Esportistes de Reus: 'Ser esportista als EUA sempre té un valor afegit'

Maria Martiañez (la Selva del Camp, 1997) juga al bàsquet des que va començar a caminar. A casa seva l’esport ha estat sempre una filosofia de vida. Fa un temps va aconseguir una beca que la va dur fins a Oklahoma per jugar a un dels equips més importants de la lliga universitària americana. Just abans del Nadal, va ser un cop reconeguda com a la millor jugadora de la setmana.

- D’on ve l’afició pel bàsquet? - Jugo a bàsquet des d’abans de néixer diria, ja que els meus pares han estat jugadors i entrenadors de bàsquet. Els meus germans grans, des de ben petits, ja es van iniciar en aquest esport. Tot i així, quan tenia 4 anys vaig voler fer patinatge sobre rodes, però la insistència dels meus germans i la gran quantitat de partits de bàsquet que vaig arribar a veure, em van fer canviar d’esport. Que a casa meva haguéssim practicat diferents esports, com ara l’esquí, la natació o la bicicleta, m’ha influït molt, la veritat.

- Quan i on va començar? - Vaig jugar a l’escola Puigcerver fins a sisè de primària. Va ser llavors, quan feia sisè, que vaig jugar el meu primer campionat d’Espanya amb la selecció Catalana, experiència que vaig poder repetir durant 5 anys seguits amb les categories infantils i cadets obtenint cada any medalla. Quan estava jugant el primer campionat d’Espanya mini a Cadis em van proposar de fitxar per l’any següent pel Club bàsquet Sarrià. Va ser una proposta atractiva, tot i l’esforç que comportava fer 4 desplaçaments setmanals a Barcelona des de la Selva del Camp. Jugar allà va ser possible gràcies a l’esforç que van fer els meus pares. Sense la seva ajuda, mai hauria pogut jugar en un equip de Barcelona i arribar on sóc ara.

- Què va passar, doncs? - En finalitzar el meu segon any al Sarrià, és quan em van proposar anar a formar part del projecte Segle XXI. Era una nova etapa plena de reptes i il·lusions. De fet, vaig ser convocada contínuament per la Federació Espanyola de bàsquet. A totes i cadascuna de les convocatòries d’hivern i d’estiu, però dues lesions importants no em van permetre poder participar en l’europeu sub-16 i sub-18, però sí que vaig tenir la gran sort de poder participar en el mundial sub-17, on vaig quedar sots campiona del món. La meva vida esportiva ha estat molt intensa, i això ha requerit un esforç extra en l’apartat acadèmic. El rendiment, però, ha estat sempre bo, i això em dóna moltes forces.

- I obté una beca molt important que la du a l’Oklahoma... - Va ser una gran sorpresa que l’staff tècnic d’Oral Roberts es fixés en mi, i prendre la decisió de marxar a Amèrica va ser difícil, però la rebuda va ser molt bona. He gaudit de molts minuts en cada partit i l’entrenadora confia en mi plenament.

- Què suposa guanyar la beca? - Estar becada per una universitat que forma part de la millor lliga universitària americana (NCCA Divisió 1), vol dir que econòmicament queda tot cobert: universitat, llibres de text, residència, alimentació, bàsquet, serveis mèdics, viatges... Per tant, és un privilegi poder gaudir d’aquesta oportunitat. L’any passat vaig ser triada d’entre les cinc millors jugadores de primer any de la meva promoció, i enguany he estat reconeguda un cop com a millor jugadora de la setmana, just abans del Nadal. Les distincions m’han donat encara més ànims, i m’han fet veure que tot treball i sacrifici té una recompensa.

- Està millor valorat l’esport? - Ser esportista als EUA sempre té un valor afegit. El que allà he viscut és molt diferent del que estava acostumada. El joc és més ràpid, menys tècnic i pot semblar una mica desendreçat. Com a tot arreu, l’esport femení està menys valorat que el masculí, i als EUA també, però destinen més recursos econòmics.

- Quin canvi... - Les beques esportives van lligades al rendiment acadèmic. Es vetlla perquè els joves puguem compaginar estudis i esport. Jo volia fer fisioteràpia, però no ha estat possible, perquè el pla d’estudis de la carrera als EUA no lliga amb els anys de beca que ens concedeix la NCAA als esportistes. Per això he triat una carrera que equivaldria a Biomedicina a Catalunya. El meu somni seria jugar uns anys com a professional, tornant a Europa. La carrera de l’esportista és molt curta, per això és molt important estudiar.