Festa major d’adveniment i promesa en el primer cap de setmana de festa a Reus

Aquest primer cap de setmana de Misericòrdia ha estat un primer tast i una invitació; a sortir, a ballar, a escoltar i a reconèixer-se.

En un matí de setembre que sembla encara carregar el color d’un estiu pesant, varen coincidir les trobades de diverses entitats.

Mentre la Cucafesta ressonava entre els límits de la plaça de la patacada, el superadrac sortia un cop més del seu amagatall, aquest cop acompanyat de la tortuga del Vendrell, per fer camí plegat anunciant la festa entre les llambordes del centre de la vila.

Com a colofó d’aquesta jornada fruitosa, el Ball del Tretze, no solament ball, sinó poema en moviment, va sortir al carrer, en sortida excepcional com ho fa ja cada Misericòrdia, plena de solemnitat i de festa alhora. Amb una dignitat antiga i una força viva, els balladors i les balladores, vestits de blanc i lila, amb bastó i escut-rodó, van encarar el ball amb tots els versos, amb aquella petita commoció que provoquen les paraules dites i no només escoltades.

Perquè aquest Ball del Tretze no és només un ball que es dansa i s’escolta: és un diàleg, una narració, una peça de recull que porta al present una història que toca el dolor, la victòria i la derrota, però sobretot la memòria i la comunitat. Mossèn Joan de Vic no és un sant, ni és un personatge de missa; és un antiheroi, com l’han descrit els estudiosos, un senyor de guerra que torna afligit, que ha lluitat, que ha perdut, i que no té mitjans per enterrar-se. Això, posat sota la llum de la festa, ressona amb tots aquells que han perdut, amb tots els que tornen, amb tots els que no troben fulla de pau alhora que acarona la sàtira intrínseca dins les seves veus.

No és un ball que es vesteixi només de gala folklòrica: porta dins seu la història del gremi de sabaters, de la gent humil que mantenia viu un imaginari, un relat oral, que ha sobreviscut a les desaparicions, a l’oblit, a la modernitat que el volia esborrar. Va ser recuperat l’any 1983 amb moltes parts reconstruïdes, però conservant l’esperit, la lletra, el vestit blanc i lila, els bastons i els escuts rodons.

Quan el Ball del Tretze va començar el seu recorregut ahir pels carrers antics amb tot el vers que normalment calla, era com si la festa es mostrés en la seva faceta més honesta.

No sols lluïa per la festa, sinó per la veritat que s’amaga darrere la dansa, darrere els bastons i, sobretot darrere les veus que salten pels carrers.

I així, amb el crit dels infants, la dansa dels cossos i la mirada atenta de bèsties i veïns, la ciutat s’endinsa en l’adveniment de la festa. Misericòrdia no arriba, renaix cada setembre, com una onada que tot ho cobreix i tot ho retorna, recordant que la festa és memòria viva, promesa compartida i present ardent.