Joan Gamundi: «Vam ser pioners plantant la llavor del sindicats agraris»

Joan Gamundi, de 82 anys, ha dedicat tota la seva vida a l’agricultura, treballant com a pèrit al Baix Camp. Recentment ha publicat El Grup Actiu de Pagesos de Mont-Roig i d’Alforja.

Com va arribar a Reus?

Vaig arribar-hi l’any 1965, i ho vaig fer com a pèrit agrícola. Després d’estudiar quatre mesos vaig opositar per a la plaça a l’Agència de Servei Agrari, que per aquella època estava al raval de Sant Pere. Era una oficina petita.

Quina era la seva feina al territori?

La nostra missió era anar pels pobles donant conferències, cursets, i altres demostracions, com la d’esporga d’arbres. També els proporcionàvem informació de noves tecnologies que tenien a l’abast i no aprofitaven. Normalment havíem de formar-los a la nit o les tardes, que era quan els pagesos tenien temps per a nosaltres.

Entenc que a vegades era complicat donar l’abast...

Ens movíem pel Baix Camp, Tarragonès i una mica de Priorat, Cornudella de Montsant i poca cosa més, ens organitzàvem bé.

Quan va començar els projectes que explica als seus llibres?

El detonant va ser l’any 1966. La marxa del meu cap a Girona em va deixar a mi com a encarregat. Veia que les xerrades tenien els seus resultats sí, però la creació de grups de pagesos podia arribar a ser més efectiu. Així que l’any 1968 vam iniciar el primer projecte a Mont-roig del Camp, conjuntament amb uns 25 pagesos, que van començar una formació contínua, en la que cada 15 dies es reunien al poble per a aprendre. Ja l’any següent vaig engegar-ne un altre amb 20 membres a Alforja, aquest molt més centrat en els avellaners de secà de la zona. Va ser molt ben rebut per la gent.

Va tenir algun problema?

Una vegada va aparèixer a les oficines un director general, comentant que la forma associativa era il·legal, i que els posés en una cooperativa, però jo no en vaig fer cas d’això. Tampoc no va tornar, i sabia que aquell home m’ho deia de bona fe.

En què consistien aquestes activitats agràries?

Una primera part eren viatges culturals i tècnics pel sud de França i Girona. Estàvem a ple franquisme i poder parlar amb agricultors de la zona, cambres oficials i instituts tècnics ens va ajudar molt a desenvolupar-nos tecnològicament. La segona tenia un impacte local, fèiem camps d’experimentació. Solíem dedicar-hi una hectàrea, on plantàvem patates, panís o avellaners, però hi posàvem herbicides, rec per degoteig, adobs... Provàvem totes les tècniques que havíem vist anteriorment.

Interactuaven els dos grups? Quina relació tenien entre ells?

I tant! Un cop a l’any s’ajuntaven, posant en comú tot el que havien après, mentre jo ho documentava tot. Amb tot aquest material he pogut escriure els dos llibres.

I què n’ha fet dels documents?

En total durant aquells vint anys he acumulat set caixes, que vull cedir passat l’estiu a la biblioteca Xavier Amorós, on recopilen papers relacionats amb l’horticultura.

Finalment, aquests grups van acabar desapareixent.

Durant els anys setanta i vuitanta les agrupacions van funcionar molt bé, però l’aperturisme del país i l’entrada del lliure mercat va obligar-nos a gestionar subvencions i ajuts pels pagesos, més que a instruir-los.

Què en van treure d’aquell projecte?

Vam ser pioners, plantant la llavor dels sindicats agraris, en van sorgir molts després. Els llibres són un homenatge als membres dels dos grups i les seves famílies.