Primera baixa al govern municipal i al ple de l’Ajuntament de Reus només tres mesos després de la seva constitució. Carles Prats, número quatre de la llista d’ERC i regidor d’Empresa, Formació i Ocupació, ha renunciat al càrrec, abandona la primera línia de la política i serà substituït per Òscar Subirats. No és un fet excepcional fer les maletes poc després de ser elegit a les urnes. Desfetes electorals o desavinences polítiques són les causes habituals. El que ja és més insòlit és que el partit afectat esculli el pitjor argumentari possible per justificar-ho.
La cap republicana, Noemí Llauradó, va assegurar que la decisió «està consensuada des de fa temps i, per aquesta raó, també fa temps que estem treballant en el seu relleu» i Prats va dir que al seu grup «fa temps que saben que la decisió està presa. Després de quatre anys molt intensos per a mi aquest és un final d’etapa». Però cap dels dos va aclarir les motivacions concretes de la renúncia.
Si haguéssim de fer cas de les explicacions públiques de Llauradó i Prats, hauríem de concloure que ambdós són uns irresponsables que han pres el pèl al seu electorat. El regidor per presentar-se a les municipals sense tenir intenció d’exercir la tasca i la representació atorgada pels seus votants, i la cap de llista per emparar-ho alegrement.
Com que aquesta frivolitat s’escau poc amb la trajectòria política i professional de Carles Prats, aquest cronista pensa que la raó de fons ha de ser una altra i, de no mediar algun motiu personal de força major, el context apunta cap al Mercat del Carrilet.
Acord per fer el contrari
Prats es va deixar la pell la passada legislatura defensant la inviabilitat del Carrilet contra el parer dels paradistes supervivents. Informes que avalaven la davallada del model comercial, el deteriorament de l’edifici i el cost inassumible de la rehabilitació, la gestió municipal amb irreversibles pèrdues anuals... L’errada d’anunciar el tancament enmig dels estralls de la pandèmia va haver de ser corregida amb una pròrroga de les concessions, mentre es dissenyava un nou equipament que replantegés el tipus d’oferta i gestió, emmarcat en el projecte de reforma del barri.
El gir sobre el Carrilet ha comportat, de retruc, una pèrdua de pes específic de la Regidoria d’Empresa
La compra d’un immoble per a acollir-lo a l’avinguda del Carrilet i l’anunci de licitació de la redacció del projecte del nou mercat van ser els darrers passos abans de les municipals del 28-M. Unes eleccions que van donar la victòria i l’alcaldia al PSC, que s’havia oposat frontalment a tancar l’actual Mercat del Carrilet.
L’’alcaldessa, Sandra Guaita, va imposar el seu criteri sobre l’assumpte al pacte de govern amb ERC i, en conseqüència, Prats va perdre les competències sobre els mercats –i també els polígons industrials–, que van passar a mans del regidor de Promoció Econòmica, Josep Baiges. No és un detall menor que el primer acord de govern presentat públicament per Guaita fos mantenir la ubicació actual del Mercat del Carrilet, alhora que donava continuïtat a la resta del projecte de transformació urbanística de l’entorn.
Participar en un govern que fa el contrari del que tu has defensat sobre un dels principals contenciosos polítics de la passada legislatura no és un plat de bon gust. I el gir, a més, ha comportat una pèrdua del pes específic de la regidoria. Si el Carrilet és la causa última de la renúncia de Prats, explicitar-la hauria resultat un lloable exercici de coherència personal i política, més que una infidelitat al pacte de govern. I la política no en va sobrada de gestos d’aquesta mena.
Carles Prats va ser el fitxatge estrella d’ERC a les municipals de 2019, atès el seu destacat currículum com a cap d’empreses del sector paperer i posteriorment com a director general de Vermuts Miró. En aquest sentit, crida l’atenció com els empresaris i directius fitxats pels partits per incorporar-los a l’Ajuntament tenen tendència a plegar abans d’hora. La llista d’exemples és notable. Mal símptoma, igual que la dificultat actual –quasi impossibilitat, si mirem les llistes– de trobar-ne de nous que es vulguin involucrar en política.
Millor que els periodistes, el balanç de la gestió de Prats al consistori el poden fer les empreses, comerciants i paradistes que han viscut de prop les seves iniciatives sobre els Mercats, els Espais Vius o l’Escola d’Oficis –de fet, caldrà esperar uns anys per valorar-ne els resultats fefaents–. I també de la seva fal·lera per visitar i conèixer el teixit industrial i comercial de la ciutat.
Des de la perspectiva d’un simple observador, saltava la vista que el seu tarannà personal el va convertir ràpidament en un referent dins el grup municipal d’ERC. I, per qüestió d’edat, ha estat l’encarregat de lliurar la vara d’alcalde als dos últims posseïdors.
Precisament al ple d’elecció de Sandra Guaita va deixar un bon detall de responsabilitat institucional i saber estar quan el regidor de la CUP que l’acompanyava a la mesa d’edat no va voler lliurar la medalla corporativa amb l’escut de la ciutat als regidors electes de Vox. Prats ho va fer ràpidament ell mateix, evitant que aquell mal gest interferís en un acte que no anava d’exhibir el que cadascú pensa de la ultradreta, sinó d’aplicar la voluntat popular expressada a les urnes.
