Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

El polític dels cabells llargs

‘Ventura Gassol. Una biografia política’. Manel Pérez Nespereira recupera la figura immensament popular i paradoxal del poeta, activista i conseller selvatà

| Actualizado a 03 julio 2022 11:27
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Que un catòlic fervent com Ventura Gassol visqués i tingués dos fills amb una dona casada a ulls de la llei i l’Església –en realitat, separada, després d’un desventurat matrimoni amb un oncle que la va deixar– és una de les dramàtiques paradoxes que marcaran la vida personal i política de Ventura Gassol i Rovira (la Selva del Camp, 1893-Tarragona, 1980), conseller d’Instrucció Pública i de Cultura de la Generalitat de Catalunya de 1931 a 1936.

Divendres es va presentar al seu poble la biografia més completa publicada fins ara sobre Gassol. Sorprèn que la figura d’un protagonista de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera, dels fets de Prats de Molló, de la proclamació de la República, de la Generalitat de Macià i Companys, de la política cultural i educativa de la Catalunya republicana, del 6 d’octubre, del salvament de vides i patrimoni durant la Guerra Civil, de l’exili a França... no hagués estat objecte d’un estudi exhaustiu.

Ventura Gassol. Una biografia política, de Manel Pérez Nespereira, editat per la Fundació Josep Irla, recupera la memòria d’un dels polítics més populars del catalanisme, gràcies a la seva oratòria abrandada i enfervoridora i a la seva imatge de poeta romàntic, amb cabellera i corbatí.

Dues fugides

La carrera eclesiàstica a què va renunciar abans d’acabar els estudis serà un dels fils conductors de les seves paradoxes, des que abandonà el seminari perquè la poesia, la política i les dones l’atreien més que el sacerdoci.

Així, el seu primer exili comença el 1924 quan la policia es presenta al seu domicili a Barcelona per detenir-lo i fuig pel balcó en pijama. S’amaga en una església, on un conegut l’ajuda a marxar disfressat de capellà fins a Valls i Tarragona, i d’allí cap a França. Dotze anys després, esclatada la Guerra Civil, ha de tornar a exiliar-se de Catalunya, aquest cop per evitar ser una víctima més dels escamots d’assassins de la CNT/FAI, després d’ajudar a fugir molts religiosos i persones d’ideologia catòlica i conservadora, proporcionant-los passaports i documentació falsa perquè puguin sortir del país.

El seu destí queda segellat l’octubre de 1936 quan, arran de l’assassinat d’un amic seu, increpa i acusa els membres anarcosindicalistes del Govern de la Generalitat. La seva vida està en perill imminent i ha de fugir de Barcelona amagat en una camioneta de traslladat de mobles per poder arribar a l’aeroport del Prat i volar cap a França.

El mateix home que havia escapat de l’Espanya d’Alfons XIII i la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, també ha de marxar d’amagat d’una Catalunya republicana on la Generalitat ha perdut el control del carrer a mans de les milícies de la CNT/FAI.

Val a dir que la seva oposició a aquesta espiral de violència i destrucció li salvarà posteriorment la vida, quan un tribunal francès refusarà extradir-lo a l’Espanya de Franco gràcies, entre altres, al testimoni del cardenal Vidal i Barraquer, un dels eclesiàstics que havia protegit.

El llibre de Pérez Nespereira ens retrata un polític d’un perfil avui en extinció: el gran orador que enardeix les masses amb discursos improvisats gràcies als seus recursos literaris i poètics. Altres qüestions, però, no queden tan allunyades de la realitat actual, com el diferent tractament i valoració que fa la premsa catalana i espanyola de l’agressió patida a Madrid el 1932, sent diputat a Corts, enmig de la tramitació de l’Estatut.

Un atemptat i una reculada

Quan surt de la seva habitació de l’hotel per anar al lavabo, Ventura Gassol és assaltat per cinc individus de l’extrema dreta, que intenten immobilitzar-lo per tallar-li els cabells. El conseller es resisteix i rep un tall en un braç, però la cridòria i el terrabastall de la baralla alarmen altres hostes, que surten al passadís i els agressors opten per escapolir-se, mentre Gassol va a buscar una pistola i empaita un dels fugitius, a qui etziba un tret sense tocar-lo.

Les diferents narracions de l’escena que fan els diaris d’aquí i d’allà no tenen pèrdua, i crida especialment l’atenció com a Madrid l’atemptat és tractat amb més escarni que repulsa per la premsa monàrquica i dretana.

Però si un episodi ens porta directament a pensar en la política actual és el de la proclamació de la República Catalana. El 14 d’abril de 1931 al vespre, el president Francesc Macià va radiar l’històric missatge on proclamava «la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica». El text originari, escrit per Gassol, sembla que resultava massa líric i Carrasco i Formiguera hi va fer alguns retocs.

En qualsevol cas, després de tres dies de discussions entre el Govern provisional de la República espanyola i Macià i els seus, a Ventura Gassol li va pertocar pronunciar unes altres paraules igualment històriques. A les 10 de la nit i des del balcó de Palau, va anunciar que «el Consell de Govern ha resolt actuar d’ara endavant sota el nom de gloriosa tradició de Govern de la Generalitat de Catalunya».

Comentarios
Multimedia Diari