La llegenda feta moviment; Misericòrdia del relat a l’al·legoria

La patrona de la ciutat torna un any més a la Prioral, com a segment viu de la presència col·lectiva dels reusencs i de les seves necessitats socials i transcendentals, sempre tornadisses i mai resoltes del tot. La Festa Major de Misericòrdia apareix com un altre llenguatge per entendre la consciència mundanal del temps reusenc: un contrapunt a la solemnitat de Sant Pere, menys jeràrquic i de caràcter més popular. Amb un domàs laic escollit pel poble, la patrona pren la funció d’eix ciutadà i no pas únicament de centre religiós. La dansa, la identitat i la memòria col·lectiva s’hi entrellacen, especialment des de la segona meitat del segle passat, per constituir una festa nova i viva que ens parla del passat, del present i de com construïm tradició.

En aquest context, 433 anys després de l’advocació mariana que, segons la llegenda, s’aparegué davant la pastoreta Isabel Besora, l’Orfeó Reusenc ha tornat a portar sobre l’escenari un espectacle etnocoreogràfic que reviu el relat fundacional de la Misericòrdia. Des del 2017, Misericòrdia: de Reus al cel s’ha consolidat dins la programació festiva, donant cos a aquella salvació miraculosa de la vila del 1592 i humanitzant amb sensibilitat un relat que, sense l’art, podria quedar soterrat sota la freda empremta del temps.

Ahir al vespre, el públic va poder gaudir de gairebé cinquanta minuts d’emoció i moviment. El simbolisme arcaic de la llegenda es despullà de la seva matèria, convertint-se en al·legoria pura a través dels cossos i gestos dels dansaires. Sense diàlegs, sinó veu coral, la peça va ser una autèntica bomba sensorial, capaç de transmetre les batzegades d’una ciutat en perill i la devoció posterior envers el miracle.

Aquest muntatge, amb la seva lírica celestial, és més que una exaltació de la identitat reusenca: és una porta d’entrada a la sospita que tradició i societat civil no són sinó dues cares de la mateixa moneda. Que, quan expliquem les nostres llegendes i construïm relats compartits, el que realment fem és rellegir-nos i entendre’ns a nosaltres mateixos.

I és que, tot i les mancances documentals dels primers temps, la llegenda de la Misericòrdia no s’ha aturat amb el pas dels segles. La memòria popular mai no es resigna al buit: l’omple amb noms i dates, amb imatges i certeses que consoliden la història com a pròpia. Així, la tradició ha anat posant rostre a la visionària, calendari a l’aparició i carn al miracle. La incertesa s’ha convertit en relat compartit; la fe, en història viva.

Per això, independentment de si la visionària fou pastora, si es digué Isabel Besora o si va existir realment, avui, aquí i ara, és més viva que mai dins la dansa, la festa i els carrers de Reus.