«Quin xou ahir, oi?». És una de les primeres frases que escolto des de fora d’una botiga al carrer Sant Joan. És qualsevol tema de conversa d’avui, la situació que ben poques persones haurien pogut imaginar. Encara que aquesta apagada històrica es vivia fa escasses hores, al carrer sembla que tot ha tornat a la normalitat. La gent passeja pel carrer com si res, amb els telèfons mòbils en funcionament, els semàfors, els comerços. Ara bé, hi ha algunes restes que deixen pistes del que va passar una vegada va caure el sol aquest dilluns a la nit.
En aquest mateix carrer Sant Joan, tot just abans d’arribar a la plaça Prim, trobo uns tècnics arreglant una persiana metàl·lica. M’imagino què els passa, però pregunto igual. «La van forçar ahir al vespre per a poder tancar la botiga», m’explica el tècnic. El tancament està clarament doblegat, el tècnic l’ha de forçar encara més per a poder-lo arreglar. Però, què va passar per arribar fins aquest punt?
El sol queia a quarts de nou del vespre, és primavera i la nit arriba una mica més tard. «A la tarda ja ens vam unir uns quants treballadors del carrer per a organitzar-nos». La botiga Qui’k va ser el punt de trobada de diversos propietaris i treballadors de locals del mateix carrer que es van unir per a fer xarxa i pensar què fer una vegada arribés la fosca nit i preveient que l’electricitat encara no hauria tornat.
«A les 19.30 hores ja havia tornat la llum a part del carrer Sant Joan, però els més pròxims a la plaça Prim encara no en teníem», explica la Susanna Segura, de la Qui’k. «Estàvem preocupats perquè les portes de vidre, les bufes i cauen. No podíem baixar persianes i vam decidir organitzar-nos». La xarxa veïnal es va convertir en una «festa dins del drama».
La Susanna m’explica que, mentre buscaven matalassos i organitzaven torns per a dormir algunes hores en cada botiga, va aparèixer un nou personatge a la història: «Va arribar i va dir que ell es dedicava a arreglar persianes mecàniques i que ens podia ajudar a forçar per tancar-les. Que estava a casa i allà no hi feia res, que preferia venir a ajudar-nos». Ell va ser qui va aconseguir, amb l’ajuda d’unes quantes persones més, tancar la persiana que he vist que arreglaven aquest mateix matí.
La llum la van recuperar vora la una de la matinada. En aquell moment ja havien començat els torns. Els qui hi havia van poder tancar i no hi va haver cap incidència. «Amb aquesta xarxa de suport improvisada, em van demostrar que encara ens queda esperança en les persones», acaba dient la Susanna.
Una altra història és la de la Meritxell, de la Tomàs Barberà de la plaça del Mercadal. «Vaig veure que la persiana no la podria baixar. De fet, una patrulla dels Mossos d’Esquadra es va oferir per ajudar-me a forçar la valla, però no vaig voler», explica. Ja s’olorava que aquest truc li podria sortir car. Abans de marxar, va buidar les vitrines que donen al carrer perquè patia que les poguessin trencar fàcilment. Justament l’enganxo tornant a col·locar el producte en aquestes estanteries que donen al carrer.
«Jo me’n vaig anar a les 20 hores cap a casa, però no em vaig quedar tranquil·la», de manera que després de sopar se n’hi va tornar. En el seu cas, va aparcar el cotxe davant la botiga, i per una distància que són poc més de dos metres, assegura que no veia la porta. La foscor era total. «La plaça feia por. S’apropaven llums, llanternes... i paties».
Igual que les del carrer Sant Joan, la llum va tornar vora la una de la matinada. Una vegada l’electricitat va tornar, la persiana va poder baixar i així va poder tornar a casa amb tranquil·litat. Ara bé, a la botiga dels Barberà també van tenir producte estrella: «Vaig vendre moltes piles!». També algun transistor, encara que sigui d’estètica infantil.