La casa dels plutòcrates

Divendres va fer cent anys del naixement del poeta Gabriel Ferrater i Soler. Els seus pares, Ricard i Amàlia, s’havien casat el 1921 i havien anat a viure temporalment a la casa del raval de Santa Anna, 80, on el 20 de maig de 1922 va néixer el seu primer fill. No hi van residir gaire temps, perquè poc després es van traslladar al que havia de ser el domicili familiar al mateix raval, un cop acabada la seva construcció. Coincidint amb el centenari del poeta, la seva casa natal llueix una placa en homenatge a un dels grans referents de la literatura catalana del segle XX.

Com passa sovint, la fisonomia actual de la casa té poc a veure amb quan era la llar dels Ferrater. El que ja no és tan freqüent és que un immoble hagi estat residència de tants personatges rellevants com el del raval de Santa Anna, 80. De fet, diria que cap altre de la ciutat ha tingut una successió de propietaris tan rics i influents. Autèntics plutòcrates, en el sentit més literal del terme.

Gràcies a l’historiador Pere Anguera sabem com va ser la reforma que va donar lloc a l’espectacular edifici noucentista actual i la successió de distingits propietaris que ha tingut. En canvi, no és gens conegut , però igualment remarcable, qui hi havia residit abans i com la casa prèvia i les de la cantonada amb la plaça Catalunya van acabar a les seves mans.

Banquers, alcaldes...

Anem a pams. Anguera explica que el 18 de gener de 1922, el contractista Narcís Monné presenta a l’Ajuntament en nom de la propietària, Roser Musté –esposa del financer Evarist Fàbregas– el «projecte de reforma i reconstrucció parcial» de la casa, dissenyat per l’arquitecte reusenc Josep Simó Bofarull i que inclou els immobles veïns amb façana a la plaça Catalunya i el carrer Dr. Robert. Aquesta data fa pensar que els Ferrater va marxar just abans de l’inici de les obres, que es devien enllestir l’any següent, atès que la farmàcia Serra de la planta baixa s’hi va instal·lar el 1923.

La fallida del Banc de Catalunya el 1931, i de retruc del Banc de Reus, van provocar la ruïna de Fàbregas, que poc abans havia estat l’alcalde electe que havia proclamat la República. El filantrop reusenc va haver de vendre la seva flamant residència i moriria a Barcelona el 1938.

El nou comprador va ser el farmacèutic Josep Ornosa i Soler, hereu de la farmàcia que el seu oncle, Antoni Serra Pàmies, tenia als baixos. El Dr. Ornosa va convertir-la en un modern dispensari de medicaments, molts dels quals patentats per ell mateix, i el 1950 va ser nomenat alcalde de Reus, però va morir sobtadament l’any següent.

El 1957 la casa va ser adquirida per l’industrial Joan Busquets Crusat, un dels principals empresaris reusencs de l’època, i avui continua pertanyent als seus descendents.

Fins aquí la història és ben coneguda, però des d’abans de tot això l’immoble ja havia estat cobejat per altres acabalats reusencs per la seva bona ubicació.

El 1889, les cases que ocupaven el xamfrà entre el raval i la plaça Catalunya pertanyien als hereus de l’hisendat Pere Sardà, com també l’antic Saló Filharmònic ubicat a l’actual carrer Dr. Robert. Entrada en decadència, aquesta sala de balls i espectacles va ser llogada com a magatzem i oficines per la Casa Vilella, convertint-se en la seu central dels seus negocis comercials, industrials i bancaris. El seu fundador, Joan Vilella Llauradó, va comprar-la mitjançant una operació que va incloure la concessió de préstecs amb garantia hipotecària als venedors, que devien passar per dificultats econòmiques.

No costa imaginar que la finalitat última fos fer-se amb tot el conjunt per bastir el domicili familiar al costat de l’empresarial. Això es va materialitzar a començaments del segle XX, quan el negoci ja estava dirigit pel seu fill gran, Joan Vilella Estivill, que es va traslladar a viure al número 80 del raval de Santa Anna amb la seva esposa, Conxa Puig, mentre que en un altre dels pisos s’hi va instal·lar el seu cunyat, el popular fotògraf Esteve Puig.

Conxa i Esteve Puig havien nascut a Saragossa i eren fills d’un dels socis fundadors de la Casa Vilella. La seva mare era reusenca i, en quedar orfes, els dos germans es van traslladar a Reus, on Conxa es va casar amb el primogènit Vilella i Esteve es va convertir en un dels pioners de la fotografia a la ciutat, amb l’estudi Fotografia Artística E. Puig i l’edició de famoses sèries de postals.

L’enorme dimensió que van anar assolint els negocis de la Casa Vilella, especialment arran de l’obertura d’una gran indústria vidriera a Barcelona, van obligar Joan Vilella a anar-se’n a viure a la Ciutat Comtal, el que probablement li va fer abandonar la idea de reformar la casa i les adjacents. Finalment, el conjunt va passar a mans d’Evarist Fàbregas, que va unificar i refer tot l’immoble, bastint l’elegant edifici d’estètica noucentista que avui coneixem.

Vilella i Fàbregas són probablement els dos empresaris i financers reusencs més importants del segle XX, i que tots dos haguessin cobejat i viscut a la cantonada del raval i la plaça de Catalunya i s’haguessin traspassat la propietat és ben curiós.