Reus s’encén amb mulasses, masclet i foc

Reus va despertar aquest dissabte amb aquella vibració inconfusible dels dies grans, quan l’aire porta ressons de timbals, olor de pólvora i una expectació que només es viu a la ciutat que es prepara per obrir el seu cor a la Festa Major.

El dia va estar marcat per una trobada singular, gairebé ritual: la colla gegantera de Reus va exercir d’amfitriona, com qui obre les portes d’un palau, i ho va fer acollint sis mulasses forasteres, vingudes per unir-se a la nostrada mula reusenca en una dansa col·lectiva de tradició i germanor. Els gegants de la ciutat, cicerones solemnes i plens de gràcia, van guiar la comitiva amb pas majestuós, recordant-nos que la festa no és només espectacle, sinó també patrimoni compartit i herència viva.

Misericòrdia no comença amb un acte concret, sinó amb la comunió de tots ells

Enguany, la trobada ha adquirit un relleu encara més simbòlic: ha estat part de la celebració dels tres-cents anys de la mulassa reusenca, una efemèride que converteix la seva presència en més que una dansa festiva, en un acte de memòria i orgull col·lectiu. Tres segles de passos, salts i mirades còmplices amb la ciutat han fet de la mulassa no només un emblema del seguici, sinó també un mirall on Reus s’hi reconeix i s’hi projecta fidel a la seva essència.

La mulassa, també, ha tornat a exercir el seu paper més tendre i alhora més profund: el d’acompanyar els infants més petits en aquell trànsit subtil que els fa deixar enrere la primera infantesa per començar a caminar cap al món dels grans. El ritual del xument, més que un obsequi, és una promesa on es converteix en una presència constant que els veurà créixer, jugar i aprendre, esdevenint en ella un símbol del pas del temps i un fil invisible que uneix generacions sota la mirada atenta de la bèstia tricentenària. En rebre el seu xument, els infants no només són acaronats per la festa, sinó que són reconeguts per la comunitat i acollits sota la protecció de l’animal en un gest senzill, però que adquireix la dimensió d’un pacte: la mulassa, testimoni del temps i de les generacions, els acompanyarà en el camí de créixer, com a símbol de vida i de continuïtat en el cor de Reus. Però la ciutat no coneix les pauses en aquests dies de setembre. Mentre la plaça i els carrers ressonaven amb les passes dels gegants i les crineres de les mulasses, el concurs de masclets va convergir amb el correfoc infantil, i va omplir el cel de trons i fum, en aquella simfonia pirotècnica que fa tremolar el terra i el cor a parts iguals, generant milers de guspires i rialles pels carrers, i dibuixant amb el foc camins efímers de corredisses i colors.

El concurs de masclet va esdevenenir, un cop més, l’ànima líquida de la Festa. La plaça Prim es convertí en centre on la beguda es va servir entre sorolls de gots i veus que vibren. La ciutat ha reafirmat la seva manera única d’entendre la celebració: amb la beguda com a símbol de convivència i d’identitat compartida.

Tot plegat va configurar un mosaic intens i vibrant, on la solemnitat de les figures gegantines va dialogar amb la brutal bellesa del foc i el ritme ancestral de la pólvora. Ara, més que mai, ha quedat clar que la Misericòrdia no comença amb un acte concret, sinó amb la confluència de tots ells, com afluents que es troben en un únic riu festiu.

Reus, fidel a si mateixa, ha escrit una nova pàgina d’aquest relat col·lectiu que combina poesia popular i orgull cívic amb tota la intensitat que només ell sap desplegar.