cosa de salut. Ho dic de veritat. Si algú em diu alguna cosa penso que és una bogeria. Si el que ho diu és un home penso en la mida miserable del seu cervell i no li dono més tombs.

Ets feminista?

És impossible no ser-ho. Tots hauríem de ser feministes.

Alcaldessa, hem aconseguit fer una entrevista sense parlar de política municipal.

No és veritat, jo no he fet altra cosa que parlar-te del que vol dir ser de Reus

Tens raó. Què és el que més t’agrada de Tarragona?

El mar.

És que no es pot tenir tot, alcaldessa...

(Riures)