Memòria ciutadana

Si dijous al vespre alguna desgràcia hagués sacsejat la seu de la Fundació Privada Reddis, la ciutat s’hauria quedat sense una bona part dels actors protagonistes del seu present i de la seva història recent. Fins i tot les institucions supramunicipals haurien quedat escapçades. El curiós del cas és que el motiu de la trobada no era cap esdeveniment polític o econòmic, ni cap acte de reconeixement o comiat, sinó la presentació d’una iniciativa per explicar els últims cinquanta anys d’història de Reus.

La Fundació Privada Reddis lidera el projecte Reus 1970-2020: la transformació d’una ciutat, un exercici multidisciplinari de memòria històrica sobre l’evolució i els canvis al darrer mig segle, un dels períodes que ha comportat una de les metamorfosis més importants en l’evolució del municipi.

Comissariat pel periodista i patró de la Fundació, Josep Maria Martí, i amb el suport del Centre de Lectura i l’àrea de Cultura de l’Ajuntament, constarà d’un cicle de conferències, una sèrie de televisió produïda per Canal Reus, una exposició a la Biblioteca Xavier Amorós i un llibre-catàleg.

Ara que vivim temps de revisions del nostre passat recent, benvingut sigui un plantejament interdisciplinari que no parteixi de pressupòsits relacionats amb els conflictes polítics actuals.

No dic que no calgui revisar el final del franquisme, la transició a la democràcia i tot el que va vindre després. Ans al contrari, ara que tenim molta més perspectiva històrica sobre aquella època, és una tasca pendent que ens pot ajudar a interpretar millor el present i encarar amb més criteri el futur. El que passa és que endinsar-s’hi des de la subordinació als postulats ideològics del present tendeix al maniqueisme, bé per idealitzar, bé per menysprear aquell període.

Una fotografia inèdita

Si avui es multipliquen els polítics que no tenen miraments a tergiversar la realitat en funció dels seus interessos i creences, que no faran amb la interpretació de la història. Per això, és una bafarada d’aire fresc un projecte de recerca i debat sobre el passat recent que busqui aportacions tan diverses d’experts, testimonis, generacions i llenguatges.

Bona prova d’aquesta vocació és la fotografia que il·lustra aquesta crònica. Gràcies al fotoperiodista Alfredo González i a la inestimable col·laboració de Carlota Martí, el Diari va reunir als cinc alcaldes de Reus presents a l’acte. És a dir, els cinc alcaldes de Reus vius, amb perdó per l’expressió. Josep Francesc Llevat (1973-77), Miquel Colàs (1977-79), Josep Abelló (1985-99), Lluís Miquel Pérez (1999-2011) i Carles Pellicer (2011-). No em consta que existeixi cap precedent d’aquesta imatge.

Són les cinc persones que més poden explicar de la política i l’administració municipal del darrer mig segle. Una visió parcial, però indubtablement privilegiada de la ciutat. Recordem que ja no estan entre nosaltres els alcaldes Carles Martí (1979-83) i Anton Borrell (1983-85) i que, per a ser històricament estrictes, cal esmentar que encara hi ha un altre alcalde, Joan Maria Roig, tot i que només ho va ser durant unes hores el 1985, arran de la mort en accident de Borrell i la convulsa elecció del seu successor.

Mentre estava escrivint aquest article dedicat a la memòria ciutadana, concepte que no sé si té algun valor historiogràfic, però que s’escau bastant amb tot el que estem parlant, em va arribar un escrit del company Josep Baiges amb la notícia de la mort d’Emília Briansó, als 99 anys.

La senyora Emília Briansó

Néta i filla dels doctors Briansó, impulsors de l’Institut Pere Mata, havia estat directora del Conservatori de Música de Reus i professora de les escoles del Centre de Lectura. Fa un parell d’anys va donar a l’Arxiu Municipal la documentació aplegada durant la seva extensíssima activitat acadèmica i que abasta més d’un segle del món de la música a Reus.

Una excel·lent manera de contribuir a això de la memòria històrica, o col·lectiva, o ciutadana. Les generacions futures tindran bons motius d’agraïment a totes les persones que estan aportant els seus fons documentals a l’Arxiu o al Centre de la Imatge Mas Iglesias, i als professionals que hi treballen.

Casualment, la senyora Briansó era tieta de l’alcalde Llevat, esmentat anteriorment, i no em puc estar d’explicar una anècdota que li vaig sentir o llegir a Paco Llevat sobre la germana de la seva mare. Es veu que Emília Briansó va ser la jove que van vestir de catalaneta per obsequiar al general Franco amb una panera de fruits de la terra durant la primera visita del dictador a Reus, el 1942. I es donava la circumstància que en aquell moment el seu pare estava a la presó per la seva militància republicana.

A la història, poques vegades les coses són totalment blanques o negres, sinó que abunden els grisos i els matisos, que cal entendre i explicar.