A les acaballes del franquisme, el Plan Gerontológico de la Seguridad Social va promoure la construcció de grans residències basades en un nou model d’atenció als jubilats. El segon d’aquests moderns equipaments a Catalunya, i primer a la província de Tarragona, es va fer a Reus. Aquella Residencia y Hogar del Pensionsta, oberta el 1975, va marcar un abans i un després en l’assistència a la gent gran a la ciutat, que fins aleshores comptava amb l’asil de les Germanetes dels Pobres i poca cosa més.
El projecte va servir també per acabar amb la llarga polèmica sobre l’ús d’aquell solar municipal, que l’Ajuntament havia intentat, sense èxit, que acollís el nou edifici de l’estació de Renfe del passeig Mata, per així alinear-la amb el carrer Ample. I tampoc va fructificar un acord amb la Caixa d’Estalvis Provincial de Tarragona per a construir-hi una estació d’autobusos, inexistent en aquella època, de manera que el descampat en qüestió va continuar allotjant els circs que passaven per la ciutat.
Però aquestes decepcions van tindre una contrapartida positiva, perquè l’Ajuntament va poder oferir uns terrenys molt ben situats quan la Seguretat Social buscava emplaçaments arreu del país per construir les seves flamants residències de jubilats.
Paradoxalment, el projecte endegat pel règim franquista constituïa una irònica reparació històrica, perquè s’aixecava en una part de l’espai ocupat per l’antiga Casa de la Caritat, destruïda pels bombardejos de l’aviació feixista durant la Guerra Civil.
Quatre anys d’obres
Les obres van començar el 1971 i es van allargar quatre anys. El juliol de 1975, després d’una inversió de 77 milions de pessetes, l’equipament estava enllestit. Uns mesos abans es va obrir el període d’inscripció pels pensionistes, que havien de ser jubilats, vidus o invàlids de més de 60 anys. Els residents havien de contribuir amb el 75% de l’import de la seva pensió i, pels casos de les pensions més baixes, el 25% restant que quedava en poder del beneficiari no podia ser menor de 800 pessetes mensuals.
Com que des de bon començament va quedar clar que la demanda seria superior a les 150 places disponibles, les suspicàcies sobre favoritismes i privilegis en les adjudicacions es van estendre ràpidament per la ciutat i van generar gran malestar entre els no admesos.
No és d’estranyar que les places estiguessin tan sol·licitades, perquè els serveis de la nova residència significaven un pas de gegant en l’assistència a la gent gran. De les vuit plantes, les dues primeres eren pels serveis comuns: cuina, menjador, bar, salons, bugaderia, perruqueria, biblioteca, capella, dispensari mèdics, rehabilitació, podologia, teràpia ocupacional, etc. I les sis plantes superiors estaven ocupades per habitacions, acompanyades de banys geriàtrics i sales de televisió.
En total hi havia 99 habitacions, 51 dobles –amb cuina i nevera– i 48 individuals. La norma per accedir a una habitació doble era que la condició de pensionista del marit comportava el dret de residència del matrimoni. A les plantes baixa i primera quedava la Llar del Pensionista, de la qual tots els jubilats i persones majors de seixanta anys es podien fer socis i participar dels serveis i activitats. Una trentena de treballadors atenien els 150 residents.
Un comentari a la premsa oficialista de l’època és il·lustratiu de la nova política envers la tercera edat que havia inspirat una residència «hecha para la generación que más derechos tiene ante nosotros: la de la España agria, pobre; la de la España de la guerra; la de la España de la reconstrucción; la de la España de las penas y fatigas, y hay que darles la España de la comodidad, de la tranquilidad».
Amb la reinstauració de la Generalitat, el 1983 la residència va ser traspassada a l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), organisme posteriorment integrat al Departament de Benestar Social. Ara, quasi mig segle després de la seva obertura, el Govern de la Generalitat ha decidit tancar l’equipament pels problemes estructurals que pateix l’edifici –que és propietat de l’Estat–, i està per veure si es podrà rehabilitar o s’haurà de construir de nou en un altre emplaçament, alhora que es recol·loquen els avis, de manera també sense determinar.
Com que el mal estat del bloc era una contingència coneguda des de fa anys, si s’ha arribat a aquesta situació sense cap solució prevista, hem d’atribuir-ho a un problema d’incapacitat. Potser econòmica, per les mancances pressupostàries del Departament de Drets Socials. O potser política, per la tardança dels seus successius responsables en afrontar la qüestió. O per les dues coses a la vegada.
